“Hem de tornar el conflicte de Catalunya a la política”

CiU va liderar una gran proposta per a Catalunya durant anys. Va formar un espai polític en què molta gent se sentia còmoda i la nostra idea és recuperar aquella bona política, entenent que som al 2023. Volem aglutinar persones de totes les procedències: des de l’independentisme militant, com és el PDeCAT i els seus militants i dirigents encausats per l’1-O, fins a persones amb altres objectius.

La bona i propera gestió, situant Catalunya com a referent econòmic i de modernitat en l’autogovern, des de la utilitat de la política. En els darrers anys, la política ha estat massa activista i poc política i poc útil. A les institucions, s’hi ha de fer més política, amb les eines dels escons i els vots obtinguts, en aquest cas al Congrés. I fer valer la capacitat de negociar.

Llavors i ara, una part dels ciutadans ho creu, és evident. Però som al 2023 i la fórmula que “l’autonomia no donava més de si” no ha reeixit. Per tant, toca renovar-nos. Si bé no som al 2000, tampoc som al 2017. És un bon moment per analitzar si s’ha avançat en l’autogovern, els drets i l’economia, i la resposta és no a tot. Ni tenim més autogovern, ni més ni millor finançament ni res... Malauradament, i comparant-ho amb el període en què s’han aconseguit més coses per a Catalunya, és la manera que semblava pretèrita de fer política, negociant, la que ha resultat més efectiva. No hi ha res més propi del procés que Cs, que també s’ha acabat.

Sí. CiU és una referència de fer política, i que ha donat resultats a Madrid. Fer veure que som al 2017 és un dels errors que comet la política catalana, enquistada en el no-res polític.

Cal buscar-lo des del reconeixement de la nació catalana per part del govern de l’Estat, previst en la Constitució, però sense trencar els papers. S’ha demostrat que amb la trencadissa no anem enlloc. Cal tenir els peus a terra i mirar de reconstruir allò que és essencial: havent perseguit l’Estat, hem perdut la nació i l’ànima i una part del país. Ara toca reaglutinar els catalanistes, el país, la cultura i la llengua, i aquells que, simplement per haver discrepat mínimament dels principals partits, han estat expulsats de la defensa de Catalunya i de la catalanitat els darrers anys.

La posició de tots és legítima, però no la compartim. El Ja n’hi ha prou de Junts de les estatals del 2017 podia tenir sentit per a ells, però ara ja queda descontextualitzat. Almenys ERC a Madrid, tot i que hi ha fet molt d’activisme, també ha negociat situacions com els indults. El PDeCAT té quatre diputats, amb Ferran Bel al capdavant, que han fet una feina excel·lent, precisament perquè no han caigut en el xou mediàtic, i han preferit fer política i obtenir guanys per als ciutadans catalans. És més fàcil aconseguir rèdits des de la política i la negociació al Congrés que des de propostes que han tingut el seu protagonisme i govern a Catalunya, però que no han reeixit.

Essencialment. La candidatura i la direcció actuals de Junts prioritzen l’activisme i la confrontació. Nosaltres volem tot el contrari: diàleg i negociació.

El que ha passat amb la sentència del TGUE demostra que ERC va fer una bona tasca a l’Estat cercant una sortida per als presos. Quan hi ha política, s’aconsegueixen guanys. Hem de tornar el conflicte de Puigdemont a la política. Estarem al costat dels que vulguin resoldre-ho i cercar sortides polítiques a la qüestió, sobretot perquè torni amb tranquil·litat.

La grandesa de la política és que la distribució de forces i escons que permet negociar, la decideixen els ciutadans. Per això els demanem força per anar a Madrid amb capacitat d’incidir en el govern que s’hi formi. Ni Sánchez ni Feijóo obtindran majoria absoluta. L’escenari és intentar que els nostres vots siguin decisius, posant la línia vermella de l’anticatalanisme per dialogar. Si la traspassen, poc a fer. Primer, que respectin Catalunya, la nostra identitat i la nostra llengua, i que no en facin una arma electoral, i, després, si volen els nostres vots, que passin per caixa. No tenim cap preferència per cap d’ells.

El discurs no canviarà. En el meu cas, fa vuit anys que defenso la tesi de dialogar amb l’Estat. Tenim voluntat de continuïtat i de permanència de cara a les eleccions al Parlament.

Endavant amb la defensa de la llengua i la cultura, i la denúncia del finançament injust i del dèficit fiscal. Ara, en el front per no tocar de peus a terra, no ens hi trobaran. Com deia Clara Ponsatí, no creem falses expectatives.

Diu el que pensa sense por sobre el procés, com jo. El que proposem és el que la majoria de dirigents de Junts admeten en privat! Si a les municipals de Barcelona Junts opta per Trias, hi donem suport. Ara ho fa per una candidata bel·ligerant; respectable, però no podem ser-hi. Amb Nogueras, ens assemblem com un ou a una castanya.

Està signat que ens pertanyen.

Abans caldria saber per fer què? Si el procés s’ha acabat, l’alternativa quina és? La nostra és fer política des del catalanisme. Clara i definida, t’agradarà o no. La dels altres partits no se sap ben bé quina és.

L’objectiu és assolir un pacte fiscal i el concert fiscal amb l’Estat, una pantalla útil i que es va saltar massa ràpidament abans del 2017.