“El PSOE no és el nostre amic, però cal negociar amb l’enemic”

Amb una de les persones que més hem parlat aquests anys ha estat amb la Mariona Illamola, de Junts. Tots els acords en les matèries que he portat els hem parlat tant amb ella com amb la CUP. La unitat estratègica és important i necessària, però també la relació humana entre independentistes. Jo tinc clar que els enemics són els partits espanyols, però dins del grup de Junts, aquests anys amb el PDeCAT, han tingut diferències. Per mi, és fàcil si posem només dos temes en l’agenda comuna: el dret a l’autodeterminació, amb un referèndum, i l’amnistia per a tots els represaliats. En altres, és més complicat.

Qüestions que tenen més a veure amb els drets socials. Però els números no enganyen: ERC ha aprovat el 89% de lleis i acords plantejats pel govern del PSOE i Sumar, negociant-les totes i presentant esmenes a la totalitat sempre que hem detectat, llei per llei i punt per punt, alguna possible invasió competencial. Junts ha acabat votant el 85% de coses a favor, igualment, però sovint sense cap voluntat de negociar ni possibilitat de treure’n res. Per això cal que anem tots a l’una.

En la primera legislatura fallida vam votar en contra de Sánchez. I en la segona, ens vam abstenir per donar una oportunitat al diàleg amb un govern en què hi havia Unides Podem, que donava suport clar a l’autodeterminació. Ara tenim clar que Sumar ni la defensa ni la defensarà mai. Però torno al gener del 2020, en aquella abstenció. Al cap de tres mesos estàvem confinats per la pandèmia, i només podíem decidir entre convalidar, fent-hi algunes aportacions, reials decrets que implicaven aconseguir ajudes econòmiques a empresaris, persones, coses que també ens afectaven, com a catalans, a qualsevol familiar o amic que estava abaixant persianes o necessitava mascaretes. I dient no a tot, hauríem fet créixer l’independentisme? Segurament no.

Segurament, però fa mal, com a germana de presa política, i no vull caure en el victimisme. Però després de quatre anys trepitjant presons, no vull deixar-ne passar cap a aquells repressors, i hi incloc els socialistes que no han permès l’amnistia.

Ens diuen “botiflers”, però hem estat defensant el sit and talk i el diàleg que es demanava. Negociar amb l’enemic per mirar de treure algun profit per als nostres. Jo estic orgullosa que no tinguem presos polítics engarjolats. I sí, tinc clar que encara hi ha més de 2.000 persones represaliades, però ningú més no ha entrat a la presó. N’hi ha prou? No; per això volem seguir lluitant per debatre, per exemple, una llei d’amnistia que vam presentar amb Junts, la CUP i el PDeCAT, i que no va passar ni per la mesa del Congrés. El PSOE no és el nostre amic, però hi hem negociat perquè s’ha de parlar amb l’enemic.

Hem de posar-nos fites clares. Com aquests quatre anys, que s’han pogut aconseguir coses, però si no tens objectius definits ja no hi aniries, i et queda l’opció de fer tuits des del sofà. No és fàcil veure que tens més de 300 diputats en contra, davant tretze d’ERC, quatre de Junts i dos de la CUP. Si som més i estem coordinats, com amb la bona entesa que hem assolit amb Bildu, o els diputats del BNG, serem més necessaris.

Si el PSOE no posa al centre de l’agenda la defensa de Catalunya, no tindrà el nostre suport, com tampoc vam fer el 2020. I amb la dreta mai hi pactarem. Mai no ho hem fet.

Ens han votat a favor de qüestions com ara l’amnistia. Però no són d’esquerres. S’entenen més amb Junts votant en contra de coses que generaven consens entre les esquerres independentistes. Estic a la comissió d’Educació i nosaltres defensem l’escola pública i laica, i ells en canvi no votaran en contra de les privades concertades. Però fora d’aquestes diferències, sisplau, anem plegats en temes nacionals

No es pensi. Tinc molt clar que qualsevol projecte que afecti el territori s’hauria de poder fer, però decidint des d’aquí i amb consens, no pas des de Madrid. Per descartar el ramal de la MAT cap a Riudarenes, sortosament, ens n’hem sortit.

Reformularia el final de la pregunta i ampliaria el balanç als darrers vint anys. És el temps que fa que l’N-II es podria haver desdoblat, o l’N-260. O que es podria haver resolt el corredor mediterrani i tenir el port de Palamós integrat en l’espai Schengen. Amb l’aeroport, hem aconseguit que es redactin projectes, però ja veurem si avancen. I el caos de rodalies, a l’R-11, sense anar gaire lluny. Aquest any, entre el gener i el maig, gairebé un de cada dos dies hi ha hagut incidències o retards. Per això no entenem que els gironins puguin votar el PSC, Sumar o el PP. I caldria que els votants, independentistes o no, ens fessin confiança.