La crònica
Beirut implora justícia al món
“Han passat tres anys, heu ignorat les nostres peticions d’ajuda i això fa molt de mal!”
Agafats de la mà i amb el cap cot, un home i les seves dues filles avançaven lentament ahir a la cua de la protesta en el tercer aniversari de l’explosió del port de Beirut. Una d’elles portava la bandera del Líban, erigida en símbol de la unitat popular davant d’uns líders que divideixen el país en confessions. Al seu darrere només hi havia un vehicle carregat d’altaveus que feia sonar cançons de l’imaginari libanès. Al seu davant, una riuada de milers de persones que caminaven amb la mateixa expressió compungida cap al port de la capital libanesa.
Molts manifestants duien els braços alçats per mostrar fotografies dels qui ja no hi són. D’altres hi van assistir sense companyia perquè no havien sabut quedar-se a casa en un dia tan assenyalat. En Ziad era un d’ells. “Venir a la protesta és el mínim que puc fer”, va explicar a El Punt Avui. El dia de l’explosió, explicava, no era a Beirut. Els seus pares, però, sí que hi eren. “Ho van passar molt malament”, va lamentar. “La detonació va ser tan gran que sentien que els rebentava la boca.” En el tercer aniversari de la gran explosió que va marcar un abans i un després en la història de Beirut, la societat civil lluita contra el temps i contra l’oblit. Van ser més de 220 víctimes mortals i gairebé 7.000 persones ferides. Però, per ara, el marcador de persones empresonades i detingudes està a 0. El bloqueig de la investigació nacional per part de les faccions que governen el país amenaça de complir els seus objectius i aconseguir que el món giri full sense que ningú assumeixi responsabilitats.
Conscients d’això, els qui tenen fam de justícia saben que han de mirar cap a la comunitat internacional. Ahir, des de dalt de l’escenari i amb les sitges destrossades del port com a teló de fons, les famílies de les víctimes –organitzades en grup de pressió– ho reivindicaven una vegada més. “Estats membres del Consell de Drets Humans de l’ONU, ens dirigim a vosaltres!”, clamaven entre aplaudiments en un missatge pronunciat en anglès: “Han passat tres anys, heu ignorat les nostres peticions d’ajuda i això fa molt de mal! Volem una investigació independent liderada per l’ONU; si no ho feu pel bé de les víctimes libaneses, feu-ho pel bé de les d’altres nacionalitats!”
Zena Wakim, advocada de l’organització Accountability Now (“Rendició de Comptes Ara”), apunta en la mateixa direcció. “Vam entendre de seguida que al Líban no hi trobaríem justícia”, explica la investigadora en declaracions a El Punt Avui. N’enumera uns quants motius: “Els partits polítics han fet tot el que han pogut per impedir que el jutge Tarek Bitar els pogués investigar; han substituït els jutges a la seva conveniència, han inundat els tribunals amb més de trenta causes legals contra els jutges, han convertit les manifestacions en un bany de sang, i fins i tot el fiscal va ordenar la sortida de la presó de tots els sospitosos d’estar implicats en l’explosió”.
Això els va portar a mirar cap enfora. “Hem presentat demandes a països europeus o als EUA en nom de les víctimes de l’explosió que eren d’aquells indrets.” Accountability Now també fa pressió perquè se sancionin els líders libanesos que obstrueixin l’estat de dret: “En una votació històrica de fa tot just dues setmanes, el Parlament Europeu va seguir la nostra petició i va cridar a sancionar aquestes persones; va ser una gran victòria per a les víctimes i per a les seves famílies.”
Segons Wakim, la xarxa “mafiosa” que governa el país –formada pels líders tradicionals i per les seves milícies– té “el Líban segrestat”, i superar la interferència en el poder judicial significaria “fer caure tot l’Estat libanès”. “Tot polític de certa volada al país sembla que està implicat en aquest cas, que cal recordar que té ramificacions que s’estenen fins a Síria i fins a Rússia.”