El llarg camí del català

Si la història de l’ús del català al Congrés vol home­nat­jar un micro­conte d’Augusto Mon­ter­roso (1921-2003), el relat podria ser aquest: Quan va des­per­tar, el català encara era allà i només va neces­si­tar dei­xar de ser pro­hi­bit perquè tot­hom s’adonés que en rea­li­tat no estava pro­hi­bit. “Al prin­ci­pio la Fe movía montañas sólo cuando era abso­lu­ta­mente nece­sa­rio, con lo que el pai­saje per­ma­necía igual a sí mismo durante mile­nios”, resa el conte La Fe y las montañas, aquest sí del mexicà Mon­ter­roso. El cas­tellà –“espe­ranto penin­su­lar”, segons l’afi­lada iro­nia del gallec Xosé Manuel Bei­ras– com a única llen­gua al Congrés ha estat un pai­satge inal­te­rat amb els 12 pre­si­dents de la cam­bra que van de Fer­nando Álva­rez de Miranda (1977-1979) fins a Merit­xell Batet (2019-2023), però si un dipu­tat va tenir fe a moure les mun­ta­nyes de la uni­for­mi­tat lingüística és Joan Tardà, amb escó del 2004 al 2019. Fa 19 anys, el 2 de juny del 2004, el repu­blicà Tardà va obrir una pri­mera gran esquerda pre­gun­tant en català en una sessió de con­trol al minis­tre de l’Inte­rior, José Anto­nio Alonso, pre­ci­sa­ment pel tracte que rebia la ciu­ta­da­nia al País Valencià quan volia par­lar en català en comis­sa­ries de la poli­cia i caser­nes de la Guàrdia Civil. “Perdón, señor dipu­tado. Li prego que res­pecti el regla­ment, que como usted sabe per­fec­ta­mente qui­ere decir que res­pete el regla­mento”, el va atu­rar el pre­si­dent del Congrés, el soci­a­lista Manuel Marín. I Tardà va con­ti­nuar en la llen­gua d’Espriu, i ales­ho­res Marín, adop­tant del tot el català, va etzi­bar: “Senyor dipu­tat, a Roma fes com fan els romans.” Ara que amb la balear Fran­cina Armen­gol, la tret­zena pre­si­denta del Congrés de la democràcia, s’asso­lirà la fita de l’ús del català, Tardà evoca el seu intens his­to­rial d’expul­si­ons i ho viu com una victòria en dife­rit.

Quan en el ple del 17 de maig del 2022 el dipu­tat de la CUP Albert Botran va veure com Batet li tallava el micròfon i li reti­rava la paraula per par­lar en català –“Els dipu­tats del Congrés s’han d’expres­sar en llen­gua cas­te­llana, que és la de tots” i “El regla­ment hi obliga”, va dir–, ell tre­pit­java un ter­reny que va abo­nar Tardà des de l’arri­bada de José Luis Rodríguez Zapa­tero a La Mon­cloa. “Aquells mesos van ser­vir per fer emer­gir el pro­blema, perquè fins lla­vors la invi­si­bi­li­tat era total. Marín es va inven­tar una fórmula que vam ano­me­nar «la fórmula Marín»: ell per­me­tia que diguéssim unes parau­les en català al començament, durant 30 o 40 segons, i després estàvem obli­gats a tra­duir al cas­tellà el que havíem dit. I nosal­tres hi estàvem d’acord perquè era una solució tan esperpèntica i tan anòmala que vèiem que aguan­ta­ria poc. Acon­seguíem visu­a­lit­zar una ano­ma­lia i teníem una solució que mai podia ser una solució”, relata Tardà sobre el polític man­xec, que va ser pre­si­dent del Congrés entre el 2004 i el 2008. “La «fórmula Marín», però, va explo­tar abans del que es pen­sava perquè un dia em vaig pas­sar i en lloc de 30 segons en català vaig par­lar un minut, i ell no ho va aguan­tar i va escla­tar amb una frase que després ens faria riure durant anys i que em va dir en to amenaçant: «¡No car­gue la barca, no car­gue la barca, que se va a hun­dir!»” I així és com el mateix Marín va posar fi a la “fórmula Marín”. “S’evi­den­ci­ava que el con­flicte només es resol­dria amb una reforma del regla­ment”, exposa Tardà. Amb Marín, de fet, l’exdi­pu­tat d’ERC va inau­gu­rar l’his­to­rial d’expul­si­ons de l’hemi­ci­cle per l’ús del català que després ampli­a­ria amb les tar­ge­tes ver­me­lles del també soci­a­lista José Bono (2008-2011) i del popu­lar Jesús Posada (2011-2016). “Amb la popu­lar Ana Pas­tor, amb qui tenia bon tracte, aguan­tava fins al ter­cer avís”, diu Tardà amb la sor­ne­gue­ria de qui sap esqui­var el rigor arbi­tral.

Com explica el cos de taquígra­fes i taquígrafs del Congrés, una llei de cor­te­sia par­la­mentària no escrita por­tava abans aquells dipu­tats que sabien que s’adreçarien en català (o basc o gallec) des de la tri­buna d’ora­dors a lliu­rar-los una còpia del text en cas­tellà per faci­li­tar la seva trans­cripció al diari de ses­si­ons. L’hàbit, però, s’ha per­dut. Sobre el ple del 2014 en què els dipu­tats envi­ats pel Par­la­ment Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Her­rera (ICV) hi van defen­sar el traspàs a la Gene­ra­li­tat de la com­petència per con­vo­car una con­sulta, el diari de ses­si­ons, de fet, cita la salu­tació dels tres amb aquests ter­mes: “Pro­nun­cia pala­bras en catalán”, “Saluda en catalán”... I prou.

Quan mira enrere, el que va ser dipu­tat d’ERC durant 15 anys no pot obli­dar el menys­te­ni­ment que rebia quan inter­ve­nia en català: “Més enllà de la reacció pre­vi­si­ble de la premsa de Madrid, que volia asso­ciar la nos­tra recla­mació amb un cert fana­tisme, em va sor­pren­dre que, tret de l’enyo­rada Montse Oliva –dele­gada de l’Avui a Madrid i més tard d’El Punt Avui–, a la premsa cata­lana i entre opi­na­dors cata­lans la nos­tra recla­mació s’asso­ci­ava a una cosa fri­qui i es deia que fèiem una fri­cada. Com si això subs­tituís i tapés tota la feina que fèiem en pen­si­ons o esta­tut dels tre­ba­lla­dors o llei de dependència!”

Mal­grat que el regla­ment del Congrés no diu enlloc que no es pot par­lar en català a l’hemi­ci­cle ni fixa el deure de par­lar-hi en cas­tellà (l’actual arti­cle 6 defensa els drets del dipu­tat, entre els quals cabria el d’expres­sar-se en llen­gua pròpia), Tardà va lide­rar l’aven­tura de refor­mar-lo invi­tant a Sit­ges un grup de dipu­tats i for­jant “el pacte de Sit­ges” per ser rubri­cat al para­dor de Sigüenza. “Accep­tem que els usos lingüístics vagin en un apèndix del regla­ment, que fos pro­gres­siu i pri­mer fos en comis­si­ons i més tard en el ple, i l’últim dia ve Diego López Gar­rido a dir-nos que el PSOE no firma: «El PP no firma, i, sense el PP, al PSOE no volem fir­mar.»” D’aquells anys, Tardà con­serva gra­vada a la memòria la frase que li repe­tia Alfredo Pérez Rubal­caba: “Joan, pin­ga­ni­llos al Congrés, mai.” L’agost del 2023 tot can­via amb Armen­gol, però al Congrés i des del 2004 algú ho havia de dir, i aquest és Tardà.