Món
Canvis geopolítics
L’Àrtic, objecte de desig de les grans potències
El desgel causat per l’escalfament global obre noves rutes marítimes per al comerç internacional i fa créixer l’interès per una regió rica en hidrocarburs i terres rares
La invasió russa d’Ucraïna ha avivat les tensions militars en una zona on predominava la cooperació
Rússia, amb l’ajut econòmic de la Xina, lidera la cursa per controlar aquests territoris
-
El fiord gelat d’Ilulissat, a la costa occidental de Groenlàndia, declarat el 2004 Patrimoni de la Humanitat per la Unesco Putin, participant des de Moscou per via telemàtica en l’última cimera dels Brics LINDA KASTRUP / EFE MIKHAEL KLIMENTYEV / EFE. -
L’Àrtic, objecte de desig de les grans potències. -
L’Àrtic, objecte de desig de les grans potències.
A principis d’any, la companyia minera sueca LKAB, de titularitat pública, anunciava la descoberta de més d’un milió de tones d’òxids de terres rares a Kiruna, a la zona àrtica del país. Les terres rares són primordials per a la transició energètica, ja que s’utilitzen per produir turbines i cotxes elèctrics.
Tot i que els experts alerten que cal verificar encara el volum de la troballa, la notícia va tenir un important ressò en el conjunt de la Unió Europa (UE), que preveu estrictes normes per a l’extracció i producció d’aquests preuats metalls, perquè li permetria reduir la seva forta dependència de la Xina, el país amb més reserves de tot el món.
La descoberta és només un petit exemple del protagonisme que l’Àrtic està cridat a tenir en les pròximes dècades, tant des del punt de vista econòmic com estratègic. Dos són els factors que situen aquesta regió sota el creixent interès de les grans potències mundials, velles i emergents: un és el canvi climàtic, que accelera el desgel i la consegüent aparició de noves rutes marítimes per al comerç internacional i oportunitats de nous negocis i inversions per explotar els recursos naturals estratègics que conté la zona; l’altre, la guerra de Putin a Ucraïna, que ha tingut l’efecte de militaritzar aquesta regió polar, clau per a la seguretat global.
L’Àrtic s’escalfa fins a quatre vegades més ràpid que la resta del planeta. Es calcula que el gel que cobreix l’oceà àrtic disminueix un 13% per dècada, una proporció que, si es manté així, el faria navegable als estius a partir del 2035. El desgel obriria noves rutes comercials i dispararia la competició pel control econòmic i militar d’aquests nous territoris accessibles, rics en recursos naturals com ara gas, petroli i terres rares.
Via alternativa al canal de Suez
Pel que fa a l’obertura de noves vies comercials mundials, la desaparició del gel polar revitalitzaria l’anomenada Ruta Marítima del Nord (NSR), que connecta Europa amb Àsia en un trajecte alternatiu –i amb un menor temps de navegació– al que passa actualment pel mar de la Xina meridional, pels estrets de Malacca i Ormuz i el canal de Suez fins a arribar al mar Mediterrani i els ports del nord del Vell Continent. També hi ha l’eix Transpolar (TSR), que travessa el centre del pol Nord, i la Ruta Nord-oest (NWP), que connecta l’Atlàntic i el Pacífic a través d’aigües canadenques i d’Alaska.
L’altre gran factor de canvi de l’Àrtic ha estat la guerra que el Kremlin ha obert a l’est d’Europa. Des de la caiguda de l’URSS, el 1991, la regió havia estat sota una relativa tranquil·litat en el pla de la seguretat, però a partir del 24 de febrer de l’any passat, data de la invasió russa d’Ucraïna, s’hi han multiplicat les tensions i els incidents. A mitjan novembre passat, les forces especials nord-americanes van denunciar tenir proves de l’ús de noves armes teleguiades llançades amb paracaigudes sobre territori de Noruega. Per la mateixa època, hi va haver un altre incident a l’extrem nord de Noruega –territori àrtic–, on almenys set ciutadans russos van ser detinguts per haver llançat drons al voltant d’infraestructura crítica. I és que en aquesta zona planetària hi ha cables submarins que garanteixen, per exemple, el servei d’internet a la City de Londres o la recepció d’imatges del transmissor de satèl·lit més gran del món, que permet a la NASA i a altres agències governamentals d’arreu del món disposar de vigilància de l’espai en temps real.
La guerra no només ha incrementat l’activitat dels serveis d’intel·ligència occidentals a l’Àrtic, també n’ha alterat les relacions geopolítiques en empènyer Suècia i Finlàndia a demanar la seva adhesió formal a l’OTAN. Amb l’entrada d’aquests dos candidats, l’Aliança inclou ja set dels vuit estats que formen la regió àrtica.
La invasió russa d’Ucraïna ha posat una altra qüestió al descobert com és la falta d’un marc internacional de governança per a l’Àrtic, subjecte a les legislacions dels estats riberencs, que, sovint, mantenen disputes territorials. El règim jurídic internacional d’aquesta regió queda reduït, bàsicament, a la Convenció de les Nacions Unides per al Dret del Mar (Unclos).
La intervenció russa a l’est d’Europa, a més, va portar al boicot de les converses amb Moscou en el si del Consell Àrtic, un organisme intergovernamental de cooperació dels estats àrtics creat el 1996 durant els anys de distensió que van seguir la Guerra Freda.
El consell va aconseguir instaurar una mena d’“excepcionalitat àrtica” en evitar les qüestions de defensa i seguretat, i els seus membres van acordar estàndards de protecció ambiental i van posar en comú tecnologia i diners per a l’extracció conjunta de recursos naturals a la regió.
El dilema provocat per Putin
L’esperit fundacional es va mantenir malgrat les tensions geopolítiques que van desfermar, en la dècada posterior, la invasió nord-americana de l’Iraq (2003), la guerra a Geòrgia (2008) o la més recent annexió russa de Crimea (2014). Però, amb la invasió d’Ucraïna, tots els membres permanents del fòrum llevat de Rússia van acordar suspendre la seva participació a totes les reunions del consell i dels seus òrgans subsidiaris, una mesura que, a la pràctica, suposa el bloqueig del normal funcionament de la institució.
Precisament, Rússia ocupava la presidència rotatòria de l’organisme quan les seves tropes van travessar la frontera ucraïnesa. El seu mandat es va acabar el maig passat, quan va passar el relleu a Noruega. El primer ministre noruec i actual president del Consell Àrtic, Jonas Gahr Støre, exposava al Financial Times el “dilema” creat per la invasió russa de Crimea: “D’una banda, l’agenda que volem promoure a l’Àrtic no té gaire sentit sense Rússia, que forma el 40% de l’Àrtic. Però, d’altra banda, no podem cooperar-hi ara mateix.”
Rússia, actor clau a la zona, posseeix gairebé la meitat del territori polar i 24.000 quilòmetres de costa, i a les seves latituds àrtiques hi viuen 2,4 milions de persones, xifra que equival a la meitat de la població de tota la regió. Els territoris àrtics suposen la desena part del PIB de Rússia i un 20% de les seves exportacions. Moscou lidera la cursa per dominar l’Àrtic. Durant les dues últimes dècades, ha construït la seva flota de trencaglaços, vaixells i submarins de propulsió nuclear, ha augmentat les extraccions mineres i l’explotació de pous de petroli, s’ha assegurat el control de les noves rutes comercials marítimes i ha cercat diners fora de l’Àrtic amb què finançar aquests projectes. Durant els darrers vuit anys, ha modernitzat bases militars heretades de la Guerra Freda, ha intensificat les patrulles sobre la Ruta Marítima del Nord i ha realitzat proves militars esporàdiques.
L’activitat de Rússia contrasta amb la dels EUA, que mantenen un retard en la cursa pel control de la zona que la nova Estratègia Nacional per a la Regió Àrtica, aprovada l’octubre de l’any passat, intenta corregir parcialment. “La nova estratègia de la Casa Blanca a l’Àrtic representa un gir marcat respecte al document del 2013 en què les conteses geopolítiques només es mencionaven de passada. Per contra, la nova estratègia assenyala directament la Xina i Rússia com dos grans competidors i possibles desafiadors de l’statu quo a l’Àrtic durant els pròxims anys”, apunta el think-tank The Arctic Institute.
I és que el gegant asiàtic també té l’ull posat a la regió. Integrat des de fa deu anys al Consell Àrtic en qualitat de membre observador –juntament amb el Japó, Corea del Sud, Singapur, Índia i Itàlia–, Pequín és partidari d’“obrir la regió àrtica a una governança internacional més globalitzada” i allunyar-la del grup actual dominant de vuit estats, segons Trym Eiterjord, investigador de l’Arctic Institute.
Ruta de la seda polar
De fet, en el llibre blanc sobre l’Àrtic que va publicar el 2018, la Xina es presenta com un país “semiàrtic” i hi planteja l’objectiu de traçar la “ruta de la seda polar”, en el marc del seu programa internacional de desenvolupament d’infraestructures, la Belt and Road Initiative (BRI). Soci estratègic de Moscou, Pequín hi coopera econòmicament a l’Àrtic per obtenir recursos energètics i assegurar-se una ruta més ràpida per al seu tràfic comercial. Entre els projectes més rellevants en què inverteix hi ha el gasoducte Yamal, que transporta en el còmput global el 5% del gas natural liquat (GNL), i l’Arctic Lng 2.
A causa de les sancions occidentals, Rússia necessita les inversions de la Xina per exportar-hi el gas i el cru que ha deixat de vendre a Europa. Amb tot, té por de caure en la “trampa del deute” xinès. Per això, en la relació amb Pequín hi ha un interès de cooperació però també certa prevenció.