Si Putin fos Netanyahu

Què hauríem dit des de la nos­tra pri­vi­le­gi­ada ata­laia del món occi­den­tal, si Putin hagués recla­mat el des­plaçament mas­siu de la mei­tat de la població civil d’Ucraïna, en poc més de 48 hores, d’un extrem a l’altre del país, després d’haver arra­sat pobles i ciu­tats amb bom­bar­de­jos mas­sius, després d’haver dei­xat la població civil sense aigua, llum, ali­ments, sense dis­po­sar d’una ruta garan­tida per la qual des­plaçar-se i sense pos­si­bi­li­tat de cre­uar cap fron­tera? I, encara més, i si tot això s’hagués dut a terme con­tra un adver­sari que no dis­posa d’exèrcit regu­lar perquè tam­poc dis­posa d’estat? Hauríem par­lat de tri­bu­nals inter­na­ci­o­nals per jut­jar inva­si­ons, crims de guerra o, fins i tot, depor­ta­ci­ons?

Podem pen­sar que Putin ja ha gene­rat algu­nes d’aques­tes situ­a­ci­ons. Neta­nyahu, totes. Cer­ta­ment, les acci­ons ter­ro­ris­tes de Hamàs han estat total­ment fora de lloc. Són total­ment repro­va­bles i, alhora, cal denun­ciar els assas­si­nats come­sos el 7 d’octu­bre dels ciu­ta­dans isra­e­li­ans, del pri­mer a l’últim. Neta­nyahu, com Putin, ha esgri­mit la segu­re­tat naci­o­nal per jus­ti­fi­car la guerra. I té raó. El ter­ro­risme ha actuat, i no per pri­mera vegada, con­tra Israel. Ara bé, Neta­nyahu evita anar al moll de l’os, perquè això li faria per­dre el relat: 1948.

El pla de repar­tició de la regió de Pales­tina, després d’anys d’ocu­pació impe­rial britànica –no ho obli­dem–, va pas­sar per una ONU domi­nada pels Estats Units i la des­a­pa­re­guda Unió Soviètica. Repa­rar la població jueva pel drama que va patir en la Segona Guerra Mun­dial se sumava a les ànsies de les dues potències per obte­nir ali­ats en plena guerra freda. Tru­man i Sta­lin van apos­tar per cedir cap al 50% de la superfície de la regió a aquells que repre­sen­ta­ven poc més del 30% dels habi­tants i no arri­ba­ven ni al 30% de la pro­pi­e­tat de les ter­res. I això va impli­car que els àrabs pales­tins es que­des­sin no només sols, sinó havent d’afron­tar l’impe­ri­a­lisme dels matei­xos estats àrabs que volien anne­xi­o­nar-se la regió tal qual. Tru­man va tirar de la manta. En un con­text de cursa per a elec­ci­ons pre­si­den­ci­als als EUA, on la població jueva nord-ame­ri­cana tenia un pes qua­li­ta­tiu, va donar suport al nai­xe­ment uni­la­te­ral de l’estat d’Israel, sal­tant-se la legis­lació inter­na­ci­o­nal que els matei­xos EUA havien pro­mo­ci­o­nat. Resul­tat: guer­res i més guer­res, pèrdua i frag­men­tació del ter­ri­tori per part àrab pales­tina i aug­ment de la capa­ci­tat mili­tar d’Israel via l’Oncle Sam. I tot això sense que existís Hamàs. La cire­reta al pastís: les colònies jue­ves, il·legals segons la legis­lació inter­na­ci­o­nal però amb el suport de l’apa­rell esta­tal isra­elià. Des­es­pe­ració per a molts àrabs pales­tins, que ha por­tat a opci­ons com la de Hamàs.

Solució? Sens dubte, dis­po­sar de dos estats i reco­nei­xe­ment mutu. Però això no és garan­tia d’immu­ni­tat.

A Ucraïna ja ho hem vist. En qual­se­vol cas, Putin sap que la guerra de Gaza juga al seu favor. L’Oncle Sam i segui­dors han hagut de posar la seva atenció en un segon focus bèl·lic. Ucraïna i la capa­ci­tat del seu exèrcit –pro­fes­si­o­nal– ja no tenen l’exclu­siva. I això se suma al fracàs de la con­tra­o­fen­siva ucraïnesa d’aquest estiu, que, tot s’ha de dir, ha estat acom­pa­nyada també d’una gestió mili­tar russa molt més acu­rada i efi­ci­ent del que ens volien fer creure des de la nos­tra ata­laia.

Per cert, Biden té elec­ci­ons el 2024. No sem­bla que això hagi d’aju­dar gaire els habi­tants de la franja de Gaza. Això si queda Franja. I Putin apos­tarà pel can­di­dat repu­blicà? Neta­nyahu, en canvi, sap que tant repu­bli­cans com demòcra­tes el benei­ran.