Adeu al somni de la llibertat

Es van pre­sen­tar volun­ta­ris i van venir de fora a llui­tar en una guerra civil que no era la seva, per defen­sar uns ide­als de lli­ber­tat i democràcia que veien amenaçats, i com­ba­tre així un fei­xisme en auge a Europa. Van posar-se a dis­po­sició de l’exèrcit roig, però l’avanç impa­ra­ble de les tro­pes naci­o­nals al cru­ent front de l’Ebre, entrada la tar­dor del 1938, supo­sava el senyal inequívoc d’una der­rota mili­tar que ja només era qüestió de temps. El seu somni se n’anava en orris. El govern legítim de la República va deci­dir reti­rar els bri­ga­dis­tes inter­na­ci­o­nals, tal com va anun­ciar aquell setem­bre a la Soci­e­tat de Naci­ons, embrió de l’actual ONU, amb l’espe­rança que el bàndol naci­o­nal fes el mateix amb els seus suports de la Por­tu­gal de Sala­zar, la Itàlia fei­xista i l’Ale­ma­nya nazi. Franco mai ho va fer.

Els repu­bli­cans, en tot cas, devien un reco­nei­xe­ment als sol­dats que van venir de tot el món a fer cos­tat a la seva causa, i així ho van fer per par­tida doble. A Bar­ce­lona, i abans en un indret del qual es va ocul­tar la ubi­cació exacta, segu­ra­ment de manera vol­guda, que és el nucli de les Masies de l’Espluga de Fran­colí, molt a prop del mones­tir de Poblet, al que és avui l’alberg de Xanas­cat. Un recinte que era un bal­ne­ari i que el maig del 1937 va ser requi­sat per con­ver­tir-lo en hos­pi­tal de sang per a sol­dats repu­bli­cans malalts o ferits al front, al qual havien anat a parar també refu­gi­ats d’altres punts de l’Estat ja con­que­rits per les tro­pes fran­quis­tes. En l’últim tram de la bata­lla de l’Ebre, allí s’hi va esta­blir també el coman­da­ment de la rere­guarda repu­bli­cana, en un punt rela­ti­va­ment de pas i ben comu­ni­cat, no gaire lluny del front. “Era un lloc a recer de les mun­ta­nyes, i per tant més difícil de bom­bar­de­jar, tenia capa­ci­tat d’allot­ja­ment..., ja donava, aquest espai”, refle­xi­ona ara l’his­to­ri­a­dor Àlex Rebo­llo. No és estrany, doncs, que el recinte fos triat per a l’acte de comiat als bri­ga­dis­tes inter­na­ci­o­nals el 25 d’octu­bre del 1938. Avui fa 85 anys.

No devia ser un dia pre­ci­sa­ment de cele­bració, tot i que en algu­nes fotos hi apa­rei­xen músics i sol­dats ballant –moments fugaços, reco­llits en novel·les com El camí de les Aigües de Carme Martí, que són de les poques mane­res d’eva­dir-se de les penes i hor­rors de la guerra–, sota pan­car­tes amb lemes de suport i agraïment, ban­de­res repu­bli­ca­nes i una gran senyera. I és que a les Masies també hi van fer cap els més des­ta­cats fotògrafs de guerra de l’època, com Robert Capa, Henry Buck­ley o Jean Moral. Si bé no n’hi ha dades exac­tes, s’estima que s’hi van reu­nir vora dos mil bri­ga­dis­tes de més de 50 naci­o­na­li­tats dife­rents, que havien arri­bat a peu a pri­mera hora del matí des de l’estació de l’Espluga. Molts venien de Marçà, al Pri­o­rat, on en dies ante­ri­ors ja se’ls havia aco­mi­a­dat amb una xoco­la­tada popu­lar. “A molts pobles se’ls van fer home­nat­ges i fes­tes de comiat”, asse­nyala Rebo­llo.

El tret dife­ren­cial de l’acte de l’Espluga és que se n’hi van con­gre­gar molts, i que hi van par­ti­ci­par, a més, els prin­ci­pals caps mili­tars i diri­gents de la República, començant pel pre­si­dent del seu govern, Juan Negrín. Seva va ser aquell dia, en un dis­curs de to èpic, la pro­mesa als bri­ga­dis­tes de donar-los la naci­o­na­li­tat espa­nyola com a agraïment a la seva impli­cació. És clar que això només era pos­si­ble si els rojos gua­nya­ven la guerra i, com tot ja feia indi­car ales­ho­res, la van per­dre. De fet, els fran­quis­tes bom­bar­de­ja­rien Tar­ra­gona deu dies després, i ini­ci­a­rien l’ofen­siva final sobre Cata­lu­nya aquell desem­bre.

Això sí, l’Estat espa­nyol aca­ba­ria com­plint la pro­mesa de Negrín 57 anys després, quan el gener del 1996 el govern soci­a­lista de Felipe González els va ator­gar aquest dret per decret, si bé amb el requi­sit d’haver de renun­ciar a la naci­o­na­li­tat d’ori­gen, per la qual cosa pocs exbri­ga­dis­tes s’hi van aco­llir. L’escull se sal­va­ria amb la llei de memòria històrica del 2007, amb Zapa­tero, que ja per­me­tia la doble naci­o­na­li­tat, i que es va rati­fi­car amb la llei de memòria democràtica del 2022, que pre­veu que puguin aspi­rar a aquest dret els des­cen­dents d’aquells com­ba­tents –ja en que­den ben pocs de vius– que acre­di­tin “una tasca con­ti­nu­ada de difusió de la memòria dels seus ascen­dents i la defensa de la democràcia a Espa­nya”.

Tal com explica Rebo­llo, en tot cas, el retorn a casa tam­poc va ser fàcil per a molts d’aquells sol­dats. “Alguns van inten­tar tor­nar i no van poder perquè esta­ven mar­cats, com ara ita­li­ans i ale­manys, i a altres els va petar la II Guerra Mun­dial i van haver de llui­tar con­tra el fei­xisme als seus pro­pis països, o van aca­bar en camps de con­cen­tració a França”, relata. Només nord-ame­ri­cans i cana­dencs ho van tenir “una mica més fàcil”, asse­nyala, fet que explica que avui molts dels relats més des­ta­cats que es con­ser­ven de bri­ga­dis­tes siguin dels que venien d’allà, més que d’Europa.

Després de la guerra, per cert, l’antic bal­ne­ari se’l va que­dar la Falange per orga­nit­zar-hi colònies, i ja en democràcia va pas­sar a la Gene­ra­li­tat, que el va habi­li­tar com a alberg de joven­tut. Però el buit històric havia estat molt gran i la memòria es va per­dre, fins al punt que el fet que allà s’hi hagués cele­brat el comiat als bri­ga­dis­tes es va des­co­brir molts anys després, el 2002. Va ser un escrip­tor anglès esta­blert a Mont­blanc, Nil Thraby, qui, bus­cant mate­rial per a una novel·la, va tro­bar fotos de Capa que situ­ava pre­ci­sa­ment a Mont­blanc, però que ni ell ni ningú de la vila no acon­se­guien ubi­car. La premsa de l’època, en canvi, asse­nya­lava de manera con­fusa que l’acte s’havia fet “a prop de Poblet”, si bé mai se n’havien donat més detalls. Va ser així com, després de con­sul­tar-ho a his­to­ri­a­dors i fins i tot a l’abat del mones­tir, i fent recerca per la zona, Thraby va iden­ti­fi­car l’alberg.

Avui, s’eri­geix allà una petita expo­sició amb pla­fons infor­ma­tius per recor­dar el comiat dels bri­ga­dis­tes, que des del 2022 forma part de la Xarxa d’Espais de Memòria del Memo­rial Democràtic, i que es fa ser­vir com a eina pedagògica. A la façana exte­rior, a més, des del març hi ha pin­tat un mural, obra de l’artista gràfic Roc Black­block, que repro­du­eix una de les fotos més icòniques presa allà per Capa avui fa 85 anys. El mural forma part de Murs de bitàcola, un pro­jecte de memòria col·lec­tiva que il·lus­tra arreu del món epi­so­dis històrics de les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals.