Mobilitzats per Israel, un país nascut al lloc equivocat

La zona fronterera del nord d’Israel s’ha convertit des de fa dies en zona de guerra, o, com a mínim, es prepara per ser-ho. El govern israelià i la milícia libanesa Hezbol·là reconeixen que no estan interessats en un conflicte obert, però les contínues hostilitats entre tots dos fan témer una escalada bèl·lica fora de control.

L’evacuació de desenes de comunitats al nord d’Israel i de més de 35.000 israelians deixa un paisatge desèrtic, només interromput per la presència de tropes militars. Les formen joves israelians que han deixat les seves vides per unir-se a l’exèrcit com a reservistes.

A Rosh Hanikra, l’últim poble israelià abans de la frontera, hi ha una benzinera on hi continua havent un civil. Es diu Maroon i atén El Punt Avui: “La situació actual m’espanta molt. No m’agrada estar treballant aquí. Però per ara ho he de seguir fent. Estic força segur que d’aquí a un o dos dies decidiran tancar la benzinera. No crec que la mantinguin oberta.” Al territori fronterer entre Israel i el Líban, en Maroon se sent sol. “Han tret a tothom dels pobles de per aquí. De Liman o de Shlomi. Gairebé tothom, excepte els qui s’hi volen quedar, han marxat.”

Maroon, com els militars que patrullen al seu voltant, dona per fet que Israel no atacarà Hezbol·là si aquest grup patrocinat per l’Iran no ataca primer Israel. Palestí amb nacionalitat israeliana i de confessió cristiana, aquest jove dona valor a allò que li ofereix l’estat d’Israel: “Aquest Estat em protegeix. També em dona feina. En aquest país tenim tot el que es pot necessitar. Hi ha coses que en altres països no existeixen. Ni a Gaza, ni al Líban ni a cap altre lloc.”

Més enllà de Rosh Hanikra no hi ha res més que un punt de guàrdia militar a la frontera. Allà hi ha en Yehuda, un home de 70 anys que lamenta no tenir edat per seguir l’exèrcit. En canvi, es mobilitza a títol personal per fer suport a les tropes en assumptes que prefereix no explicar. “Israel està al capdavant del conflicte entre el món lliure i el món islàmic”, assegura amb to d’amenaça: “El que ens passi a nosaltres aquí, si nosaltres no aconseguim guanyar aquesta batalla, arribarà més tard a Europa”, explica a aquest diari. I amb un discurs nítidament islamòfob, apunta contra els musulmans.

El naixement d’Israel, recorda Yehuda, va ser el resultat del sentiment de culpa global després de l’Holocaust. “El món se sentia culpable del que no havia fet”, diu, en una aparent referència a la no protecció dels jueus, “i ho van haver de compensar amb la creació d’aquest estat”. Contradient múltiples proves històriques que demostren que l’establiment d’Israel va suposar l’expulsió i la mort de gairebé un milió d’indígenes palestins, Yehuda al·lega que Israel “es va construir sobre desert i algun pantà; aquí no hi havia res”. Però aquest voluntari que defensa el país on va néixer planteja dubtes sobre l’origen del projecte nacional: “Aquest país es va construir sobre la història antiga de l’estat jueu de 2.000 anys enrere. Però crec que ho hauríem d’haver construït al Canadà, i no al mig del món àrab. Aquest va ser el gran error.”