Puigdemont i Sánchez fan el pas
fi
Junts investirà el president espanyol a canvi d’una amnistia sense noms i amb perdó a casos de ‘lawfare’, de defensar el referèndum acordat amb verificador internacional i d’obrir la porta al 100% dels tributs
“L’«a canvi de res», a la paperera de la història”, diu l’expresident
Els socialistes fan seu el “conflicte històric”, parteixen de desplegar l’Estatut retallat pel TC i albiren el pacte de legislatura a canvi de les meses
Un moment estel·lar del qual no hi ha una fotografia per a la història, sinó només el traç de les firmes de Jordi Turull (Junts) i de Santos Cerdán (PSOE) en cadascuna de les quatre pàgines de l’acord sota els logotips com si es tractés d’una hipoteca per la necessitat i no per entusiasme. Coincidint amb el novè aniversari de la consulta del 9-N del 2014 i amb Madrid de festa i renovant el Voto de la Villa de dia davant de la seva patrona, Almudena, mentre que de nit els seus carrers són un clam irat i inflamat en contra de l’amnistia, de Brussel·les va arribar finalment ahir la fumata blanca de l’acord polític entre el PSOE i Junts, una obra d’orfebreria dialèctica forjada des de la malfiança mútua reconeguda, per investir Pedro Sánchez com a president espanyol la setmana que ve. “L’«a canvi de res» ha anat a la paperera de la història”, va afirmar Carles Puigdemont al Club de Premsa de Brussel·les per defensar el sí de Junts amb un atac velat a ERC. El vot a favor de Junts és a canvi de defensar el referèndum acordat d’acord amb l’article 92 de la Constitució, una llei d’amnistia del 2013 al 2023 sense noms propis i amb perdó a part en casos de lawfare com ara el de Josep Lluís Alay, i la porta oberta al 100% dels tributs amb la reforma ad hoc de la llei de finançament (Lofca). El PSOE, al seu torn, assumeix el “conflicte històric”, tolera el relat legitimador de com es va arribar a l’1-O, partirà del desplegament de l’Estatut del 2006 amputat el 2010 pel Tribunal Constitucional i hi veu un pacte de legislatura a canvi de les noves “taules de treball”.
El primer paràgraf de l’acord explicita la voluntat del PSOE i Junts de “resoldre el conflicte en termes diferents dels de la darrera legislatura i procurar la governabilitat”. I aquí procurar és un verb traduït de forma diferent. “Sense el compliment, la legislatura no té cap recorregut”, va avisar Puigdemont davant el cofoisme de Cerdán de veure-hi un xec fins al 2027. En el repartiment de papers de Junts, el 130è president va ser l’encarregat d’explicar l’acord però és Turull qui el firma com a secretari general i serà la portaveu al Congrés, Míriam Nogueras, qui el representarà a Madrid. I des del “reconeixement de les profundes discrepàncies”, com ara l’1-O, el 27-O i la unilateralitat, en el text firmat Junts i el PSOE “constaten que es poden assolir acords importants sense renunciar a les respectives posicions”. El principal és la futura llei d’amnistia, no redactada encara del tot ni presentada ja per deferència als altres socis que l’han de firmar, com ara el PNB i Bildu, i el rescat de víctimes del lawfare o guerra bruta judicial com ara Alay i l’advocat Gonzalo Boye. “Una amnistia que no pot excloure tampoc les víctimes de la guerra bruta contra l’independentisme, amb alguns episodis coneguts i amb d’altres que coneixerem en les comissions d’investigació”, va dir Puigdemont d’acord amb un text que preveu el perdó als assenyalats. “Seran els jutges els que analitzaran cada cas i cada persona, i si està influïda o no pel procés”, va interpretar Cerdán en la seva compareixença una hora abans en un hotel a 300 metres de distància.
En la sempiterna pugna de Junts i ERC per dirimir quin dels dos partits té l’hegemonia independentista i colla més Sánchez, els dos troben en el desenllaç motius d’orgull: els de Puigdemont han fet suar més dies el PSOE i s’anoten l’assumpció del terme lawfare sota el logotip socialista, que no deixa de ser la porta oberta al qüestionament de l’estat de dret; els d’Oriol Junqueras palpen traspassos de gestió com ara el de Rodalies i es disposen a esgrimir que l’entrada de Junts en l’equació de la governabilitat dona la raó en diferit a l’aposta estratègica republicana des del 2020 en què l’abstenció d’ERC va fer Sánchez president. Així que els vots independentistes que es van unir ara fa cinc anys en la moció de censura del juny del 2018 –inclòs el sí de Míriam Nogueras– per foragitar Mariano Rajoy i investir Sánchez s’aplegaran de nou la setmana que ve i posaran fi a la incertesa sorgida de les urnes del 23 de juliol.
Si en el cas d’ERC el ministre Félix Bolaños va viatjar a Barcelona i es va fotografiar amb Junqueras a l’hotel The Hoxton del Poblenou, tant la forja com l’escenificació de l’acord amb Junts venen marcades per l’exili: amb Puigdemont allà on és des de l’octubre del 2017 i pilotant-ho tot malgrat no tenir un càrrec a Junts, i amb el secretari d’organització del PSOE, el navarrès Santos Cerdán, empatitzant amb la duresa de l’exili i pagant el peatge de fer les maletes per instal·lar-se en un hotel de Brussel·les i renovar-hi l’allotjament nit a nit.
La fase final de la negociació, a més, s’ha produït sota un intens foc judicial des de Madrid –amb el jutge de l’Audiencia afí al PP Manuel García-Castellón imputant Puigdemont i Marta Rovira per terrorisme en el cas Tsunami i fent l’ardit de barrejar-hi la mort d’un turista francès per infart, i amb totes les associacions judicials en peu de guerra– i des de Brussel·les, on el comissari Didier Reynders s’ha plegat al desig de Cs i el PP i ha exigit al ministre Bolaños detalls d’una amnistia que no està ni escrita ni depèn de Presidència perquè emana del Congrés. I tot sense foto de família final. “No busquem un Majestic, busquem una amnistia total”, van advertir des del primer moment fonts de Junts a aquest diari i així ha estat. “Celebro que coincidim en la via de la negociació per aconseguir aquests objectius”, va solemnitzar ahir el president Pere Aragonès. El menys diplomàtic i més sarcàstic a l’hora de resumir la visió d’ERC sobre Junts era l’exdiputat al Congrés (2004-2019) Joan Tardà: “Junts i Puigdemont, vosaltres sí que en sabeu i no com els botiflers d’ERC.”
La notícia de l’acord va sacsejar les institucions i els carrers amb més virulència encara, fins al punt que el primer tinent d’alcaldia de Sanlúcar de Barrameda (Cadis), Víctor Mora, va ser agredit i llançat al terra al crit de “traïdor”. Ferraz es va convertir de nou en la pira dels exorcismes. En el PP, Alberto Núñez Feijóo va veure com Isabel Díaz Ayuso li dictava el pas en el temps –compareixent abans– i en el to. “Han estat amb l’esquer del «que ve Franco», la ultradreta... I ens han colat una dictadura per la porta del darrere”, va analitzar Ayuso. Minuts després, Feijóo va intentar apujar el to equiparant el pacte amb Junts amb el 23-F i ETA. “No és la primera vegada que la democràcia s’ha vist amenaçada: el cop d’estat del 23-F, el cop del terrorisme d’ETA durant dècades i el cop de l’independentisme català del 2017 van ser desafiaments”, va dir Feijóo, que des d’ahir ja sap amb certesa que no hi haurà repetició electoral i viurà en l’oposició. La investidura de Sánchez serà dimecres o dijous de la setmana que ve.