Política

Memòria democràtica

Retorn a Bellserrat

Els més grans de Sant Pere de Torelló rememoren el pas dels brigadistes internacionals a partir de les imatges inèdites d’un míting de La Pasionaria descobertes a Varsòvia

Un veí de cent anys identifica tres nens del poble en una de les fotografies

A la masia del Serrat conserven una gran taula de noguera on la tradició oral diu que va dinar La Pasionaria

Rebom­bori a Sant Pere de Torelló arran de la publi­cació a El Punt Avui de foto­gra­fies de la visita de la diri­gent comu­nista espa­nyola Dolo­res Ibárruri, La Pasi­o­na­ria, al poble avui fa 85 anys per aco­mi­a­dar els bri­ga­dis­tes inter­na­ci­o­nals. No es conei­xien imat­ges d’aquell epi­sodi. Les fotos van mar­xar de Bell­ser­rat –tal com ales­ho­res es deia Sant Pere– amb els com­ba­tents i van aca­bar en arxius de Varsòvia fins que Jeremi Galdámez, de l’Asso­ci­ació de Volun­ta­ris per la Lli­ber­tat, va iden­ti­fi­car que es trac­tava de la loca­li­tat oso­nenca. La des­co­berta obli­gava a anar a veure Dolors Forn i Fran­cisco Viñolas. Si algú al poble se’n podia recor­dar per­so­nal­ment i posar noms a les cares que hi apa­rei­xen eren els sant­pe­rencs de més edat, de 105 i 100 anys, res­pec­ti­va­ment.

Quan veu les imat­ges, Viñolas comença a asse­nya­lar-hi amics de la infància, vai­lets que van anar a treure el cap en la rebuda de La Pasi­o­na­ria a l’entrada del poble, enmig d’uns arbres cen­te­na­ris, i en el míting poste­rior, que va tenir lloc al car­rer de l’Església. L’avi s’atura en una de les vint fotos. Abans de començar a reci­tar noms, avisa que tots són morts: “No n’hi ha cap de viu, eh! Aquest és en Pere Ribas; aquest, en Jaume Ver­da­guer; aquest, un dels ger­mans Jor­dana, i aquest podria ser en Simon. Aquest no l’agafo pas, ara. T’enga­nya­ria.Són tots més joves que jo. Ningú els conei­xerà.”

Però ell els coneix.

“Jo dec ser per aquí, més amunt de la foto. Jo hi era, allà. La Pasi­o­na­ria va enra­o­nar força estona i uns amunt i els altres avall. Als dotze anys, no sabíem què era una guerra”, con­ti­nua. Quan va escla­tar la con­tesa, encara en tenia onze. El que sí que recorda per­fec­ta­ment són algu­nes pubi­lles, amb noms i motius, fes­te­jant amb bri­ga­dis­tes. De fet, hi ha docu­ments a l’arxiu muni­ci­pal que tes­ti­mo­nien casa­ments a cor­re­cuita entre bri­ga­dis­tes i mos­ses de Sant Pere, tot i que es podria trac­tar de refu­gi­a­des.

La Dolors Forn encara des­patxa a la botiga del car­rer del Doc­tor Casas. És cinc anys més gran que en Fran­cisco, però no recorda La Pasi­o­na­ria i pre­fe­reix no remoure el pas­sat: “El que ha pas­sat ha pas­sat. No té pas importància. Ni me’n vull recor­dar. Visc al dia, jo. Del pas­sat, ja no en vull saber res.” Tan­ma­teix, el seu fill, Josep Sayós, conta com la mare sem­pre deia que al poble van venir uns 800 bri­ga­dis­tes i que a casa en van aco­llir un parell o tres. “Ella m’expli­cava que, quan va ser Nadal, els polacs (nosal­tres en diem així) van mun­tar un arbre de Nadal i van donar regals a la cana­lla. Cele­bra­ven Santa Claus.”

La majo­ria eren, efec­ti­va­ment, polo­ne­sos, però a l’acan­to­na­ment número 6 de la bri­gada Dom­browski també hi havia hon­ga­re­sos, esto­ni­ans, litu­ans, letons, fin­lan­de­sos i rus­sos, segons recull l’his­to­ri­a­dor Manuel González Moreno-Navarro a Las bri­ga­das inter­na­ci­o­na­les. Su paso por Cataluña (PPU). Al poble, s’hi van estar almenys des del 25 d’octu­bre del 1938 i fins al 18 o 19 de gener del 1939, quan van mar­xar cap a la Bis­bal. Hi arri­ben el dia 23, però només 550 homes.

Per què a Sant Pere?

Manel Mon­tero és poli­cia muni­ci­pal de Vic expert en el pas dels bri­ga­dis­tes inter­na­ci­o­nals per Osona. “Quan deci­dei­xen reti­rar-los del front, els van ubi­cant en acan­to­na­ments per naci­o­na­li­tats per faci­li­tar-los la sor­tida per la fron­tera fran­cesa. Es van col·locant en dife­rents pobla­ci­ons d’aquesta zona perquè era lluny de la costa, bom­bar­de­jada contínua­ment per la marina fei­xista. A Torelló, s’hi van estar els ita­li­ans i a Bell­ser­rat, polo­ne­sos, etcètera”, con­tex­tu­a­litza.

Galdámez i Mon­tero van a veure l’alcalde al des­patx. Jordi Fàbrega els mos­tra tots els docu­ments que con­serva l’arxiu muni­ci­pal d’aquell epi­sodi, entre els quals n’hi ha un que sol·licita al bat­lle d’ales­ho­res que cedeixi la presó de l’Ajun­ta­ment –de la qual encara es con­serva la porta for­jada– “per als detin­guts que han d’estar com­ple­ta­ment aïllats de la resta”. Una altra comu­ni­cació demana als veïns que en 24 hores entre­guin a l’Ajun­ta­ment 750 plats per ali­men­tar els acan­to­nats, xifra que s’apro­xima a la memòria oral. En el revers del docu­ment ori­gi­nal figura l’ordre que es digui en el pregó que “en el ter­mini d’una hora i mitja s’han de dur a l’església 750 plats fon­dos”.

Els papers deta­llen que el cap del des­ta­ca­ment vivia al car­rer de Colo­mer, número 48. També hi ha una invi­tació a les auto­ri­tats muni­ci­pals al fes­ti­val “pro cam­pa­nya d’hivern”, que es va cele­brar el 14 de novem­bre a l’“exesglésia”. Ales­ho­res el tem­ple era magat­zem, amb una porta late­ral per entrar-hi el mate­rial bèl·lic, que actu­al­ment està tapi­ada, però que es pot obser­var en les foto­gra­fies inèdites. “Jo crec que en aque­lla època, com que pocs mesos després van entrar les tro­pes fran­quis­tes, si algú tenia foto­gra­fies les va cre­mar, perquè la por era molt forta”, observa Fàbrega. Per això, quan veu les fotos inèdites que li mos­tra Galdámez queda boca­ba­dat. Acor­den que estu­di­a­ran la manera d’orga­nit­zar un acte d’home­natge o una expo­sició per recor­dar l’epi­sodi i difon­dre’n les foto­gra­fies.

En Ramon, fill d’en Fran­cisco, acom­pa­nya Galdámez pel poble a la recerca del record dels bri­ga­dis­tes de Polònia. S’atura a casa de la Maria Rosa, la filla d’en Simon, per veri­fi­car si el de la foto és ell. “No ho veig clar”, admet ella. No hi ha hagut sort, però la inves­ti­gació con­ti­nua al super­mer­cat de sobre de la coo­pe­ra­tiva, aquell edi­fici que el dia de la visita de La Pasi­o­na­ria, a la tarda, va donar cabuda a la inau­gu­ració d’un men­ja­dor infan­til i que durant el fran­quisme va lluir un jou i unes flet­xes ben visi­bles en una paret late­ral. La Teresa, la car­nis­sera, con­firma que aquell de la foto és el seu oncle Ramon, el gran. Li sem­bla que els polo­ne­sos van estar a casa dels avis, però ens ho dirà millor la seva tieta, Dolors Jor­dana, que és al cen­tre de dia. “Aquest qui és?”, li pre­gun­ten. “El meu germà”, replica a l’ins­tant.

Tenia sis anys més que ella, que és nas­cuda el 1930. És a dir, vore­java els 14 anys a la foto. “Recordo que van venir els bri­ga­dis­tes. Jo era al balcó de la rec­to­ria quan va venir La Pasi­o­na­ria”, asse­gura. “Aquesta s’assem­bla a la mes­tra que jo tenia, li dèiem la senyo­reta Jose­fina Alibés Llo­rens”, exclama en una altra foto­gra­fia. “Jo pujava a la teu­lada de casa meva, que era Cal Mosso, per veure’ls allà al prat, on paren els ramats de xais quan venen de la mun­ta­nya per des­can­sar. M’agra­dava veure’ls. Hi havia un noiet, un nen, pot­ser de la meva edat o més petit, que anava ves­tit de sol­dat, i jo des de casa, com que no el veia, pujava a la teu­lada per veure’l”, reme­mora. També explica que la seva família, que tenia una taverna, donava de beure als sol­dats. “Hi ana­ven a beure el got. El meu pare o el meu avi allà a l’entrada de la casa els con­vi­dava. No els enteníem, però això sí”, riu, men­tre fa el gest de beure a galet.

“El meu home”

Al cen­tre de dia també hi ha la Mont­ser­rat Bonay, dona d’en Jaume Ver­da­guer, un dels tres nens de la foto a qui Viñolas ha posat nom. “Vine, Mont­ser­rat, que som en temps de guerra!”, la crida la Dolors. El 1938, Bonay tenia qua­tre anys. De la guerra només recorda que el pare estava ama­gat: “Jo, al pare, el vaig conèixer de gran, perquè va començar la guerra, es va ama­gar un temps i fins als cinc anys no el vaig conèixer.”

La Dolors li mos­tra el seu marit de petit a la foto. D’entrada la cara la té pre­sent, però és quan li diuen que es tracta d’en Jaume de ca l’Emília que venç els pro­ble­mes de memòria i con­necta amb el pas­sat: “El meu home.”

Les pis­tes con­du­ei­xen ara a la masia del Ser­rat. La dona més vella del poble deia que s’hi havia cele­brat una festa. La Clara Guin­du­lain obre la porta de la casa pai­ral per desen­ter­rar una història fami­liar que ha pas­sat de gene­ració en gene­ració: la de la taula on va men­jar La Pasi­o­na­ria. Es tracta d’una peça de noguera en què caben pel cap baix una dot­zena de per­so­nes. És a la sala noble del Ser­rat de Baix, un edi­fici fet cons­truir pel besavi el 1898, on hi ha també una mare­dedéu amb un cop de culata al cor que tes­ti­mo­nia el pas dels bri­ga­dis­tes pel mas. “La Dolo­res va venir a dinar a casa. Això la mare ens ho havia dit. Ho he con­tras­tat amb els tiets vius, que recor­den que la casa pai­ral de l’avi havia estat una colònia de nens refu­gi­ats. És lògic que, si la Dolo­res va venir amb les bri­ga­des inter­na­ci­o­nals, vingués a veure aquests nens”, diu Guin­du­lain.

De La Pasi­o­na­ria al Ser­rat no hi ha fotos, però la trans­missió oral asse­gura que el dia que hi va pujar a dinar van treure la taula pel balcó i la van plan­tar a la quin­tana, el prat del davant. Més tard van bai­xar-la al poble i no va ser fins després de la guerra que l’avi de Guin­du­lain la va recu­pe­rar i la va tor­nar a pujar.

“No havíem vist mai polo­ne­sos”

Hi ha un tes­ti­moni escrit d’un ofi­cial del batalló Micki­ewicz, Isaac Icko­vicz, en el lli­bre Com­bat­tants juifs dans l’armée républi­caine espagnole, de David Dia­mant (pseudònim de David Erlich), que narra el pas per Bell­ser­rat: “Vam arri­bar a Sant Pere de Torelló. Pro­fun­da­ment enfon­sada a la mun­ta­nya, la petita vila no havia vist encara la guerra. Els habi­tants esta­ven espan­tats perquè els havien dit: els inter­na­ci­o­nals que han d’arri­bar són tots assas­sins i ban­do­lers, mal­fieu-vos-en. Vam tro­bar les fines­tres i por­tes tan­ca­des!” Icko­vicz con­signa com van orga­nit­zar una escola, una can­tina per als refu­gi­ats civils i van com­par­tir ali­ments amb els infants per can­viar aquesta per­cepció. “Ens vam fer amics ràpida­ment. Les famílies ens con­vi­da­ven a casa seva. [...] Ens deien: «No sabíem com eren els estran­gers. No havíem vist mai polo­ne­sos. No sabíem què és un jueu. Ara veiem que ens equi­vocàvem. Sou els nos­tres ger­mans i no obli­da­rem mai el que heu fet per nosal­tres.»”

15.12.38
El 15 de desembre del 1938,
La Pasionaria va visitar Sant Pere de Torelló, on va pronunciar un míting de comiat als brigadistes internacionals acantonats al municipi, la majoria procedents de Polònia. S’hi van estar entre l’octubre i el gener de l’any següent.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.