Un sargit a la llei d’amnistia

En la seva definició més acadèmica, es diu que una solució salomònica serà la més equànime de les possibles per desllorigar un conflicte que està enrocat, però que difícilment deixarà del tot satisfetes les parts en conflicte. Allò del got mig ple o mig buit, segons com es vulgui veure. L’aplicació pràctica d’aquest enunciat teòric va quedar patent ahir durant el debat i aprovació de les esmenes a la llei d’amnistia en la comissió de Justícia del Congrés, i que representava el penúltim tràmit, o si es vol dir així oportunitat, per corregir la lletra petita de la norma abans de la seva ratificació definitiva per ple la setmana entrant. El dictamen va tirar endavant gràcies als vots a favor del PSOE, Sumar, ERC, Junts, Bildu, el PNB i el BNG –enfront del bloc contrari que va conjurar el PP, Vox i UPN–, però entremig va fer falta aprofitar al màxim la destresa negociadora per part dels partits independentistes i els representants de la bancada socialista per desbloquejar un text que estava seriosament encallat en un punt, l’article 2. En la seva primera redacció, aquest apartat preveia que els casos de terrorisme quedarien fora de l’amnistia, sempre que hi hagués una sentència ferma. Les argúcies, però, utilitzades pel jutge de l’Audiencia Nacional Manuel García-Castellón en les darreres setmanes amb relació al cas Tsunami, amb la sospita generalitzada que estava recorrent a les acusacions de terrorisme per apartar justament la causa de l’aplicació de la mesura de gràcia, van alimentar les suspicàcies a ERC i Junts que la llei no acabava d’estar del tot ben falcada en aquest flanc. La consigna compartida, tot i que no del tot l’estratègia, era que l’estrip s’havia de sargir en aquest tràmit d’esmenes davant la tossuderia d’un PSOE que ha batallat fins al darrer minut per no suprimir aquest article 2, ja que en termes de relat, a dins i fora de l’Estat, li convé, i molt, vendre el missatge que la llei no transigeix amb segons què i marca les seves “línies vermelles”. I el terrorisme n’és una.

Al final, la solució salomònica que han trobat Junts, ERC i socialistes ha estat mantenir l’exclusió per terrorisme, però afinar més l’articulat i concretar-ho en aquells casos en què, “sempre que de forma manifesta i amb intenció directa, hagi causat violacions greus de drets humans, en particular les previstes a l’article 2 i 3 del Conveni Europeu dels Drets Humans, i el dret internacional humanitari”. Pels partits independentistes es tracta “d’una fórmula robusta jurídicament” segons la vicesecretària general de Drets, Llibertats i Lluita Antirepressiva d’ERC, Marta Vilaret, ja que aquest text redactat ofereix aparentment un bon paraigua per als encausats pel Tsunami o l’operació Judes. El got mig ple. Els dubtes, que hi són, però, són que ningú es capaç de garantir que els jutges no se les empescaran per trobar una nova via d’aigua per poder aplicar una excepció de la mesura de gràcia que no s’ha pogut esborrar de l’articulat. El got mig buit.

Aquest, però, no és l’únic pedaç sobrevingut que s’ha introduït a la norma. El PSOE, Sumar, ERC, Junts, Bildu, el PNB i el BNG han pactat una altra esmena que estableix l’obligació d’aturar les causes contra els imputats del procés, la “immediata posada en llibertat de les persones beneficiades” i que els jutges hauran d’aixecar qualsevol mesura cautelar, aquí o a l’estranger, que s’hagi adoptat per les accions incloses en l’amnistia. Igualment, l’esmena també introdueix a l’exposició de motius un aclariment en què determina que, si un jutge eleva una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) o un recurs al Tribunal Constitucional abans d’aplicar-se la llei, això “no afecta la seva vigència o eficàcia”. Per dir-ho ras i curt, aquesta és l’arquitectura jurídica que hauria de blindar, o protegir, un eventual retorn de Carles Puigdemont o Marta Rovira tan bon punt la mesura de gràcia sigui efectiva, encara que els jutges de torn intentin evitar-ho, o si més no dilatar-ho, presentant, per exemple, un recurs d’aclariment al TC. Amb tot això a la mà, l’exportaveu d’En Comú Podem al Congrés Jaume Asens es va atrevir a vaticinar ahir que “entre el maig i el juny” els exiliats “podrien tornar a Catalunya”.

Un cop superat el dia d’ahir, el PSOE té pressa per deixar enrere políticament aquest debat. El missatge del ministre de Justícia i Presidència, Félix Bolaños, va ser que aquesta ja és una carpeta tancada i que l’amnistia afectarà “tots els comportaments relacionats amb el procés independentista” però que, en canvi, causes com la de la família Pujol en quedaran fora. El de Laura Borràs, per contra, és un gran interrogant que ningú s’atreveix a respondre, almenys encara.

Per contra, Junts i ERC no volen vendre la idea que tot el peix ja està venut i, per això, encara mantenen vives un conjunt d’esmenes que caldrà votar en el ple del dia 30. Un cop acabat el tràmit al Congrés, el Senat disposa d’un màxim de dos mesos per rebutjar –amb la majoria absoluta del PP– la llei, de manera que el text tornarà al Congrés previsiblement al mes d’abril, on quedarà ratificat i llest per ser publicat al BOE. Com l’aplicarà aleshores part de la judicatura ja són, però, figues d’un altre paner.