5 ‘fake news’ de la immigració
Les xarxes socials s’han convertit en un terreny adobat en què circulen sense control falsedats sobre la immigració
La majoria es refereixen al suposat acaparament de les prestacions socials o a la delinqüència associada als immigrants
L’estiu del 1835, un diari de Nova York, The Sun, va informar que un científic anglès havia descobert vida intel·ligent a la Lluna gràcies a un potent telescopi. La notícia va circular per les redaccions de tot el món com si es tractés d’una veritat absoluta; i, amb el pas dels anys, s’ha convertit en la primera fake new de la història, un terme que el diccionari Collins va escollir com la paraula de l’any el 2017 i que es defineix com “una informació falsa i a vegades sensacionalista que es presenta com un fet i que es publica i es difon a través d’internet”. Les fake news van tenir una incidència remarcable en la campanya electoral nord-americana d’aquell any, interferint en el duel entre Hillary Clinton i Donald Trump. I resulten especialment perilloses en un tema tan delicat com la immigració, en què hi ha en joc la convivència. Fa mesos que Ricard Zapata-Barrero, que és professor titular de teoria política a la Universitat Pompeu Fabra, dedica una de les seves classes a explicar la manipulació del discurs. Destaca que “en els temes en què hi ha molta tensió, molta bipolarització, molta incertesa i molta complexitat, aquestes notícies falses juguen un paper fonamental; i això contravé els principis bàsics de la democràcia i la transparència”. Però, quines són algunes d’aquestes fake news?
1.
Les ajudes socials no es concedeixen per criteris d’origen, sinó pels ingressos que té la persona que les demana i el seu nucli familiar. El que passa és que els immigrants passen a formar part de les capes més pobres de la societat. A Catalunya, el 52% de la població estrangera està en risc de pobresa o exclusió social, la qual cosa provoca que estigui sobrerepresentada entre els beneficiaris d’algunes prestacions socials. Una altra cosa és que els recursos que es destinen als serveis socials siguin els necessaris per atendre una població i unes necessitats que han crescut de forma notable en els darrers anys. En tot cas, hi ha un munt de dades que permeten desmentir aquest suposat “acaparament” de les prestacions socials per part dels immigrants: 7 de cada 10 beques de menjador són per a menors de pares amb nacionalitat espanyola; els nascuts a l’estranger són el 21% dels beneficiaris de la renda garantida de ciutadania; el 15,4% dels destinataris de l’habitatge públic; el 15,1% dels usuaris dels serveis socials, i el 9,7% dels beneficiaris de prestacions per desocupació. En conjunt, si contrastem els ingressos amb les despeses que representen els immigrants, es constata que aporten més del que reben.
2.
De fet, el problema actual és la bipolarització del mercat laboral i el fet que les persones que arriben, com ja va passar als anys vint o als anys seixanta del segle passat, ocupen les feines més precàries, les que la població nascuda aquí no vol fer, com ara la neteja i el manteniment, l’hostaleria, el comerç i la distribució de mercaderies o les cures a les persones grans. Es tracta de treballs mal remunerats, que requereixen poca formació i un elevat esforç físic i amb horaris que no faciliten la conciliació ni la vida personal. D’altra banda, les dades sobre l’atur també són molt il·lustratives. La població nascuda a Catalunya té una taxa d’atur d’un 9,7%, mentre que l’estrangera arriba fins al 20,8%. El mateix passa amb la taxa de risc de pobresa, que és d’un 15,7% en el primer cas i d’un 41,6% en el segon. Les dades que ofereix regularment l’Observatori de la Vulnerabilitat de la Creu Roja posen de manifest que els immigrants han patit un retrocés en la seva situació socioeconòmica per sobre de la mitjana i reben menys prestacions socials. La manca d’una ocupació estable també afecta la seva situació administrativa. Tot i que el 65% de les persones migrades ateses per Creu Roja es troben en una situació regular i un 20,5% tenen la nacionalitat, també ha passat que bona part dels que han perdut el seu estatus, ho han fet perquè no disposaven d’un contracte de treball.
3.
L’actual alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, es va convertir en un especialista en aquesta fake new. No és l’únic. L’any 2022, la regidora de Valents a Barcelona, Eva Parera, va tenir la gosadia d’afirmar que “el 80% dels crims a la ciutat els cometien els menors no acompanyats”; una falsedat que la mateixa Guàrdia Urbana es va encarregar de desmentir. La realitat és ben diferent. De fet, mentre que l’emigració s’ha multiplicat per 7 des de l’any 2000, l’índex de delinqüència s’ha reduït en el mateix període. La relació entre immigració i delinqüència no és causal.
4.
Ignacio Garriga, el secretari general de Vox, va arribar a dir que “la islamització a Catalunya creix a un ritme imparable”. No hi ha cap cens oficial amb les creences religioses, perquè ningú pot “ser obligat a declarar sobre la seva ideologia, religió o creences”, segons l’article 16 de la Constitució Espanyola. Però si ens cenyim a les enquestes, la del CEO el 2023 recull que el 5,6% de les persones considerava l’islam la seva religió; un percentatge que fa que les dades de Garriga siguin literalment impossibles. La religió islàmica no ha augmentat més que la resta de religions que es practiquen. De fet, una part important de la població que arriba procedent de països amb una majoria islàmica s’estan secularitzant, un procés molt semblant al que va començar a passar fa anys amb la religió catòlica. També és falsa la vinculació entre islam i gihadisme. Un estudi de la Xarxa de Sensibilització sobre la Radicalització de la Comissió Europea indica que un dels factors que poden influir en la radicalització gihadista d’una persona és el sentiment d’injustícia o exclusió.
5.
Més aviat en són les principals víctimes. El percentatge d’abandonament escolar prematur arriba fins al 37,6% en el cas dels alumnes estrangers, el doble dels que han nascut a Catalunya (16,4%). I això és així, en bona part, per les condicions socioeconòmiques i el nivell d’estudis de les famílies. A banda d’això, la realitat és que la incorporació massiva d’alumnes immigrants afegeix un plus de complexitat a les aules, tant per raons lingüístiques, com de nivell previ de coneixements, culturals i de valors familiars. Les aules d’acollida van ser un bon mecanisme per atendre els inicis de la nova onada migratòria, però van quedar molt afectades per les retallades i només s’han recuperat de forma parcial. En el cas de l’ensenyament, es pot aplicar la mateixa màxima que amb la resta de serveis públics: el creixement demogràfic i la major complexitat fan que resulti imprescindible incrementar els recursos públics que s’hi destinen.