Puig Antich, història d’un crim d’estat

El 9 de gener del 1974 van suc­ceir dos fets de gran rellevància a Bar­ce­lona. El pri­mer va ser la comu­ni­cació pública de la sentència escrita pel jutge togat Car­los Rey en què es con­dem­nava Sal­va­dor Puig Antich a la pena de mort per un delicte de ter­ro­risme del Codi de justícia mili­tar. El segon va ser la redacció d’una sor­pre­nent carta per part del gover­na­dor civil de Bar­ce­lona, Tomás Pelayo Ros, diri­gida al minis­tre de Gover­nació i vice­pre­si­dent del govern de Fran­cisco Franco, José García Hernández. En aquesta mis­siva Tomás Pelayo expo­sava dos dub­tes de fons sobre la res­pon­sa­bi­li­tat de Puig Antich en la mort a trets del poli­cia Fran­cisco Anguas Bar­ragán. El pri­mer dubte era rela­tiu a la seva salut men­tal i la pos­si­bi­li­tat que no fos cons­ci­ent dels actes pels quals va ser con­dem­nat; el segon des­mun­tava els fets que s’havien con­si­de­rat pro­vats en la sentència dient que no estava “sufi­ci­ent­ment demos­trat quan­tes vega­des va dis­pa­rar”.

Els dub­tes del gover­na­dor civil, màxim res­pon­sa­ble de la poli­cia a Bar­ce­lona, eren de prou importància per tenir-los en con­si­de­ració i atu­rar aquell compte enrere. Però la carta de Tomás Pelayo no va tenir mai res­posta. La sentència del con­sell de guerra va ser rati­fi­cada pel Con­sell Suprem de Justícia Mili­tar l’11 de febrer i Puig Antich va ser ajus­ti­ciat a la presó Model el 2 de març del 1974.

La mort al gar­rot del jove revo­lu­ci­o­nari va ser, en última instància, una decisió política. Puig Antich va ser un peó més a jugar en l’esca­quer polític que ales­ho­res con­tro­lava Car­los Arias Navarro, pre­si­dent del govern de Fran­cisco Franco. En la sessió del govern de l’1 de març del 1974, amb l’exe­cu­tiu cons­tituït com a última instància judi­cial, es va dic­tar l’ente­rado que va donar llum verd a l’exe­cució. “Arias Navarro va matar Puig Antich per demos­trar que encara es man­te­nia fort”, va dir fa pocs dies en un acte a Bar­ce­lona Anto­nio Rodríguez, un vell sin­di­ca­lista repre­sa­liat als anys setanta pel fran­quisme. L’apre­ci­ació és exacta i pre­cisa. Al marge de totes les irre­gu­la­ri­tats del con­sell de guerra con­tra Puig Antich, i dels dub­tes rao­na­bles sobre la seva cul­pa­bi­li­tat penal, l’ús polític de la seva figura de revo­lu­ci­o­nari enfron­tat al règim va ser el que va aca­bar decan­tant la decisió d’exe­cu­tar-lo.

A les aca­ba­lles del règim, amb la dic­ta­dura mos­trant debi­li­tats mani­fes­tes, els interes­sos evi­dents dels reno­va­dors del fran­quisme per intro­duir can­vis, les pors dels immo­bi­lis­tes a per­dre pri­vi­le­gis i la pressió de la duresa de la lluita armada d’ETA, Arias Navarro va voler enviar un mis­satge de for­ta­lesa segant la vida a un jove que encara no havia arri­bat als 26 anys. Així, el 2 de març del 1974, avui fa mig segle, es duia a terme un crim d’estat que, pas­sats els anys, encara resta impune.

Va ser un crim d’estat perquè van ser tots els apa­rells repres­sors del fran­quisme –poli­cial, judi­cial, mili­tar i polític– que van actuar d’acord en la cons­pi­ració con­tra el jove revo­lu­ci­o­nari, sotmès a un procés judi­cial ple d’irre­gu­la­ri­tats en què de cap de les mane­res podia ser con­si­de­rat cul­pa­ble.

Puig Antich va començar a enfi­lar el camí del patíbul el dia 25 de setem­bre del 1973, quan va ser detin­gut en una acció poli­cial on va morir un poli­cia, enmig d’un confús tiro­teig a l’inte­rior de la por­te­ria del número 70 del car­rer Girona. Puig era inte­grant del MIL, una orga­nit­zació de caire revo­lu­ci­o­nari per­se­guida per la poli­cia, i for­mava part dels coman­dos que feien acci­ons arma­des, con­sis­tents a assal­tar bancs per acon­se­guir fons per a la seva lluita política de caire obre­rista.

“Crec en la vali­desa de la lluita armada com a mitjà de des­truir la soci­e­tat actual. Per tant, busco o intento for­mar una orga­nit­zació que esti­gui d’acord amb els meus pro­pis prin­ci­pis i por­tar una pràctica quo­ti­di­ana revo­lu­cionària.” Aquest era el pen­sa­ment de Sal­va­dor Puig Antich, en parau­les seves. Pen­sa­ment i manera de viure que el va por­tar a la clan­des­ti­ni­tat i el va fami­li­a­rit­zar amb les armes.

El dia dels fets, Puig Antich duia dues pis­to­les i un gani­vet. La poli­cia va tenir una acció tan mal­des­tra que, tot i superar en nom­bre els mem­bres del MIL, no por­tava mani­lles per lli­gar-los ni va fer un escor­coll inte­gral a Sal­va­dor per tro­bar-li les dues pis­to­les i el gani­vet que por­tava. Tam­poc van immo­bi­lit­zar Puig Antich tot i haver-lo tom­bat a base de vio­lents cops de culata al cap. El tiro­teig resul­tant mai es va poder acla­rir, entre altres coses perquè la justícia mili­tar que va assu­mir el cas mai va auto­rit­zar una prova balística que hau­ria deter­mi­nat amb exac­ti­tud qui­nes pis­to­les van dis­pa­rar i qui­nes no aquell dia.

La balística també hau­ria deter­mi­nat si l’arma de Puig, una Astra de 9 mil·límetres, estava tru­cada i dis­pa­rava a ràfegues, segons afir­men els cama­ra­des del MIL, fet que si fos cert podria esvair alguns dub­tes sobre els fets. Però és impos­si­ble de saber el com­por­ta­ment que va tenir l’arma aquell dia per l’absència de la balística i, com va escriure el peri­o­dista Joaquín Hos­pi­tal a La Van­guar­dia, en el judici del con­sell de guerra va ser impos­si­ble deter­mi­nar el nom­bre de per­so­nes que van dis­pa­rar ni el nom­bre de trets. Tot i els dub­tes evi­dents, la con­demna va ser impla­ca­ble i la política va fer la resta.

Des d’ales­ho­res, la família Puig Antich ha tre­ba­llat per rei­vin­di­car la figura d’en Sal­va­dor i acon­se­guir l’anul·lació del procés judi­cial. Fins a dues vega­des, ja en democràcia, el Tri­bu­nal Suprem ha rebut­jat recur­sos de revisió de la sentència, tot i com­plir els requi­sits d’apor­tació d’una prova nova que hau­rien d’obli­gar els jut­ges a una relec­tura del cas. Tam­poc s’ha vol­gut per­se­guir el redac­tor de la sentència, Car­los Rey; la denúncia pre­sen­tada con­tra ell als jut­jats de Bar­ce­lona va aca­bar arxi­vada. Un dels argu­ments per arxi­var-la va ser el de la llei d’amnis­tia del1977, i un altre és el de la pres­cripció dels fets. Si la sentència del cas Puig hagués estat la que tocava, en Sal­va­dor no hau­ria aca­bat al gar­rot, s’hau­ria men­jat uns anys de presó i després s’hau­ria bene­fi­ciat d’aque­lla llei d’amnis­tia, com van fer com­panys seus del MIL.