“L’escalada dels aliats amb Rússia no és verbal”

Sí, Ucraïna està perdent. Rússia consolida la seva posició amb el que anomenen tàctica de “defensa activa”, però la guerra és imprevisible i tot pot canviar. El que estem veient a Gaza em fa pensar que, si Rússia perdés, hi hauria massacre i deportació de prorussos al Donbàs i Crimea, amb la benedicció d’Occident i sense escàndol mediàtic. Els mateixos que armen i deixen cometre a Israel la seva massacre són els que clamen contra el crim de Rússia a Ucraïna. És a dir, no tenen credibilitat. Defensen la massacre a càrrec d’ucraïnesos per debilitar i castigar Rússia. A més, hi haurà bases de l’OTAN a Crimea, i Ucraïna quedarà com el segon exèrcit europeu enfocat contra Rússia. Per això, Rússia no pot perdre sense que el seu règim es perdi. Pel Kremlin és existencial. El seu objectiu és consolidar els territoris annexionats i una Ucraïna neutral, sense l’OTAN. Occident comença a fer-se a la idea de cessions territorials, però no acceptarà la neutralitat ni la retirada de l’OTAN d’Ucraïna. Per això, en aquest moment, no hi ha perspectiva de negociació en cap bàndol. Al contrari, com pitjor van les coses en el front, més gran és l’oferta occidental d’escalada.

L’escalada no és verbal. Ucraïna no és a l’OTAN, però l’OTAN és allà des del 2014. Gràcies als seus satèl·lits i escoltes, els ucraïnesos tenen millor intel·ligència que els russos. Hi han posat més de 200.000 milions, dirigeixen els seus míssils (més de tres vegades el pressupost militar rus del 2021), armen i assessoren. Això no és verbal. Els ucraïnesos només hi posen el valor i els morts. Si la guerra només fos entre Rússia i Ucraïna, s’hauria acabat en dos mesos, a Istanbul, l’abril del 2022. Recordem que les negociacions entre Kíiv i Moscou van començar a Minsk el 28 de febrer del 2022, cinc dies després de l’inici de la invasió. L’OTAN, via Boris Johnson, ho va tallar. Molt abans, el 2008, van convidar Ucraïna a ingressar a l’OTAN, tot i que la població ho rebutjava a les enquestes per una majoria de dos terços i l’actual director de la CIA ho desaconsellava. Dos anys després d’aquella invitació, les eleccions presidencials les va guanyar Víktor Ianukóvitx, partidari de la neutralitat militar del país, i el candidat favorable a l’OTAN, Iúsxenko, va quedar en cinquè lloc. Dos anys més tard, el 2012, els contraris a la integració a l’OTAN van guanyar les parlamentàries i van formar govern… No té res a veure amb el dret a decidir de la població d’Ucraïna, que ha estat trepitjat per tots, Rússia inclosa. També va ser l’OTAN, és a dir, els Estats Units, qui va rebutjar les condicions russes del desembre del 2021 per no envair (neutralitat, retirada de l’OTAN, etc.). El principal problema és la pugna de l’OTAN amb Rússia, amb la contenció de la Xina i del món no occidental al fons. Així que, de veritat creiem que Putin és l’únic responsable d’aquesta espantosa i injustificable carnisseria? Respecte a les amenaces nuclears, quan tu rodeges militarment una potència nuclear, això és precisament el que passa: va passar a Cuba el 1962 i ara a Ucraïna. És lamentable que la majoria dels periodistes i experts contribueixin a apropar-nos a això.

Ho ignoro, però no sembla que hi hagi una gran commoció. Els mitjans de comunicació russos no han parlat del tema. L’oposició està molt reprimida i la societat, despolititzada. Podem dir el mateix sobre Occident i el cas de Gonzalo Lira, el bloguer nord-americà d’origen xilè mort al gener en una presó ucraïnesa en circumstàncies tan sospitoses com les de Navalni, o el cas de Julian Assange. L’eliminació del dissident i el silenci sobre això no passa només a Rússia. La diferència és que allà molta gent ho sap, és conscient que se li amaguen coses. Aquí vivim en el millor dels mons. Dit això, si augmenta la pluja de míssils europeus a ciutats russes, especialment si s’hi afegeixen els alemanys, pot néixer a Rússia un entusiasme patriòtic que avui em sembla minoritari, encara que atenció a la dada: 480.000 voluntaris russos s’han allistat per anar al front en un any i mig. I l’economia russa de moment va bé: 4% de creixement per aquest any, contra el 0,2% d’Alemanya.

Per estabilitzar el seu règim i el paper de Rússia en el món, el Kremlin, els amos del país, han arribat a la conclusió que és necessari accelerar un nou ordre mundial multipolar en consonància amb l’ascens de la Xina i el declivi occidental.