Aimares en armes a Bolívia

Les imat­ges van fer la volta al món el novem­bre del 2007: en un acte fet a la loca­li­tat d'Acha­cachi, al peu d'un turó coro­nat amb una figura de pedra del líder indígena revo­lu­ci­o­nari Tupaj Katari, els Ponc­hos Rojos van dego­llar dos gos­sos com a amenaça a tot­hom que gosés opo­sar-se al govern d'Evo Mora­les. Mesos enrere, el diari con­ser­va­dor La Prensa, de La Paz, els defi­nia com "reser­vis­tes de l'exèrcit bolivià, que for­men una milícia armada pen­sada per defen­sar la inte­gri­tat ter­ri­to­rial de Bolívia".
El gener de l'any pas­sat, Mora­les els va dema­nar que defen­ses­sin la uni­tat del país. Va ser durant un dels molts punts àlgids de la crisi oberta amb els depar­ta­ments de Santa Cruz, Beni, Pando i Tarija, que des de la "mitja lluna" ori­en­tal recla­men més auto­no­mia del poder cen­tral. A par­tir del tes­ti­moni de dos Ponc­hos Rojos, pro­te­gits per l'ano­ni­mat, La Prensa infor­mava d'una supo­sada cam­pa­nya de reclu­ta­ment de joves aima­res que esta­rien dis­po­sats a bai­xar des de les ter­res altes de l'altiplà cap a les ter­res bai­xes de l'Ori­ent per enfron­tar-se als seces­si­o­nis­tes. Un viatge a Acha­cachi posa de mani­fest, però, una rea­li­tat lluny d'un esce­nari car­re­gat de neces­si­tats i lluny de la guerra para­mi­li­tar.

Aquest poblet ubi­cat en un pla amb vis­tes a la ser­ra­lada dels Andes va ser els anys 70 el cen­tre de l'exèrcit guer­ri­ller de Tupaj Katari, un aimara nas­cut en aques­tes ter­res, a 3.800 metres sobre el nivell del mar. Segons dades ofi­ci­als del referèndum revo­ca­tori de diu­menge, Mora­les va obte­nir a Acha­cachi el 97,32% dels vots. De regi­ons com aquesta, de majo­ria indígena, es desprèn el tri­omf del pre­si­dent a escala naci­o­nal. Amb el 80% dels vots escru­tats a tot el país, el sí a la con­tinuïtat en el poder va pujar al 66%, tretze punts per sobre dels obtin­guts a les gene­rals del 2005.

Acha­cachi el con­fi­gu­ren un gra­pat de cases al vol­tant d'una plaça que és també mer­cat i ter­mi­nal d'auto­bu­sos. Els car­rers, de terra fins fa només dos anys, estan avui asfal­tats gràcies als diners que arri­ben des de la Veneçuela d'Hugo Chávez en con­cepte d'ajuda al desen­vo­lu­pa­ment entre les pobla­ci­ons més pobres de Bolívia. Aquí domi­nen els Ponc­hos Rojos, que són "auto­ri­tats dels Andes", segons els defi­neix el diri­gent Andrés Cos­tan­cio Mamani. Impar­tei­xen la justícia comu­nitària, inter­ve­nen en diferències fami­li­ars, donen ajuda social i orga­nit­zen la vida comu­nitària. Són uns 500 i només els ele­gits en assem­blea poden dur els pon­xos ver­mells i el fuet de cuir que ser­veix com a símbol d'auto­ri­tat.

Entrega de fusells
El mes de març pas­sat, els Ponc­hos Rojos van entre­gar al govern dis­set fusells Mau­ser que atre­so­ra­ven des d'abans de la revo­lució del 1952. Ho van fer com a gest de bona volun­tat, davant les acu­sa­ci­ons opo­si­to­res que s'esta­ven armant per defen­sar el govern. "És men­tida que esti­guem rebent armes. Però la decisió de matar els dos gos­sos va tenir un impacte enorme i se'ns va malin­ter­pre­tar", va dir Mamani, que és pro­fes­sor de secundària de ciències natu­rals. Per què van matar els gos­sos, ales­ho­res? "S'havia de pren­dre una decisió", res­pon el diri­gent dels Ponc­hos Rojos, sense acla­rir el rere­fons del pro­blema. En tot cas, el suport a Mora­les és incon­di­ci­o­nal: "És l'únic que ha pen­sat en nosal­tres".

L'estruc­tura d'orga­nit­zació dels Ponc­hos Rojos és ante­rior a la con­questa. Per això en aquesta zona s'apli­quen nor­mes jurídiques i ter­ri­to­ri­als de la cul­tura aimara, molts cops en opo­sició al marc de l'Estat. Part de la dis­cussió entre el govern naci­o­nal i les gover­na­ci­ons opo­si­to­res és que Mora­les pretén reconèixer l'auto­no­mia de les comu­ni­tats indígenes i situar-les en un pla d'igual­tat amb els depar­ta­ments. El ponxo, que és signe del seu poder, no és la peça de roba habi­tual d'aquests diri­gents, que la uti­lit­zen només per a actes públics i cele­bra­ci­ons. Però el res­pecte per aquests líders va molt més enllà d'una urna, perquè està arre­lat en velles tra­di­ci­ons que són la base de les comu­ni­tats cam­pe­ro­les.