Política

Tot recordant

Richard Nixon, el president del Watergate

L’únic president dels Estats Units que ha dimitit del seu càrrec a mig mandat

Avui fa 30 anys que va morir Ric­hard Nixon (1913-1994), 37è pre­si­dent dels Estats Units i l’únic que ha dimi­tit d’aquest càrrec.

La seva entrada a la política va ser l’any 1946. Els repu­bli­cans del 12è dis­tricte del Congrés de Califòrnia es veien frus­trats per la seva inca­pa­ci­tat per der­ro­tar el repre­sen­tant demòcrata, Jerry Voor­his. Després d’una llarga cerca per tro­bar un can­di­dat de con­sens, el vice­pre­si­dent de la sucur­sal de Bank of Ame­rica de Whit­tier va sug­ge­rir el nom de Ric­hard Nixon, al qual havia cone­gut anys enrere al con­sell d’admi­nis­tració de Whit­tier College. Després d’una carta i d’una con­versa llarga, Nixon va volar a Califòrnia i va accep­tar la pro­posta. Va ser una cam­pa­nya intensa, on va acu­sar Voor­his de tenir vin­cles comu­nis­tes. Va gua­nyar les elec­ci­ons i va con­ver­tir-se en mem­bre de la Cam­bra de Repre­sen­tants dels Estats Units (3 de gener del 1947).

A par­tir d’aquest moment no va parar d’esca­lar posi­ci­ons. Va cen­trar-se espe­ci­al­ment en la bata­lla con­tra el comu­nisme intern, sent mem­bre del Comitè d’Acti­vi­tats Anti­a­me­ri­ca­nes i gua­nyant força noto­ri­e­tat com a cara visi­ble del cas de l’espia Alger Hiss. El 1950 va ser esco­llit per entrar al Senat. Va ser ano­me­nat per pri­mera vegada Tricky Dick (Ricard el Trampós) per les seves tàcti­ques de guerra bruta en cam­pa­nya elec­to­ral. Un cop dins, va con­ti­nuar la seva bata­lla con­tra el comu­nisme. Després de la victòria de Dwight D. Eisen­hower en les elec­ci­ons del 1953, va esde­ve­nir vice­pre­si­dent. Va ser esco­llit pel seu patri­o­tisme, pel seu anti­co­mu­nisme i per la popu­la­ri­tat que va rebre després de ser acu­sat d’un escàndol de cor­rupció, del qual va defen­sar-se amb un gran dis­curs emo­tiu que va supo­sar una efusió pública de suport a la seva per­sona. Després de dues legis­la­tu­res com a vice­pre­si­dent va pre­sen­tar-se com a número u a la cam­pa­nya pre­si­den­cial del 1960. Eren les pri­me­res elec­ci­ons que la tele­visió tenia un paper impor­tant i davant seu hi havia el demòcrata John F. Ken­nedy, que va ser qui per només un 0,2% dels vots es va empor­tar la victòria. Després d’uns anys de poca rellevància (on va pre­sen­tar-se per ser gover­na­dor de Califòrnia i va per­dre, i on no es va voler pre­sen­tar a les elec­ci­ons del 1964), el 1968 sí que va deci­dir tor­nar a la pri­mera línia política. Apro­fi­tant-se del ter­ra­bas­tall de la guerra del Viet­nam i apel·lant al que va ano­me­nar “la majo­ria silen­ci­osa”, terme que alguns par­tits espa­nyo­lis­tes han tor­nat a uti­lit­zar recent­ment a casa nos­tra, va asso­lir la pre­sidència. Durant el seu man­dat va pro­var d’estrènyer rela­ci­ons amb la Xina, viat­jant-hi i reco­nei­xent Taiwan com a part del país; va adme­tre que la guerra del Viet­nam no es podia gua­nyar i, esgla­o­na­da­ment, va anar reti­rant les tro­pes nord-ame­ri­ca­nes; va inten­tar abor­dar una política de “con­vivència” amb l’URSS sig­nant el pri­mer pacte de limi­tació arma­men­tista, tot i que hi va haver la guerra del Yom Kip­pur (1973), con­si­de­rada com un dels moments que més a prop s’ha estat d’un con­flicte nuclear. Final­ment, hi ha l’ater­ratge a la Lluna de l’Apo­llo 11 (20 de juliol del 1969). Nixon va par­lar amb Neil Arms­trong i Buzz Aldrin durant el seu pas­seig lunar i va defi­nir la con­versa com “la tru­cada telefònica més històrica mai feta des de la Casa Blanca”.

En les elec­ci­ons del 1972 Nixon va ser ree­le­git amb molta solvència. Va ser just després quan va escla­tar l’escàndol Water­gate. Van ser una sèrie d’acti­vi­tats clan­des­ti­nes i il·legals rea­lit­za­des per mem­bres de l’admi­nis­tració de Nixon. Eren “trucs bruts” per espiar i moles­tar opo­si­tors polítics, per­so­na­li­tats públi­ques i asset­jar grups d’acti­vis­tes. Tot va sor­tir a la llum després que cinc homes van ser atra­pats entrant a la seu del Par­tit Demòcrata al com­plex de l’hotel Water­gate, de Was­hing­ton (17 de juny del 1972). Dos joves peri­o­dis­tes van des­ta­par el cas i The Was­hing­ton Post va reco­llir la història. En un prin­cipi, Nixon va voler mini­mit­zar l’escàndol tit­llant els arti­cles de notícies esbi­ai­xa­des i enga­nyo­ses, però final­ment un total de 48 fun­ci­o­na­ris van ser con­dem­nats per delic­tes. L’escàndol va créixer encara més després de fer-se públi­ques les con­ver­ses que es gra­va­ven al Des­patx Oval, on després d’un intent per mani­pu­lar-les es va aca­bar reve­lant que Nixon estava al cor­rent de tot. Va aca­bar dimi­tint el 9 d’agost del 1974, després de diri­gir-se a la nació per tele­visió la nit ante­rior. El dis­curs de dimissió va ser transmès en directe. Va dir que renun­ci­ava pel bé del país, però sense adme­tre cap mala con­ducta. És avui dia l’únic pre­si­dent dels EUA que ha dimi­tit a mig man­dat.

El Water­gate va ser el pri­mer gran escàndol polític a escala mun­dial. Va ser­vir perquè el peri­o­disme, que fins en aquell moment tenia tendència a creure’s sem­pre el que deia el govern, comencés a posar-lo al mateix sac del dubte. Amb el temps el cas s’ha anat fent popu­lar, fins al punt que se n’han fet pel·lícules i docu­men­tals, i que mol­tes de les tra­mes actu­als duen el seu nom: Cata­lan­gate, Barçagate, Fifa­gate...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia