Fragmentats a buscar un estat

Lluny de predicar amb l’exemple, la “unitat” que tant reclama de paraula la major part de l’independentisme continua més lluny que mai en els fets; si més no, en els previs a les eleccions al Parlament del 12 de maig. Ni més ni menys que sis llistes que defensen la independència de Catalunya –més una setena que reclama l’exercici de la sobirania amb un referèndum pactat i una política de peix al cove, la Convergents de l’exconseller Germà Gordó, que es presenta només a Tarragona– concorren als comicis: ERC, Junts+ Puigdemont per Catalunya, la CUP-Defensem la Terra, Front Nacional de Catalunya, l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols i l’Alhora de Clara Ponsatí i Jordi Graupera.

Això sí, les formacions de Ponsatí i Orriols són les úniques que s’estrenen en unes eleccions catalanes, ja que les quatre primeres ja es van sotmetre a les del febrer del 2021, quan de fet n’hi va haver encara quatre més que es presentaven com a independentistes, fins a vuit: l’extingit PDeCAT, Primàries –a què en certa manera relleva Alhora, ja que els seus dirigents hi havien donat suport en les municipals– i, ja del tot residuals, Suport Civil Català i Moviment Corrent Roig. I encara s’hi va sumar llavors el Partit Nacionalista de Catalunya de Marta Pascal, que defensava si més no la sobirania del país per decidir...

Aleshores, encara en pandèmia i en un context d’una baixa participació que amb prou feines va superar el 50%, totes les candidatures sumades van aplegar més del 51% dels vots –el famós 52%, arrodonit amb generositat a l’alça–, però la fragmentació ja va tenir algunes conseqüències gens innòcues. Per exemple, com no s’ha cansat de lamentar en les últimes setmanes el candidat de Junts, Carles Puigdemont, els 77.000 vots que va rebre el PDeCAT no van permetre afegir ni un sol escó a l’independentisme, però si haguessin anat a parar al seu partit, del qual s’acabava d’escindir, l’haurien mantingut davant d’ERC en la seva particular pugna per l’hegemonia. És clar que això és política-ficció, perquè destacats dirigents del PDeCAT com l’exconseller Andreu Mas-Colell donen suport ara al president i candidat d’ERC, Pere Aragonès... En tot cas, Puigdemont –que sí que ha aconseguit retenir a la seva llista molts dels partits minoritaris que ja li havien donat suport, com Demòcrates, Reagrupament, Moviment d’Esquerres o Estat Català, després que el grup parlamentari patís la marxa de la diputada Cristina Casol i l’aïllament d’Aurora Madaula, totes dues de l’ala més dura i propera a la presidenta oficial, Laura Borràs– n’alerta ara perquè, després que Junts hagi fet president Pedro Sánchez i hagi entrat de ple en la via de la negociació, tem que el 12-M li pugui passar alguna cosa similar al 2021, i pateixi una fuga de potencials votants especialment cap a la formació de l’excompanya eurodiputada Ponsatí, una altra escindida de Junts, i fins i tot cap a la ultradreta del Front Nacional i una altra escissió d’aquest, Aliança Catalana. En canvi, el flanc esquerre de l’independentisme no pateix escissions i ERC –que no presenta grans canvis i tot just ha incorporat Comunistes respecte al 2021– i la CUP en són els dos grans i únics representants.

En qualsevol cas, el 12-M es presenta com una nova gran prova de foc per a l’independentisme, i la incapacitat manifesta d’aplegar forces al voltant de la causa, i la conseqüent fragmentació de les llistes i del vot, suposen un punt negatiu més per a unes perspectives que per si mateixes ja van a la baixa segons totes les enquestes i els resultats de les últimes conteses electorals. Qui sap, de fet, si aquest pot ser l’element decisiu que eviti que el moviment conservi la majoria absoluta al Parlament, una de les grans incògnites dels comicis, que sens dubte pot marcar quin rumb prendrà el país en el futur immediat: si manté viu el procés sobiranista dins la via de la negociació, si el reactiva del tot tornant a brandar l’opció de la unilateralitat o si l’enterra definitivament, com ja ha deixat clar que farà el PSC si governa. La decantació final de les majories cap a un o altre cantó pot anar de relativament pocs vots, i per això el forat que puguin obrir les formacions independentistes minoritàries pot tenir aquesta vegada molt de pes. Les urnes sentenciaran.