Un tabú arrelat a Turquia

“Però i si algun dia haguéssim de mar­xar? Igual que el 1915... Ens n’aniríem igual que els nos­tres avant­pas­sats, sense saber cap a on anem, pels matei­xos camins que van recórrer, supor­tant el dolor, patint l’angoixa. Amb aquest mateix lament, dei­xaríem la nos­tra pàtria. I aniríem no allà on ens guies­sin els cors, sinó allà on ens portés el nos­tre ali­ment –on sigui que hagi de ser–”, escri­via Hrant Dink abans de ser assas­si­nat prop de la seu d’Agos, el pri­mer diari tur­co­ar­meni. Agos tenia la volun­tat d’apro­par les dues comu­ni­tats, ser­vir d’alta­veu als arme­nis i d’apa­ra­dor de la seva cul­tura als turcs.

Hrant Dink, peri­o­dista i mem­bre de la mino­ria armènia a Tur­quia, va ser denun­ciat fins a qua­tre vega­des per les auto­ri­tats tur­ques per haver vul­ne­rat l’arti­cle 301 de la Cons­ti­tució turca, acu­sat d’“insul­tar la tur­qui­ci­tat”. L’última va ser per unes parau­les en una entre­vista amb Reu­ters el juliol del 2006, en què va decla­rar: “És clar que dic que és un geno­cidi, perquè les seves con­seqüències mos­tren que és cert i l’eti­que­ten així. Veiem que les per­so­nes que havien vis­cut en aquesta terra durant 4.000 anys van ser exter­mi­na­des per aquests esde­ve­ni­ments.”

El cas, però, no es va arri­bar a tan­car perquè el 19 de gener del 2007 Dink va ser assas­si­nat davant la redacció d’Agos a mans d’un ultra­na­ci­o­na­lista turc. El 2010, el Tri­bu­nal Euro­peu dels Drets Humans va decre­tar que els tri­bu­nals turcs havien vio­lat la lli­ber­tat d’expressió del peri­o­dista. Se l’havia acu­sat de deni­gració, men­tre que el pro­blema real era que Dink cri­ti­cava la negació de les ins­ti­tu­ci­ons esta­tals a defi­nir els esde­ve­ni­ments del 1915 com a geno­cidi. A Tur­quia, la població armènia va pas­sar de ser el 7% el 1914 al 0,5% el 1927.

Fa més de cent anys de les matan­ces de la comu­ni­tat armènia i con­ti­nua sent un tema tabú per a les ins­ti­tu­ci­ons tur­ques. Són 34 els estats que reco­nei­xen ofi­ci­al­ment els esde­ve­ni­ments del 1915 com a geno­cidi. L’últim a ofi­ci­a­lit­zar-ho va ser Mèxic, el febrer del 2023. La polèmica més recent va ser la decla­ració de Joe Biden, pre­si­dent dels Estats Units, el 24 d’abril del 2021, dia que es com­me­mora el geno­cidi armeni i que coin­ci­deix amb la data d’inici, que va dir: “Men­tre refle­xi­o­nem sobre el geno­cidi armeni, reno­vem la nos­tra pro­mesa de roman­dre vigi­lants con­tra la influència cor­ro­siva de l’odi en totes les seves for­mes.” Recep Tayyip Erdo­gan no va tri­gar a cri­ti­car Biden i a denun­ciar que la seva decla­ració “no té base” i és per­ju­di­cial per als vin­cles bila­te­rals. El papa Fran­cesc també va pro­ta­go­nit­zar unes decla­ra­ci­ons el 2016, durant una missa en què assis­tien auto­ri­tats armènies: “El dels arme­nis va ser el pri­mer geno­cidi del segle XX.” Com a res­posta, el minis­tre d’Afers Estran­gers del moment, Mev­lut Cavu­so­glu, va anun­ciar: “La decla­ració del papa, lluny de la rea­li­tat jurídica i històrica, no es pot accep­tar.”

El 2014, per pri­mer cop Erdo­gan va ofe­rir el con­dol als nets dels arme­nis que van morir. Tur­quia accepta ara que un gran nom­bre d’arme­nis i turcs van morir men­tre les for­ces oto­ma­nes llui­ta­ven con­tra la Rússia del tsar, però nega que hi hagués una política de geno­cidi i hi afe­geix que el terme geno­cidi no estava defi­nit legal­ment en aquell moment. La set­mana pas­sada, el mitjà turc Bia­net va publi­car que aquest any l’Ofi­cina Gover­na­men­tal d’Istan­bul va pro­hi­bir la com­me­mo­ració pública del geno­cidi per ter­cer any con­se­cu­tiu. La negació és pre­sent també a les esco­les armènies, que tot i ense­nyar la llen­gua i la cul­tura de la comu­ni­tat, estan vin­cu­la­des al Minis­teri d’Edu­cació turc, i impo­sen la negació del geno­cidi tal com ho fan les esco­les tur­ques. La Talia, 25 anys, és mem­bre de la comu­ni­tat. Durant la guar­de­ria va anar a una escola armènia, encara que després va con­ti­nuar la for­mació en una de turca. Defensa que als cen­tres edu­ca­tius con­tinuï sent un tema tabú: “El geno­cidi és molt dolorós per a tots els arme­nis, jo no em sento còmoda par­lant-ne. No crec que sigui un tipus de tema que s’hagi de treure a l’escola; no és neces­sari. És històric i penso que no hem de par­lar una vegada i una altra del que va pas­sar. Això no vol dir que ho hàgim d’obli­dar, però hem de dei­xar aquest tema de banda per con­ti­nuar.” Molts arme­nis es refu­gien en la invi­si­bi­lit­zació, rele­gant la seva cul­tura a l’àmbit pri­vat. Hira Kay­nar, autora de l’estudi La cons­trucció com­me­mo­ra­tiva del geno­cidi armeni en un con­text de negació, asse­nyala que, tot i que el sis­tema judi­cial reco­neix els drets de les mino­ries, no exis­tei­xen en rea­li­tat. A més, des­taca la con­versió a l’islam de mem­bres de la comu­ni­tat. En aquest sen­tit, l’Asso­ci­ació d’Arme­nis de Der­sim –en turc, Tun­celi, província ubi­cada al cen­tre-est de Tur­quia– cal­cula que hi ha entre 200.000 i 500.000 arme­nis al país tur­qui­fi­cats o kur­di­fi­cats. La rei­vin­di­cació del geno­cidi armeni a Tur­quia recau en algu­nes orga­nit­za­ci­ons de la soci­e­tat civil i en alguns par­tits d’esquerra turcs, que ela­bo­ren infor­mes i orga­nit­zen cam­pa­nyes o jor­na­des com­me­mo­ra­ti­ves. La comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, però, té més marge d’acció. Anu­al­ment, el dia 24 d’abril les diàspo­res es tro­ben a les esglésies per recor­dar el geno­cidi i se cele­bren actes públics arreu. A França, el 2001, el Comitè de Defensa de la Causa Armènia va ela­bo­rar una llei que reco­nei­xia el geno­cidi armeni del 1915, i una altra que en cas­ti­gava la negació. El Con­sell Cons­ti­tu­ci­o­nal francès, però, no ha auto­rit­zat mai pena­lit­zar la negació del geno­cidi armeni.