“El problema no ha estat l’estratègia els últims tres anys, sinó qui la liderava”

En el moment en què el Parlament de Catalunya rebutja un pressupost clarament expansiu, hem d’evitar el bloqueig polític i pressupostari. Per una qüestió democràtica, no hi havia cap altra sortida que la convocatòria electoral. El 12-M, si hi ha una majoria prou clara que em permeti continuar sent president, i hi ha una formació ràpida de govern, fins i tot podrem portar el pressupost del 2024 de nou al Parlament.

Si no és pròpiament el projecte de pressupost, sí un seguit de mesures per intentar compensar els efectes de la seva pèrdua.En tot cas, el més important és que hi hagi una majoria clara a favor del que han de ser els tres grans objectius de la propera legislatura: un referèndum acordat i reconegut, un finançament singular i el reforç de l’estat del benestar i la llengua catalana. I aquests tres àmbits només els pot liderar ERC.

Espero que la CUP, en la propera legislatura, no repeteixi el que des del meu punt de vista són males decisions, com són a la primera dificultat, a la primera contradicció, abandonar. Quan tens un projecte transformador com el nostre, d’esquerra, republicà i independentista, en una societat en què hi ha posicions molt plurals, has de saber que hauràs d’assumir alguna contradicció. El que no pots és a la primera petita contradicció decidir abandonar el vaixell. És necessari que el conjunt de l’independentisme s’arremangui i vulgui participar en la presa de decisions.

Nosaltres som el partit central de la política catalana, perquè resumim el que són les grans aspiracions del conjunt de la ciutadania amb visió nacional i justícia social, i per tant som els que unim aquesta voluntat de sobirania i de progrés, d’independència i d’igualtat d’oportunitats. I això ens fa ser molt competitius, ens dirigim a un conjunt molt ampli de ciutadans de Catalunya, i per tant aquests dies volem centrar la campanya a partir de l’obra feta, que és una obra important: tenim l’atur més baix els darrers 15 anys, tenim uns serveis públics de l’estat del benestar que ja han revertit les retallades, tenim una aposta per la llengua catalana absolutament descriptible pel salt endavant que hem fet en aquests darrers dos anys, i sobretot hem traçat un camí que avui tothom segueix. Vam traçar el camí de l’amnistia i de la negociació per resoldre el conflicte polític i avui aquells que negaven l’amnistia, el PSC, i aquells que negaven la negociació per resoldre el conflicte, Junts, estan en aquest camí. Per tant, hem exercit el lideratge i això ens dona la capacitat d’interpel·lar un conjunt molt ampli de ciutadans.

Assumir les responsabilitats per servir la ciutadania de Catalunya mai és un problema. Per què fem política? Per obtenir un resultat electoral o per millorar la vida de la gent? Per intentar esgarrapar quatre vots i fer grans campanyes o per fer obra de govern? Nosaltres treballem per fer una gran obra de govern al servei de la ciutadania. I avui, la ciutadania de Catalunya té més metges i infermeres que no tenia fa tres anys, més mestres i professors que no tenia fa tres anys, menys atur que fa tres anys i no hi ha presos polítics com hi havia fa tres anys. Per tant, si aquest és el resultat del govern republicà, davant un èxit com aquest, volem aconseguir un gran resultat electoral, però per mi el prioritari és servir la gent.

Aquells que les fan són els que canvien constantment d’opinió i han passat de criticar tot el que jo feia a intentar ara donar-me lliçons de com s’ha de fer. Són els que deien que negociar era rendir-se, i avui aconsegueixen com a gran obra una taula de diàleg amb el PSOE. Són els que deien que el govern de la Generalitat s’havia de preservar, i qui n’ha obert les portes al conjunt de la ciutadania i ha aconseguit que ens obrin les portes de totes les institucions europees ha estat el meu govern, no d’altres. Els fets ho posen sobre la taula. CiU i Junts sempre han intentat patrimonialitzar la Generalitat de Catalunya, però no és ni d’un president ni d’un partit, és del poble.

El nostre repte és en totes. Fa 25 anys que milito políticament en l’independentisme i sempre m’han dit que havíem de triar. Havíem de triar entre defensar el país o defensar l’estat del benestar. Entre Catalunya o la justícia social. És el discurs que ara ens tornaran a fer. I faig la mateixa resposta des de fa 25 anys: per mi el país és la seva gent. Jo no soc un candidat del PSC, per a qui la llengua catalana no és important i per tant en prescindeixen en els actes, en les intervencions públiques. I, per tant, si en prescindeixen en campanya electoral en prescindiran en el govern. Però tampoc soc una dreta catalana que considera que l’estat del benestar no és important i que va mantenir unes retallades que jo he revertit, que el govern de Catalunya, el govern republicà, hem revertit. Per mi tots els àmbits són importants, perquè tots els ciutadans de Catalunya són importants. El país és la seva gent, són els vuit milions d’habitants.

ERC guanyarà aquestes eleccions; de la mateixa manera que ens havien dit que tantes coses eren impossibles, ho farem possible. I espero aplegar una àmplia majoria. Per mi, el més important és què farem. No les eleccions, sinó què farem en la nova legislatura. Hem de fer tres coses en aquest país. Hem d’aconseguir un referèndum acordat, hem d’aconseguir el finançament singular per posar fi al dèficit fiscal i hem de reforçar l’estat del benestar i la llengua catalana. Aquest és l’encàrrec que vull assumir per als propers quatre anys. Fa tres anys vaig assumir un encàrrec, que era posar fi a la repressió, reconstruir l’economia catalana després de la covid i enfortir l’estat del benestar després d’anys de retallades. Ho vaig dir al Parlament en el primer debat d’investidura. I avui hem aconseguit l’amnistia, hem posat fi a les retallades i tenim l’atur més baix dels últims 15 anys.

És que amb el PSC estem molt lluny. Jo li estic parlant de projectes, i avui tenim el PSC menys catalanista de la seva història. Amb aquest PSC d’avui, que abandona la llengua catalana, que és el PSC més submís a La Moncloa, un PSC que no plantarà cara pel país, a quins acords podem arribar? Per tant, el PSC s’hauria de girar com un mitjó perquè en aquests àmbits poguéssim arribar a acords.

Si podem tenir una àmplia majoria pel referèndum d’autodeterminació d’aquest país, qui negarà acords? Si aquells que ara no el defensen el passen a defensar en el futur, jo els donaré la benvinguda. De la mateixa manera que vaig donar la benvinguda a CiU a l’independentisme quan va decidir defensar la independència de Catalunya. Però jo insisteixo, el PSC de Salvador Illa és el menys catalanista de la història, potser en part perquè aquells que dins el PSC defensaven el catalanisme, tan frustrats que s’han sentit, han acabat avançant a ERC: Joan Ignasi Elena, Ernest Maragall, Quim Nadal...

Per a nosaltres la Generalitat és una institució molt important i sobretot hem d’evitar que hi hagi pactes com els que vostè ha mencionat, que evidentment condicionen tota la legislatura. I vull recordar que ERC no forma part del govern de Barcelona.

Hi ha especulat el PSC.

Serà una decisió que en tot cas haurà de prendre Esquerra de Barcelona.

Aquestes eleccions no són entre independentistes, són perquè el conjunt de la ciutadania es pronunciï i jo espero que ho faci amb un suport massiu a ERC. Aquestes paraules exemplifiquen d’una manera molt clara el que ha estat la pràctica política de Junts, que lamento molt, aquesta legislatura, que era no servir Catalunya, no treballar per millorar el país, sinó intentar quedar al davant d’ERC. No ha passat en les generals, no va passar en les últimes eleccions al Parlament... Escolti’m, no es tracta de desfer un empat entre independentistes, sinó de guanyar la llibertat de Catalunya.

És irrellevant el que jo pugui creure o no creure. Desitjo que totes les exiliades i exiliats puguin tornar a Catalunya com abans millor. Carles Puigdemont, evidentment, però també Ruben Wagensberg, Marta Rovira, Lluís Puig, Toni Comín... Que tots puguin tornar. Per mi, que tornin com més aviat millor, evidentment, amb tota la llibertat. Per això hem treballat des de fa molt de temps.

Els Mossos garanteixen la seguretat de tots els ciutadans de Catalunya i, evidentment, dels que han estat presidents de la Generalitat, també com correspon, com es fa en tots els expresidents de la Generalitat.

Sí, perquè és la millor via. Què és l’acord de claredat? És el referèndum acordat. Simplement és, explicat d’una altra manera, una forma d’acord entre aquells que pensen diferent. Llavors, algun independentista està en contra d’un referèndum d’autodeterminació reconegut per l’Estat i la comunitat internacional? Oi que no? Doncs hi ha una proposta que jo poso sobre la taula, i en tot cas, si algú em diu que no és la bona, que em posi una alternativa. He estat tres anys esperant-ne a totes les propostes i des de la resta de l’independentisme moltes vegades hi ha hagut crítica, però cap alternativa. Fixa’t que, quan han tingut l’oportunitat, Junts ha abandonat la retòrica de la confrontació intel·ligent, que era només retòrica, i ha passat a practicar la negociació d’ERC. Què ha aconseguit en aquests mesos de practicar la negociació com feia ERC? Una taula de diàleg entre Junts i el PSOE, molt bé, perfecte, si volen els podrem explicar també la nostra experiència. I entre el conjunt de forces independentistes i sobiranistes hem aconseguit una amnistia. Per tant, el camí que nosaltres hem traçat és al que ara s’està sumant tothom. Ho negaran, però a la pràctica som aquí. Vaig posar sobre la taula la necessitat d’un finançament singular i avui Junts torna a dir que sí, que allò que era un desastre ara també ho passa a defensar. Veiem com tot allò que estic defensant avui i al qual els altres diuen que no, tarden sis mesos a defensar-ho. Cap problema: d’aquí a sis mesos defensaran tot el que avui em critiquen.

Jo vaig proposar a Cuixà aquest agost al president Puigdemont negociar conjuntament i ell ho va descartar. Espero que en el futur canviï d’opinió. I a partir del 12-M, quan jo revalidi la presidència de la Generalitat, tornaré a proposar que el conjunt de l’independentisme negociem plegats a Madrid, perquè ens dona molta més força.

En un sol espai, podem adaptar-ho. Per mi és important que la negociació sigui entre governs, perquè representen els països. El PSOE no representa Espanya. El govern espanyol, sí. Per això jo no vull que la negociació amb l’Estat es limiti a una taula entre ERC i el PSOE, que és el que volia Pedro Sánchez. Fa quatre anys em deia: “No, no, taula de negociació entre el PSOE i ERC.” I jo deia: “No, no, no: taula de negociació entre el govern de Catalunya (aleshores amb el president Quim Torra) i el govern espanyol.” Perquè quan pactes amb el PSOE arribes a un acord amb un partit; quan pactes amb un govern, és un acord entre països i és molt diferent.

En aquesta taula de governs, si hi ha forces parlamentàries que comparteixen l’estratègia del govern, representants de l’àmbit parlamentari podrien participar-hi. Estic obert que hi hagi una representació plural, i en aquests termes ho vaig traslladar. Se’m va dir que es descartava, que es volia optar per una altra via, però al final acabarem aquí. Al final acabarem aquí. Fa un any se’m va dir que no i estic convençut que d’aquí a uns mesos se’m dirà que sí, com en tantes altres coses.

En la negociació que s’està fent entre partits i que serveix de motor i d’acompanyament de la negociació entre governs i s’està fent amb acompanyament internacional, crec que hem de, sobretot, ser discrets perquè pugui arribar a bon port. Però jo he posat sobre la taula de Pedro Sánchez el dret a l’autodeterminació. Cada vegada que ens hem reunit al Palau de la Generalitat, hem parlat del dret a l’autodeterminació. I és evident que estem lluny, molt lluny, però la meva obligació és no renunciar-hi mai. I de fet no només no renunciar-hi, sinó avançar. I espero tenir molta més força en la propera legislatura perquè, quan torni a dir a Pedro Sánchez que la solució és un referèndum d’autodeterminació i ell no proposi cap solució, pugui dir-li que darrere meu tinc una clara majoria de la societat catalana.

Mai es pot dir que s’acaba una cosa, no? Però és evident que quin sentit té que el PSC negociï amb el PSOE? Li poso un exemple. El traspàs de Rodalies, per no parlar directament del referèndum, el PSC ni el defensa ni el defensarà. Perquè en aquests moments hi ha un militant del PSC que dirigeix Renfe. I les Rodalies les dirigeix el PSC. Quin incentiu tenen a fer un traspàs a la Generalitat? El que sí que li dic és que si en un món de fantasia passés, que no passarà, que Salvador Illa sigui president, el que se’n ressentiria és la llengua catalana. Un president de Catalunya no pot abandonar mai la llengua. Mai. I estem veient avui com Salvador Illa abandona la llengua en la campanya electoral... Imagini’s si passés el que no ha de passar i no passarà, que és que arribés a ser president de la Generalitat.

Sí, hi veig marge, de la mateixa manera que quan vam posar sobre la taula el traspàs de Rodalies deien que no. I ara l’hem acordat. De la mateixa manera, quan vam posar sobre la taula l’amnistia ells deien que no, i ara l’hem acordat. Per tant, totes les negociacions amb el PSOE i amb el govern espanyol comencen amb un no, i després es transforma en un sí.

Malauradament, l’Estat espanyol és un estat amb una dinàmica política tan centralista que totes les propostes de millora de la relació entre Catalunya i Espanya sempre han sortit de Catalunya i sempre s’han aconseguit a canvi d’arribar a acords al Congrés. Per això volem la independència, perquè els nostres drets i llibertats, la qualitat dels serveis públics, no han de dependre de la conjuntura concreta de majories i minories al Congrés, haurien d’estar blindats si realment Espanya fos l’Estat més descentralitzat del món que diuen que és. És una farsa, evidentment, perquè només podem defensar els drets quan ens necessiten a Madrid.

El PSC quan tenia tot el poder l’any 2009, la presidència de la Generalitat, l’alcaldia de Barcelona, la Diputació de Barcelona i el govern d’Espanya, i tenia tota la possibilitat de posar aquesta proposta i aconseguir-la, no ho va aconseguir. Per tant, ara, per què seria diferent? I confondre el consorci tributari amb finalment qui es queda els recursos és confondre l’instrument amb la finalitat. I el nostre objectiu és que Catalunya tingui els recursos que paguem en forma d’impostos, que es posi fi al dèficit fiscal. I aquest consorci podria existir perfectament i se seguís mantenint el dèficit fiscal que estem patint.

Quan negocies amb l’Estat espanyol, tot és molt difícil. I sempre et diuen que no. I comences a obrir escletxes quan sumes àmplies majories i amb la perseverança i a aprofitar les oportunitats. I aquesta és la nostra experiència i podem acreditar aquesta experiència per continuar avançant.

No, el català s’ha debilitat perquè... qui va abandonar la política lingüística d’aquest país? Qui, quan hi havia retallades, va prioritzar retallar la programació infantil a TV3, i això ho va fer Convergència i Unió.

El model d’immersió s’ha d’enfortir i s’ha de posar al dia, evidentment. Avui a l’escola no és només la llengua que fan servir el mestre i els alumnes a l’aula, sinó també la que es fa servir en els materials didàctics, la que es fa servir als patis, als passadissos... I, en un context en què avui els infants i joves reben constantment molts inputs comunicatius, quants d’aquests són en català? Per tant és una feina que hem de fer molt més enllà. Li poso un exemple. Aquest setembre hi haurà, finançat pel Departament d’Educació, material audiovisual educatiu en català massiu per a les escoles. Els que tenim canalla petita hem hagut d’esperar aquest govern republicà perquè tornés a haver-hi programació audiovisual en català de qualitat, que fes que la meva filla s’hi enganxés, ho volgués veure, i això ho compartim moltes famílies. Ara hem de fer el mateix amb els materials educatius. Molts mestres, quan han de projectar algun vídeo educatiu a l’aula, no el troben en català, i el troben en castellà. I també ha d’estar disponible en català. Doncs hem finançat, a través del Departament d’Educació, aquest material. És un exemple que s’ha de reforçar la immersió lingüística i posar-la al dia amb nous instruments.

No ens hem de conformar, ni hauríem d’acceptar la idea que el 25% que ens imposen els jutjats representa que el 75% sigui en català, perquè seria obrir la porta que després sigui el 50% i després el català quedi absolutament minoritzat. Però, evidentment, la inspecció ha de reforçar, els equips directius han de reforçar el seu paper en la immersió lingüística i també des del professorat hem de donar-los totes les eines perquè puguin aplicar plenament la immersió lingüística al nostre país.

Crec que és un exemple molt clar de com s’entén aquest país, no? A vegades aquests lapsus visualitzen molt com pensa algú. Salvador Illa abandona la llengua catalana, l’abandona en la pràctica i crec que un president de la Generalitat també és exemple per a la ciutadania, amb tota la humilitat personal, però la institució és exemple. I per tant, si podem promoure el català, el lideratge d’aquest país, que és el president de la Generalitat, depèn del català. I si algú no t’entén, ja faràs servir l’anglès, faràs servir el castellà, i si saps algun altre idioma i et pots comunicar ja ho faràs servir com a primer pas per després poder fer servir el català. I, claríssimament, si Salvador Illa arribés a ser president, la llengua catalana i la política lingüística d’aquest país estarien en perill, perquè no s’ho creu. I ho està demostrant en campanya.

La legislatura no ha caigut pel Hard Rock. Ha caigut pel partidisme i l’oportunisme dels comuns i de Junts en rebutjar un pressupost expansiu que tardarem molts anys a poder aconseguir igual. Dit això, l’acord de govern que es va adoptar i s’ha penjat al portal de la transparència i és accessible per a tothom el que fa és treure obligacions a la Generalitat que tenia respecte al Hard Rock, no afegir-ne de noves. Per tant és un procediment que continua, però no perquè ho digui el govern, sinó perquè hi ha un procediment urbanístic absolutament pautat, que segueix la normativa en matèria urbanística i una decisió en l’àmbit dels privats.

No és una qüestió de voluntat, perquè no és el nostre projecte. De fet, nosaltres hem treballat perquè el Camp de Tarragona tingui uns projectes des del punt de vista d’inversió econòmica alternatius i allunyats per anar cap a un altre model. Hem apostat per la reindustrialització al Camp de Tarragona. La inversió industrial més gran dels últims 20 anys a Catalunya, la de Lotte Energy Materials, serà a Mont-roig del Camp, que superarà els mil milions d’euros i crearà centenars de llocs de treball. I l’ha aconseguit aquest govern. I això és a pocs quilòmetres del CRT. Per tant, nosaltres hem deixat clar quin és el nostre model. A partir d’aquí, els partits que són entusiastes del Hard Rock, el PSC, Junts, el PP, Vox i Ciutadans, ara sumaven 85 diputats de 135 al Parlament de Catalunya. Per tant, fins i tot des d’un punt de vista de les majories polítiques, tenim molta feina a fer encara.

Han estat profundament irresponsables. A partir d’aquí, nosaltres, amb tothom qui vulgui avançar cap a una Catalunya sobirana, lliure i justa, seguirem estenent la mà.

Pedro Sánchez cada dia que passa té més gent decebuda, perquè al final a ningú li agrada que juguin amb els seus sentiments. I és veritat que, quan fa públic l’assetjament judicial contra la seva família, per molta gent que hem patit l’actitud de l’extrema dreta i hem patit com determinats aparells de l’Estat han anat en contra nostra, això pot generar un espai d’empatia. Però, veient el recorregut que hi ha hagut i com ha acabat això, crec que molta gent se sent enganyada, també dels seus.

És evident que està calculat per intentar fer veure que no depèn al Congrés dels independentistes. Però el reconeixement més clar que l’actuació de l’Estat contra l’independentisme ha estat il·legítim és que s’ha hagut d’aprovar una llei d’amnistia i prèviament es va derogar el delicte de sedició i es van alliberar els presos.

Es formarà govern més ràpid com més forta sigui ERC. Per tant, la victòria d’Esquerra ha de ser el més àmplia possible. I això és la millor garantia de tot. Si amb 33 diputats hem situat Catalunya amb l’atur més baix dels últims 15 anys, hem posat fi a les retallades, hem tornat a posar la llengua catalana al centre, si amb 33 diputats vam alliberar els presos polítics, hem aprovat l’amnistia, tenim el traspàs de Rodalies... amb uns quants més podrem fer tot el que ens proposem, també formar un govern de la forma més ràpida i més sòlida possible.

L’extrema dreta, tingui la bandera que tingui, no treballa per la independència de Catalunya. Cap extrema dreta. Perquè una Catalunya sense cohesió social no serà mai una Catalunya lliure, no ho podrà ser. En un país plural i divers com el nostre necessitem mantenir aquesta cohesió social per una qüestió de drets de la ciutadania. Des d’un punt de vista independentista, optar per un replegament identitari és el millor camí cap a la derrota. Per mi, l’extrema dreta que s’embolcalla amb la senyera no és independentista, no forma part de l’independentisme.

Hem de treballar perquè aquestes eleccions tinguin un resultat tan clar que faci possible de nou la meva investidura com a president i no hi hagi cap risc de repetició electoral.

Jo em veig com a president de la Generalitat en la propera legislatura.

Em veig com a president en la propera legislatura. És pel que batallaré, crec que estem en condicions de poder revalidar la presidència. Tenim uns dies al davant de campanya per a aquesta opció central que és ERC, en què confia tantíssima gent i també altra gent diu: “Escolti, m’ho estic pensant.” Que vagin sobre segur, sobre els que hem fet avançar el país, hem posat fi a les retallades, hem alliberat els presos polítics, hem situat de nou la llengua catalana i els que proposem el camí on després tothom se suma amb una mica de retard. No cal aquest retard, no cal perdre el temps perquè tenim pressa per aconseguir tot el que volem, que és una Catalunya lliure i justa.

Li torno a dir, treballem per revalidar la presidència. A partir d’aquí, les persones que estan inhabilitades, com Oriol Junqueras, que és un dels grans actius d’ERC, el president del nostre partit, esperem que aviat vegin restaurats tots els drets i es puguin plantejar l’escenari que desitgin i que des del punt de vista de l’organització política puguem acompanyar.

Estic convençut que l’escenari serà al revés i haurem d’anar des d’ERC a buscar els vots. Em remeto al que hem fet en el passat: amb tots els presidents de Catalunya, quan han necessitat suports per avançar, ERC hi era. Mai vam abandonar. Crec que les altres formacions polítiques no poden dir el mateix.

Nosaltres estem molt convençuts que el millor camí és la negociació i que el procés d’independència de Catalunya culminarà amb una negociació, com han acabat totes les independències que s’han produït a Europa en els darrers anys. El debat sobre la unilateralitat no és una qüestió de voler-ho o no, la qüestió és de poder-ho fer o no. Com més força política i més majoria independentista a les urnes, menys temps per aconseguir la independència i més força en qualsevol escenari de negociació. Per tant, per mi és un debat una mica trampós en el sentit que no depèn de la teva voluntat i prou, depèn de les condicions que hi hagi. I hem de generar les condicions.

No, no, no s’equivoqui. Quan Junts ha pogut practicar la negociació ho ha fet. Per tant aquelles resistències que hi ha hagut durant tres anys, que han fracturat l’independentisme pel mig, així que Junts podia pactar a Madrid han desaparegut. Llavors, hem estat tres anys en un debat que ha fracturat l’independentisme, que era fals? Aquesta és la meva pregunta. Si el que ha fet Junts en els últims sis mesos hagués pogut fer-ho fa quatre anys, hauríem tingut aquest debat, aquesta fractura? No. Llavors, el problema quin era? L’estratègia o qui la liderava? Crec que és evident que era qui la liderava, i Catalunya ha de mirar al futur lluny de lideratges personals i sobretot basar-nos en objectius col·lectius.

Dependrà de quin sigui el nivell dels embassaments i per tant la capacitat de resiliència que tinguem per als propers mesos. En el cas que hi fos, seria un escenari que ens hauríem de plantejar. En aquests moments, en situació d’emergència s’està demanant un esforç molt gran a la pagesia i en excepcionalitat continuaria sent-hi, però de menys intensitat, podria disposar de més aigua. Per tant, dependrà de l’evolució dels embassaments, però en paral·lel hem de seguir treballant en totes les inversions que estan en marxa ja, l’ampliació de les dessaladores, l’aigua regenerada… perquè per molt que puguem superar aquesta sequera, i espero que ho puguem fer molt aviat, en vindran en el futur i cadascuna l’hem d’afrontar molt més ben preparats que l’anterior.

El Pla Especial de Sequera ho indica clarament. I, de fet, totes les actuacions que hem anat prenent estaven previstes en el Pla Especial de Sequera. Per tant, hi ha un camí pautat. Si fem un pas enrere en les restriccions, el sector més beneficiat és el sector primari, perquè ara és el que està fent més esforços.

No, no, tot això s’ha de mantenir perquè fins i tot en el millor dels escenaris afrontarem igualment un estiu en què cada gota d’aigua comptarà.

En totes aquestes mobilitzacions, legítimes, hem acabat en un acord. En totes. I no hi ha cap govern que pugui dir això. Som el govern que en l’àmbit de la sanitat hem arribat a un acord amb els treballadors de l’Institut Català de la Salut, i l’últim era del 2006: han hagut de passar 18 anys per arribar a un acord, que millora les condicions d’una manera molt clara. Evidentment, tenim molt de camí per recórrer. Va haver-hi alguns aspectes en què alguns sectors professionals van dir: “No ens hi sentim prou reflectits”, i es van mobilitzar. I hem acabat amb l’acord. En l’àmbit dels treballadors docents, hem acabat amb un acord de reversió de totes les retallades aprovat aquesta mateixa setmana ja amb la culminació total. Amb els pagesos hem arribat a un acord, tant amb la taula agrària com amb el treball amb Revolta Pagesa. Amb l’àmbit dels treballadors penitenciaris hem arribat a un acord... És bo que la ciutadania es mobilitzi i és bo que hi hagi un govern que sigui capaç d’arribar a acords quan les reivindicacions són legítimes. I nosaltres hem arribat a acords amb tots els sectors. És la diferència entre un govern que fa pressupostos treballats amb els sindicats per defensar l’estat del benestar o un govern de les retallades que quan feia pressupostos tenia els sindicats demanant que no s’aprovessin. En el nostre cas, les organitzacions socials, sindicals, culturals... demanaven que s’aprovés el pressupost. Per tant, convido tots aquests sectors a confiar el 12-M en qui els ha donat resposta durant aquests anys.