Júlia Ojeda, Anna Punsoda i Marta Roqueta
Editores de “Màtria o barbàrie”
“El nom de ‘màtria’ és un revulsiu, una altra manera de relacionar-nos políticament”
Han seleccionat 30 veus de dones dels Països Catalans, de geografies, condicions i professions diverses
Les ‘matriotes’ van polititzar-se entre l’esclat del procés independentista i la quarta onada feminista
Màtria o barbàrie. Trenta veus del feminisme català
Editorial: Angle
Any: març 2024
Preu: 18,50 euros
El llibre proposa una altra manera de canalitzar la frustració i no atacar el més dèbil
Volem que aquest llibre sigui una forma d’introduir la lluita nacional dins el feminisme
Era més senzill assumir un assaig a sis mans, però no volíem parlar només nosaltres [J.O.C.]
El que ha de sortir d’aquí són els nous lideratges del futur que necessita el país en tots els camps
Si no vaig errat, fa pocs mesos ni tan sols es coneixien. Però, sense saber-ho, compartien una inquietud. Com va anar tot plegat?
[Anna Punsoda Ricart] Ens coneixíem per parelles, però totes tres no havíem treballat mai juntes, això és veritat. El projecte surt arran de diverses necessitats. Jo acabava de tenir una nena i vaig tenir una depressió postpart bastant fonda i aleshores vaig començar a llegir sobre el tema, sobre relacions mare-filles, sobre tota aquesta tradició en la nostra literatura. I a partir d’allà vaig anar a parar a la Maria Mercè Marçal, que fa una contraposició entre la pàtria i la màtria. I d’aquesta manera vaig entrar en contacte amb la Júlia, la qual cosa em va permetre donar un gruix teòric a tot el que per mi només eren intuïcions, perquè jo no soc de formació feminista i no vinc del món dels estudis de gènere. El que per mi era una intuïció i la descoberta del Mediterrani, resulta que hi ha gent que fa una dècada que ho està estudiant en càtedres. A partir d’aquí vam entrar en contacte també amb la Marta, que és la nostra veu autoritzada en temes de gènere. [Marta Roqueta-Fernàndez] En el meu cas, estava molt emprenyada amb com anava el procés i amb certes dinàmiques dintre del feminisme. Feia temps que volia fer alguna cosa transversal, unint aquestes dues inquietuds i que tingués un component generacional. I bé, en vaig parlar amb elles i em va agradar. [Júlia Ojeda Caba] Jo estava immersa en una tesi doctoral complexa però dedicada sobretot a l’estudi de la narrativa catalana de postcrisi i la Marta Rojals. Un capítol està dedicat al feminisme independentista, perquè em semblava imprescindible situar l’estudi de la Marta en aquest corrent de pensament ideològic i també de tradició literària i intel·lectual, estirant els noms com la Marçal, la Cadenes, la Maria Aurèlia Capmany, moltes de les que citem. Per tant, estava una mica amb la urgència de treure el coneixement acadèmic cap a fora. Ens vam trobar amb elles un dia i vam dir: “Hem de fer alguna cosa amb tot això perquè estem totes tres igual.”
Es fa difícil trobar llibres en català sobre pensament. I encara més sobre feminisme...
[M. R.-F.] Ara mateix hi ha un boom editorial sobre el feminisme en general, és a dir, és un tema que s’ha tornat mainstream, que ha generat molt d’interès. Sí que és veritat que s’han d’explicar conceptes bàsics. A casa nostra, el pensament feminista pel qual han apostat les editorials és molt de manual, que està bé i que és fonamental. Però també necessitem un feminisme que es connecti amb els grans debats intel·lectuals del país, entre altres coses perquè l’extrema dreta, el reaccionarisme i el masclisme tota la vida han estat imbricats amb debats amb una certa substància intel·lectual. Per tant, per una banda, hi ha aquesta idea de voler fer pedagogia, però també a vegades falta entendre que tenim un pensament feminista molt potent a Catalunya que no s’està desenvolupant gaire. I, de fet, en l’àmbit del procés també ha passat una mica això: hi ha molts llibres sobre com ha anat tot plegat, però que pensin el país no n’hi ha tants.
Es tracta d’un llibre col·lectiu, amb 30 veus? Com feu el procés de la tria?
[A.P.R.] El nom de màtria ja és un revulsiu, que és una altra manera de relacionar-nos políticament. I així com la pàtria l’havien fet homes, bàsicament els homes catalans, el nostre projecte era incloure precisament en el debat polític la idea de transversalitat. I per això hi ha dones d’arreu dels Països Catalans, dones d’àmbits laborals molt diversos, dones que se situen més en l’esquerra anticapitalista, dones més liberals, dones més conservadores. El que volíem era un debat de país en aquests termes. Fins fa poc el feminisme era hegemònic a l’esquerra però no en l’àmbit social. I aquest llibre el que volia era estendre’l a tota la societat. [J.O.C.] El llibre és col·lectiu perquè nosaltres som tres persones diferents que venim de llocs diferents i que també podíem arribar a dones diferents. Jo crec que això també és una virtut i diu molt de la capacitat com a editores per arribar a molts sectors als quals l’Anna, la Marta i jo unilateralment no hauríem arribat mai. I això també és una cosa que es veu reflectida tant en la selecció de veus com en les metodologies de treball que hem hagut de seguir per arribar a tot el gruix de temes, a aquest grup de persones i a aquesta diversitat que creiem que és imprescindible. Era més senzill assumir un assaig a sis mans, perquè teníem les idees i teníem la capacitat per fer-ho. Però no volíem parlar només nosaltres, sinó que volíem convocar o invocar totes aquelles veus que creiem que saben dels seus activismes, de les seves professions, dels seus sectors, o que fa molts anys que fan molta feina en el feminisme de base, o a la universitat o allà on sigui. [A.P.R.] També és un llibre generacional, en el sentit que totes les dones que hi participen han nascut entre el 1980 i el 2000, són les filles desencantades del procés, que han viscut les últimes onades feministes i la incorporació del moviment trans en el feminisme, etc. I que han viscut unes coses que la generació anterior, que és la que mana i la que ha organitzat el país, no ha viscut. Aquest és el fil conductor i també el nexe entre nacionalisme i independentisme i feminisme.
L’independentisme ha estat prou permeable, prou sensible al feminisme?
[M. R.-F.] Hi ha moltíssimes feministes independentistes que han pensat la nació des de fa molts anys i no se’ls ha fet gaire cas. Sempre parlem del síndrome de la pionera. Sembla que nosaltres hàgim fet una cosa nova, però en realitat ja hi havia el col·lectiu Gata Maula, ja hi havia Feministes per la Independència, ja hi havia les Segones Jornades Catalanes de la Dona, ja hi havia un text sobre dona i nació catalana... Si mires els lideratges del procés, la majoria han estat masculins. Quan es volia fer aquella Constitució catalana, resulta que els drets que es posaven a debatre eren els drets de les dones i les persones trans. Fins i tot les mateixes preses polítiques s’han queixat moltes vegades del tracte diferencial que han rebut, quan una d’elles era la presidenta del Parlament, que és la segona autoritat del país. Creiem que és el moment, que el feminisme és qui té les claus per encarrilar tots els reptes actuals i per vincular-los a la resta de lluites. I més quan veiem que el descontentament independentista s’està canalitzant en l’àmbit reaccionari. És a dir, s’està canalitzant contra les persones racialitzades, contra les persones trans, contra el feminisme... En un moment en què la frustració et porta a atacar el dèbil, aquest llibre el que proposa és una altra manera de canalitzar-la, o sigui, de recusar tot el que està trinxat.
El llibre també permetrà actualitzar el pensament independentista des de la perspectiva feminista. Quina penseu que pot ser la contribució en aquest sentit?
[M. R.-F.] Una primera contribució és aquesta transversalitat. L’espanyolisme és transversal, perquè el tenen des de Podemos o Sumar fins a Vox, i el masclisme també és transversal, perquè sempre hem vist com fins i tot homes independentistes es tapen les vergonyes amb homes autonomistes quan cal. Nosaltres volem que aquest llibre sigui una mostra de la transversalitat dels dos conceptes, feminisme i nacionalisme; i també que sigui una forma de repensar el nacionalisme i començar a introduir dins el feminisme la lluita per la llengua i la cultura catalanes, la lluita nacional. Tradicionalment, hi ha hagut una concepció feminista, un fil independentista feminista, però sí que és veritat que quan ara l’independentisme és dominant ho trobem a faltar. Han apuntat a la idea de vincle, no? Així com sempre s’han pensat els sectors econòmics i les sensibilitats com a coses aïllades, el que nosaltres entenem és que tot està molt més relacionat i que, per tant, cal estimular els contactes i el diàleg entre sensibilitats diverses. [J.O.C.] És el primer llibre que aconsegueix aplegar les forces vives del feminisme i del nacionalisme, del matriotisme, i les aconsegueix reunir en una taula. Voldria destacar que aquest diàleg es va produir físicament. Quantes persones a Catalunya tenen la capacitat de reunir 30 veus diferents, amb experiències, ideologies, perspectives, militàncies diferents i que es posen d’acord sota una mateixa etiqueta, que és el nacionalisme feminista, i escriuen un llibre convençudes que estan fent una contribució important. Per nosaltres és una gesta heroica i també celebrem que totes les que hi ha hagin continuat fins al final. Un dels principals reptes com a editores va ser aquest: com que són 30 persones que venen de mons diferents, unes amb una perspectiva més feminista i menys nacionalista, unes altres amb una perspectiva més nacionalista però menys feminista, la nostra feina va ser equilibrar-ho, i dir a cada autora que fes un esforç per mirar-s’ho des de la perspectiva de l’altra, un exercici que ha permès unir sensibilitats i ha estat veritablement gratificant.
Vàreu començar per un manifest publicat fa un any i ara un llibre en què s’amplia l’àmbit de visió. Quin és el pas següent?
[M. R.-F.] Crec que el que ha de sortir d’aquí són els nous lideratges del futur que necessita el país en tots els camps. Lideratges intel·lectuals, acadèmics, d’escriptura, de pensament, de sectors, de polítics, les que vulguin entrar en política. És a dir, creiem que això ha de ser un impuls perquè el matriotisme s’estengui més enllà d’aquest llibre i més enllà de les veus que el signem, i sobretot perquè també siguin les dones d’aquest país i tot el que pugui liderar, que és tot el país. També volem que ajudi a crear consciència. Una cosa que ha fallat, al meu entendre, durant el procés independentista, ha estat que hi havia poca idea de com articular la resta de lluites que hi ha al país. Cal assumir tota aquesta tasca de divulgació i de crear en la societat catalana una consciència nacional absolutament desespanyolitzada i que entengui la catalanitat d’una forma desacomplexada. Ara la societat catalana és molt més diversa i plural que abans. Per mi, el principal èxit del llibre seria fomentar debats i contribuir a crear una consciència nacional. Crear un màtria o barbàrie 2.0, segur.
El llibre
Terra de ningú
L’any 1986, a ‘Dona i nació’, Maria Olivares, Carme Masó, Eulàlia Duran, Tona Gusi, Maria-Mercè Marçal i Sonsoles Sentís definien l’espai intersticial entre feminisme i nacionalisme com “una terra de ningú, d’espai desert, on tot o no-res és possible i per tant terreny abonat per a fantasmes, tòpics, prejudicis, inèrcies i rauxes”. És a partir d’aquella llavor i de la necessitat de penetrar en aquesta “terra de ningú” que Júlia Ojeda Caba, Anna Punsoda Ricart i Marta Roqueta-Fernàndez van assumir el repte de recollir 30 veus de ‘matriotes’ que van viure el desencís del procés i la quarta onada feminista.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.