“Ens juguem que la política es torni a fer des de casa nostra”

A veure, si naltros haguéssim posat les eleccions ho hauríem fet, òbviament, en acabar el procés de debat estratègic. En tot cas, els pilars ideològics de la nostra organització no estaven a debat. Hem hagut de pausar aquest debat estratègic, però no passa res. Quan acabin les eleccions el reprendrem i aquelles qüestions que s’hagin d’incorporar per encarar la legislatura, s’incorporaran. També és cert que hi ha una cosa positiva de tot això, que és que ens ha agafat enmig d’un moment en què ens estàvem reconnectant com a organització, que estàvem recuperant persones que potser s’havien apartat una mica. I això també ens ha permès afrontar les eleccions amb empenta. En tot cas, crec que no hi ha cap altra formació política que s’estigui revisant a si mateixa i que estigui avaluant què s’ha fet bé, amb què hem fallat o què podem millorar per ser el més efectives possibles en els nostres compromisos polítics.

La nostra organització política veu directament de la mobilització i de l’organització popular i, per tant, jo crec que és difícil que no ens afecti l’actual moment de desmobilització i fins i tot de desencís entre l’independentisme i entre les esquerres. Naltros això ho encarem des de la responsabilitat de deixar-nos la pell perquè cap vot d’esquerres i cap vot independentista es quedi a casa. Ens estem deixant la pell per dir a la gent, si està decebuda, per exemple, amb el govern de Pere Aragonès, que ens faci un vot de confiança a naltres, perquè el vot de l’extrema dreta i de dretes i el vot espanyolista sí que està mobilitzat i no ens podem permetre que la gent d’esquerres i independentista quedi a casa.

Ens juguem que la política es torni a fer des de casa nostra. Ja des de la legislatura anterior ens trobem en una deriva en què s’ha anat buidant el Parlament de sobirania i s’ha supeditat l’agenda política catalana als interessos de les grans empreses i als interessos del govern espanyol, que van de bracet. Nosaltres el que estem posant sobre la taula és la necessitat de recuperar una agenda nacional i social pròpia per fer avançar el país en clau nacional, és a dir, avançar cap a la independència, i en clau social, perquè va de bracet. Ara no podem avançar en clau social, no podem legislar en favor de la gent per garantir l’accés a un habitatge o l’accés a subministraments sense desbordar les costures de l’autonomisme. I això és el que estem reclamant ara mateix, estem reclamant una esmena a les polítiques que s’han fet la legislatura anterior. I estem interpel·lant directament Pere Aragonès i Carles Puigdemont perquè tornin a dialogar amb la CUP en comptes d’estar dialogant contínuament amb el PSC més de dretes i més espanyolista de la història i amb el PSOE. I als comuns, el mateix, si volen defensar la gent no poden tenir com a topall els límits que li posa el PSOE perquè ja hem vist què és el que fa el govern més progressista de la història, legislar amb certes cosetes però sense confrontar-se amb els lobbies econòmics, que és el mateix que ha fet Pere Aragonès.

Doncs ha estat una legislatura que s’ha llançat per la borda. Es comença amb un diàleg amb la CUP i s’acaba perquè Pere Aragonès és incapaç de contrarestar i canviar la pressió que li estava fent al PSC perquè aprovés aquell pressupost. I, en comptes de buscar aliances a la seva esquerra, el que fa és buscar com a soci prioritari el PSC i després traslladar la mateixa pressió que li està fent el PSC a d’altres. Nosaltres comencem la legislatura amb moltíssima predisposició, veient aquella aritmètica d’un 52% independentista i dins aquesta majoria independentista una majoria d’esquerres, dient: ostres, tenim l’oportunitat d’avançar en clau nacional i en clau social. I al cap de pocs mesos, amb el primer debat de política general, ja veiem com tant ERC com Junts voten pràcticament en contra de totes les propostes que els estàvem posant sobre la taula en matèria de serveis públics o de lluita contra l’emergència climàtica. La legislatura ha fracassat precisament perquè s’ha anat a remolc contínuament de Salvador Illa i s’ha permès que ell ocupés la centralitat, i estigués determinant tota la legislatura. Tant Pere Aragonès com Junts han fet seva totalment l’agenda del PSC, que és l’agenda de la patronal, amb aquesta aposta per macroprojectes que no tenen una utilitat pública, que no tenen un sentit de país i que només serveixen al lobby turístic i que a més a més són un contrasentit en el context d’emergència climàtica en què ens trobem. I això ha generat desafecció, malauradament.

Pere Aragonès ha mentit dient que era impossible aturar el projecte. És una qüestió de voluntat política. I això es demostra en el moment en què es coneix que Aragonès va signar un acord minuts abans de fer públic la seva entesa pressupostària amb el PSC i perquè reprengui les negociacions per tirar endavant el Hard Rock. Igual que es va fer aquest acord fa quatre dies, s’ha oblidat de fer-ne un altre que el revoqués i que donés la indicació de posar punt final en aquest macroprojecte. Aragonès no només ha mentit al país, sinó a la seva pròpia militància, que està en contra d’aquest macroprojecte. En tot cas, es pot aturar. Però fa falta que Pere Aragonès posi al davant els interessos de la majoria de la població en comptes d’estar prioritzant salvar els mobles a La Caixa.

Malgrat que de vegades sentim la part que tornen a reclamar el referèndum d’autodeterminació, sembla que el que realment els preocupa és el pacte fiscal. I això ens fa remuntar a 10 anys enrere, a pantalles que ja pensàvem que estaven superades i a situar-nos en una lògica dels reclams d’Artur Mas. A veure, nosaltres sempre hem reivindicat la sobirania plena i per tant això també és sobirania econòmica. Però siguem realistes. Ara mateix, de la mateixa manera que l’Estat espanyol no reconeix el nostre dret a l’autodeterminació, tampoc no reconeix el nostre dret a gestionar la totalitat dels nostres recursos econòmics. Per tant, el que plantegem és, d’una banda, reprendre el nostre procés d’autodeterminació, reprendre la lluita per la independència del nostre poble recuperant aquesta agenda nacional i social pròpia, tornant a legislar a casa nostra en favor de la majoria de la població, apostar per reconstruir un moviment independentista ampli, per acompanyar aquest desbordament del marc espanyol i, en el mentrestant, que pensem que ens hem de posar les piles, però normalment hem de gestionar de la millor forma possible els recursos que tenim. I això significa deixar de transferir a butxaques privades diners públics pel que fa a la gestió externalitzada de serveis que són essencials, com és la sanitat, com és l’educació o les residències per a la gent gran, i sobretot també deixar de posar diners en macroesdeveniments, o macroprojectes que no són d’interès general.

Hauria de ser possible pel bé del país que ens entenguessin, perquè necessitem tornar a posar el focus aquí i tornar a prioritzar la millora del dia a dia de la gent. Aquesta entesa, però, serà difícil si no hi ha un canvi de xip per part d’Esquerra Republicana i de Junts, que estan contínuament obsessionats a dialogar amb el PSOE i amb el PSC. Si volen defensar els drets de la gent, han de desbordar aquest règim del 78.

Recuperar una agenda nacional i social pròpia per fer avançar el país en clau social i nacional. I això és un compromís que necessita el país perquè puguem donar resposta a les urgències que tenim en matèria climàtica i a l’empobriment generalitzat de la població. Ara mateix, la meitat de la població té dificultats per arribar a final de mes, tenim una situació en què hi ha un desnonament de mitjana cada hora i una situació en què els serveis públics estan més desmantellats que mai. Això només es pot resoldre recuperant la iniciativa política i legislant des d’aquí. I això significa esmenar el que s’ha fet fins ara.

Si concretem les polítiques o les prioritats que nosaltres posem sobre la taula i que només podem fer des d’aquesta perspectiva de recuperar una agenda social pròpia, doncs posaríem el que és construir sobirania en sectors estratègics a partir d’una distribuïdora pública que ens permeti controlar els preus i, per tant, resoldre aquest encariment de la cistella bàsica, però també cuidar la petita i mitjana pagesia, que agonitza davant els abusos de les distribuïdores. Posaríem sobre la taula l’energètica pública ambiciosa, no la que ha plantejat ERC, que es redueix a posar plaques solars en edificis públics. Una energètica pública que controli la producció, i això significa desplegar les renovables, seguint els preceptes de la llei de canvi climàtic, que ens diu que les renovables s’han de col·locar a prop dels llocs de consum i s’han de prioritzar en els llocs que ja estan trinxats, per dir-ho d’alguna manera, i que, a més a més, controlin també la distribució, per garantir l’accés als subministraments. I després prioritzaríem la renda bàsica universal com una mesura de redistribució de la riquesa, sobretot perquè nosaltres estem plantejant en lògica ambiental que determinats sectors han de decréixer i per tant l’impacte econòmic que això podria tenir s’ha de pal·liar sobretot a partir d’eines com ara una renda bàsica universal.

Ens calen mesures per defensar la nostra llengua, no només a través d’una conselleria, una idea en què ja estem d’acord, sinó amb un pla de xoc a les escoles i revertint o derogant aquella llei que van aprovar Junts, ERC, el PSC i els comuns que el que feia era aplanar el terreny perquè s’imposés la sentència contra el català. Això, també els ho hem demanat, si estan disposats a obrir el debat per veure com defensem el català a l’escola i que es faci de forma participada. Encara no ens han contestat, però pensem que això és urgent. Per acabar, també reclamaríem enfortir els serveis públics, avançant cap a una sanitat i una educació 100% públiques. Sabem que això no es pot fer d’un dia per l’altre, però cal posar-s’hi perquè el desmantellament del sector públic afavoreix la privatització. La gent porta la canalla a la concertada perquè té la sensació que la pública només són guetos i, en l’àmbit de les residències de gent gran, les famílies, especialment les dones, estan sostenint la cura de persones grans perquè hi ha un dèficit molt clar de places públiques, amb tot el que això representa.