L’apartheid persistent
Tot i la fi de la segregació, el 1994, la renda dels blancs a Sud-àfrica és 19 vegades superior a la dels negres
La irrupció de l’expresident Zuma amb el seu propi partit fa trontollar l’hegemonia de l’ANC
El país ha pres protagonisme internacional per haver denunciat a la Haia l’ofensiva d’Israel a Gaza
En els últims mesos, Sud-àfrica ha omplert noticiaris per haver confrontat l’Estat d’Israel davant instàncies judicials internacionals (Tribunal Internacional de Justícia de la Haia) per la seva ofensiva sobre Gaza. Les autoritats del país, que fa 32 anys (1992) van fer el pas per iniciar l’erradicació de les estructures institucionals i socials d’exclusió que emanaven d’un rigorós sistema d’apartheid i que afectaven més del 80% de la població del país, s’erigien en una veu de contestació d’un altre crim contra la humanitat: l’intent de genocidi del poble palestí a mans del govern sionista d’Israel.
Tot i la resolució tèbia de les exigències de Sud-àfrica, aquesta acció del país africà va suposar un revulsiu pel que fa a la posició de la comunitat internacional respecte al conflicte a Gaza i va provocar el pronunciament d’una multitud de líders polítics i socials, així com el primer dictamen d’un tribunal supranacional respecte al conflicte, tot instant a l’aplicació de mesures urgents. Més enllà d’aquest periple judicial, els sud-africans estan cridats a les urnes aquest 2024, el dia 29 de maig.
El president Cyril Ramaphosa afronta la seva primera reelecció en uns comicis marcats per un creixent descontentament social i una forta pugna tant amb altres opcions polítiques que interpel·len la seva base electoral com amb el partit que lidera l’oposició, l’Aliança Democràtica (DA, per la seva sigla en anglès). El partit encapçalat per Ramaphosa, el Congrés Nacional Africà (ANC, per la seva sigla en anglès), va sorgir del moviment d’alliberament antiapartheid i ha guanyat totes les eleccions parlamentàries de la Sud-àfrica democràtica, començant pel primer lideratge del país per part d’una persona negra sota la batuta de Nelson Mandela. Tanmateix, aquestes noves eleccions podrien suposar la fi d’aquesta hegemonia, coincidint amb els 30 anys de l’era del sufragi universal a Sud-àfrica.
Quins són els marcadors socioeconòmics d’aquestes eleccions? Malauradament, l’abolició del sistema d’apartheid en l’àmbit legal no ha comportat l’erradicació dels indicadors de desigualtat entre la població negra, històricament oprimida, i la població blanca, posseïdora del poder econòmic del país. Segons un estudi de l’Escola d’Economia de la Universitat de Ciutat del Cap, els ingressos de les famílies blanques, que representen el 8% de la població del país, són dinou vegades superiors als de les famílies negres, que constitueixen més del 85% del país. Aquesta desigualtat persisteix també entre sud-africans amb estudis superiors. Les persones negres amb estudis universitaris ingressen quinze vegades menys que les blanques amb el mateix nivell d’estudis.
Aquesta realitat s’afegeix al principal problema que afronten els líders polítics sud-africans i que ja s’ha convertit en un mal endèmic pel país, l’atur. Llevat d’algunes excepcions, la taxa d’atur de Sud-àfrica no només ha liderat els rànquings mundials sobre població a la recerca de feina, sinó que aquesta dada no ha baixat del 20% i es va situar a finals de l’any passat en més del 28%, segons dades del Banc Mundial. Aquesta situació és especialment crítica per a determinats col·lectius: d’acord amb dades del Departament d’Estadístiques del país i del Banc Mundial, més de la meitat dels joves (50,5%) i prop d’un terç de les dones (30,5%) van acabar l’exercici anterior en situació d’atur, i és especialment colpidor comprovar que el 37% de les persones negres en edat de treballar estan a l’atur, fet que contrasta amb les persones blanques, entre les quals l’atur només afecta un 7%.
A les normalitzades penúries de talls prolongats de llum que arriben a superar actualment les nou hores diàries a causa d’una combinació d’envelliment d’infraestructures i corrupteles dins de la companyia estatal d’energia Eskom, ara s’hi afegeixen talls d’aigua intermitents que afecten el conjunt del país pel mal funcionament de dos terços dels equipaments de tractament d’aigua. Aquest últim fet va causar fa un any una epidèmia de còlera que va provocar quinze morts en una ciutat situada a una hora de Pretòria, mentre la crisi energètica deriva en pèrdues importants per a les petites i mitjanes empreses.
La corrupció suposa, juntament amb l’elevat atur estructural, els problemes més mal gestionats pel govern segons l’opinió pública, amb només un 9% i un 10%, respectivament, de la població que defensa que l’administració central ha gestionat bé o molt bé aquests assumptes, segons la xarxa d’investigació panafricanista Afrobarometer. En la mateixa línia, un 72% dels sud-africans creuen que denunciar la corrupció de les institucions públiques els pot comportar represàlies o altres conseqüències negatives.
Un altre problema social delicat per a l’opinió pública és la immigració intraafricana, és a dir, la immigració provinent d’altres països del continent. Aquests col·lectius suposen el 7% de la població del país i són objecte de vexacions verbals i físiques contínues. Segons un estudi de la Universitat de Sud-àfrica, entre el 1994 i el 2021 es van registrar 588 assassinats i més de 1.000 assalts a immigrants pel fet de ser-ho. Aquest panorama, que s’ha agreujat en els últims anys en un context d’acumulació de crisis, és un tema candent en el panorama electoral sud-africà, ja que més de dos terços (67%) de la població del país reconeix desconfiar dels estrangers.
L’alta taxa de delinqüència és un altre greuge estructural al país més violent de l’Àfrica, on la meitat d’assassinats que tenen lloc es perpetren en l’òrbita veïnal o familiar: el 30% de les matances intencionades estan motivades per discussions i malentesos, mentre que el 18% tenen lloc en l’àmbit domèstic, segons dades del Servei de Policia de Sud-àfrica (SAPS, per la seva sigla en anglès).
Aquesta bateria de problemes constitueixen la base sobre la qual els partits polítics construeixen les seves propostes electorals. Tanmateix, les primeres propostes presentades no auguren una millora substancial de la situació, ja que la majoria de les propostes són calcades a les que es van fer en els comicis anteriors (2019) pel que fa als problemes estructurals. En una convocatòria a la qual s’han afegit més de 50 partits, la divisió del vot fa perillar la majoria actual, especialment pel que fa al partit al govern, l’ANC de Ramaphosa, que el 2019 va registrar el seu pitjor resultat des de les primeres eleccions del 1994, quan va guanyar el 57,5% dels vots.
L’anterior líder del partit i president del país entre el 2009 i el 2018, Jacob Zuma, ha irromput en la pugna amb el seu propi partit, batejat com a Umkhonto we Sizwe (MK), nom que l’expresident rescata de l’època de lluita antiapartheid de l’ANC, que, de fet, va impugnar aquesta apropiació davant de la comissió electoral, que la va desestimar. Zuma amenaça així el domini electoral històric de l’ANC, amb enquestes que li atribueixen al voltant del 13% en estimació de vots, tot i haver dimitit de les seves funcions enmig d’escàndols de corrupció i favoritismes al seu entorn.
En un sistema d’elecció del cap de l’executiu via majories parlamentàries, aquest panorama augura un escenari en el qual, tot i la probable victòria de l’ANC, els seus membres es vegin en la necessitat d’arribar a acords tant amb Zuma com amb el partit comunista en auge, Lluitadors per la Llibertat Econòmica (EFF). Qui s’ha anticipat a aquesta fragmentació és l’ala dretana del país, liderada pel DA. El seu cap de files, John Steenhuisen, signava el mes d’agost passat, juntament amb altres partits conservadors, verds, democratacristians i d’extrema dreta, un acord preelectoral que els compromet a unir forces per governar si els resultats electorals els són favorables.
Aquest panorama anticipa una campanya intensa en un context polític ja crispat, i un escenari post-electoral que obligaria a fer coalicions per governar una població marcada per una forta desigualtat, originada en un sistema d’apartheid amb efectes persistents que emanen d’una falta de mesures redistributives valentes que condemna la població negra a l’exclusió social.
