Fèlix Goñi i Roura, l’inici de Terra Lliure

Avui fa 45 anys que Fèlix Goñi i Roura, cone­gut amb el nom de guerra de Bruc, va morir acci­den­tal­ment men­tre duia un arte­facte explo­siu que estava des­ti­nat a unes ofi­ci­nes de l’empresa fran­cesa Renault de Bar­ce­lona. Una acció que pre­te­nia denun­ciar les extra­di­ci­ons de detin­guts bas­cos orde­na­des per l’Estat francès. La seva mort, sumada a l’assas­si­nat de Martí Marcó comès per la poli­cia espa­nyola, va ser l’inici de la con­fi­gu­ració del grup armat per l’alli­be­ra­ment naci­o­nal Terra Lliure.

Natu­ral del Prat de Llo­bre­gat (24 de novem­bre del 1958), de ben jove ja va aga­far consciència de la comu­ni­tat naci­o­nal a què per­ta­nyia. Una comu­ni­tat opri­mida al llarg de diver­sos segles que mal­grat això no s’havia donat mai per vençuda. Les seves pri­me­res pro­tes­tes van ser en l’àmbit del movi­ment estu­di­an­til i poc després va començar a par­ti­ci­par en mani­fes­ta­ci­ons de caràcter naci­o­na­lista. A finals de l’any 1975 va entrar a tre­ba­llar en una indústria del ram químic del Prat. Des d’allà va par­ti­ci­par acti­va­ment en el movi­ment obrer for­mant part Col·lec­tiu d’Obrers en Lluita (COLL) i sent un dels repre­sen­tants sin­di­cals dels seus com­panys. Un any més tard, va vin­cu­lar-se a les Joven­tuts Revo­lu­cionàries Cata­la­nes (JRC) i poste­ri­or­ment va ini­ciar la seva militància al PSAN-Pro­vi­si­o­nal. Des d’aquest par­tit polític va tre­ba­llar per impul­sar un Front Sin­di­cal i va arri­bar a pre­sen­tar-se com a inde­pen­dent a les elec­ci­ons muni­ci­pals del 3 d’abril del 1979, sense sor­tir-ne ele­git.

Durant aque­lla etapa de tran­sició (1975-1982) els abu­sos poli­ci­als i els assas­si­nats van ser una cons­tant. Segons el lli­bre Les altres vícti­mes, de David Balles­ter, van ser 134 les morts cau­sa­des per la poli­cia espa­nyola i, dins aquest con­text, també hi havia l’extra­dició exprés que feia l’Estat francès dels refu­gi­ats bas­cos. Amb tot això, el 26 de maig del 1979, a la mati­nada, un esca­mot de qua­tre mem­bres va voler dur a terme una acció armada per denun­ciar aques­tes extra­di­ci­ons, entre ells Fèlix Goñi, de 20 anys. L’objec­tiu eren les empre­ses fran­ce­ses Renault i Car­re­four, però aque­lla mati­nada, un cop col·locat, l’arte­facte explo­siu no va fun­ci­o­nar.

El 2 de juny, a la mati­nada, van sor­tir de nou per dur a terme el mateix pla que tenien pre­pa­rat. Men­tre dos com­po­nents de l’esca­mot es van col·locar a les can­to­na­des de la Tra­ves­sera de Gràcia amb Bal­mes i Gal·la Placídia, res­pec­ti­va­ment, en Goñi i en Quim, dins del cotxe, van fer les dar­re­res com­pro­va­ci­ons del cir­cuit elèctric i van con­nec­tar el deto­na­dor i la càrrega: dos qui­los de goma-2. Quan aquests van sor­tir del cotxe, en Goñi cami­nava al davant, amb l’arte­facte ja con­nec­tat, i tres metres dar­rere seu en Quim el cobria. Tots dos por­ta­ven una pis­tola Fire­bird a la cin­tura. Però de sobte, per la can­to­nada del car­rer de Regàs, va aparèixer un via­nant. En Goñi, amb un gest nerviós, va inten­tar ama­gar l’arte­facte a din­tre de la bossa d’esports que por­tava a la mà, però amb el movi­ment es va pro­duir un fals con­tacte en el meca­nisme de rellot­ge­ria i l’explo­siu va escla­tar. A terra van que­dar tots dos cos­sos, en Goñi mort i el seu com­pany greu­ment ferit. Així és com ho va des­criure Jaume Fernández al seu lli­bre Terra lliure 1979-1985.

Després d’aquests fets, la poli­cia va dete­nir set inde­pen­den­tis­tes vin­cu­lats al PSAN: Quim Pelegrí, Ramon Pelegrí, Fre­de­ric Ben­ta­nachs, Marià Jiménez, Josep Figue­rola, Mont­ser­rat Ginesta i la xicota de Goñi, Gri­selda Pineda. Altres van poder refu­giar-se i evi­tar la per­se­cució poli­cial. La premsa de l’època va començar a refe­rir-se a l’orga­nit­zació política com l’ETA cata­lana, però el cas és que a par­tir d’aquesta mort, que se sumava a l’assas­si­nat de Martí Marcó per­pe­trat per la poli­cia el gener del mateix any, sí que es va començar a con­fi­gu­rar de veri­tat una orga­nit­zació que creia en la lluita armada, Terra Lliure.

El seu fune­ral es va cele­brar enmig d’una forta vigilància poli­cial. Tot i així hi van assis­tir més de 500 per­so­nes. Avui dia el seu nom és recor­dat entre els milers de cata­lans que al llarg de la història han arris­cat i fins i tot per­dut la vida per la pàtria.