“L’amnistia és una victòria política incontestable”

Que els jut­ges s’hi esti­guin resis­tint mani­fes­ta­ment ja ens dona una visió de la importància de la llei, els obliga fins i tot a man­te­nir una posició ideològica, que és la que han man­tin­gut aquests últims anys. La seva apro­vacióreco­neix prin­ci­pal­ment la repressió injusta i des­bo­cada, efec­tu­ada en molta part per aquests jut­ges, que ha patit el movi­ment inde­pen­den­tista. És a dir, reco­neix el que fa anys que denun­ciem, que és que hi ha una causa gene­ral con­tra l’inde­pen­den­tisme. Lla­vors no és una victòria en sen­tit per­so­nal, sinó que és una victòria política incon­tes­ta­ble, sobre­tot per als que ens hem dedi­cat a expli­car inter­na­ci­o­nal­ment que hi ha una causa gene­ral con­tra l’inde­pen­den­tisme i havíem de res­pon­dre què és una causa gene­ral con­tra l’inde­pen­den­tisme... Ara queda escrit en una llei, que vol dir que totes les cau­ses ober­tes en aquest període en el marc d’un movi­ment que­den amnis­ti­a­des. Això ens reforça molt. I quan d’aquí a vint anys es parli d’aquesta llei, crec que poca gent recor­darà que es va obli­gar el Par­tit Soci­a­lista a fer-la, però en canvi sí que es recor­darà que hi va haver una amnis­tia que reco­nei­xia tota aquesta causa gene­ral con­tra l’inde­pen­den­tisme. Això és el punt u de la importància d’aquesta llei. El punt 2 és que atura la repressió que hi ha hagut fins avui, i aquí sí que entrem en el ter­reny més per­so­nal, perquè bene­fi­cia per­so­nal­ment mol­tes per­so­nes que han estat patint i estem patint, i els seus entorns fami­li­ars, una repressió duríssima, i que veuen una llum al final d’aquest túnel. I en un sen­tit més polític, aquesta repressió ha con­tribuït a l’erosió i al can­sa­ment del movi­ment inde­pen­den­tista expli­ci­tat en les últi­mes elec­ci­ons. És un dels efec­tes que bus­cava, i en bona part va acon­se­guir-ho. I segur que hem de fer molta autocrítica en moltíssi­mes coses, però una part impor­tantíssima de l’erosió del movi­ment ha estat la repressió. Per tant hem de cele­brar que s’aturi. I la ter­cera qüestió pot­ser és més con­jun­tu­ral, però estem en un moment en què l’inde­pen­den­tisme neces­sita una reflexió pro­funda, interna. Una de les coses que busca la repressió és que t’hagis de dedi­car a defen­sar-te i que no pen­sis en els teus objec­tius polítics, i ara que ens en puguem des­fer i puguem obrir aquesta reflexió interna, també entre espais, com a movi­ment inde­pen­den­tista, també és impor­tantíssim. L’apro­vació de la llei con­tri­bu­eix que puguem obrir en millors con­di­ci­ons aquesta etapa. Per això és tan impor­tant, és una victòria i l’hem de saber apro­fi­tar.

Dijous tot­hom va enten­dre, i no va fer falta ni pac­tar-ho, que tot­hom ha con­tribuït en la seva justa mesura perquè tot això anés enda­vant. Evi­dent­ment que tots els espais, par­tits però també enti­tats soci­als, poden treure pit d’haver avançat en un tram, però era un dia de cele­bració col·lec­tiva, i així va pas­sar. Va ser espon­tani i genuí, i crec que aquest és el camí.

Dijous tot­hom va veure que mal­grat que és evi­dent que hi haurà divergències estratègiques o de plan­te­ja­ments en un futur, com sem­pre n’hi ha hagut, el millor que pots fer és dis­cu­tir-les de manera tran­quil·la, de manera interna, podent expo­sar públi­ca­ment el teu cri­teri, però que la millor manera per acon­se­guir objec­tius polítics, i més ara que cada cop anem a par­la­ments més frag­men­tats, és ser capaços de tro­bar el con­sens entre les dife­rents opci­ons polítiques. Crec que també és el que espera la ciu­ta­da­nia de les opci­ons polítiques, que tin­guin la capa­ci­tat de tro­bar con­sen­sos amb aque­lla gent que plan­teja opi­ni­ons o estratègies dife­rents. Tant de bo sigui un punt d’inflexió per poder tre­ba­llar millor en un futur.

Jo i el pre­si­dent Puig­de­mont, entre el 17 i el 20 de juny, estem citats de manera telemàtica, és a dir, que podríem com­parèixer des d’on siguem, en el meu cas des de Suïssa, i també de manera voluntària. Això ja és una diferència de doc­trina res­pecte a la de l’Audi­en­cia Naci­o­nal.

Pri­mer hem d’espe­rar la publi­cació al BOE per moure fitxa, però mal­grat que les impu­ta­ci­ons són indi­vi­du­als per molt que esti­guin agru­pa­des en el cas del Tsu­nami, per exem­ple, en dos jut­jats dife­rents, el que sí que farem d’entrada és coor­di­nar-nos perquè totes les estratègies tin­guin un objec­tiu com­par­tit. Ara, el pri­mer que farem és dema­nar que se’ns arxivi la causa. La nos­tra decla­ració al Suprem ja s’hau­ria d’anul·lar o sus­pen­dre perquè s’hau­ria d’apli­car la llei d’amnis­tia des del minut u. Amb el que passi tin­drem un pri­mer termòmetre del que pensa fer la ins­truc­tora del cas.

És ine­vi­ta­ble que cadascú hagi de pre­sen­tar qüesti­ons que afec­ten la seva per­sona. És evi­dent també que pot haver-hi alguna divergència estratègica, que no vol dir con­tra­dictòria amb la resta, però hem inten­tat i hem acon­se­guit tenir una coor­di­nació total entre tots. Per exem­ple, la Marta Molina, que va decla­rar, era una decisió tant indi­vi­dual com col·lec­tiva, i tots estàvem ben orgu­llo­sos i atents a la seva decisió, cre­iem que sumava en la causa. I al revés, ella estava orgu­llosa i cons­ci­ent que el paper de l’exili ha estat impor­tant.

Ho mira­rem, en pri­mera instància, amb els advo­cats, i també, paral·lela­ment, de manera col·lec­tiva, perquè aquesta tor­nada sigui també una pro­posta política, com ho han de ser totes. No és una cursa a veure qui torna abans, les tor­na­des han de tenir un sen­tit. Estem davant d’una victòria i ara toca entrar en un procés com­plex, que sabem que aca­barà bé, però no ens volem gene­rar expec­ta­ti­ves imme­di­a­tes que després puguin ser des­fa­vo­ra­bles, som molt cons­ci­ents que poden pas­sar coses aquesta set­mana que no sabem per on ani­ran. Un dels pro­ble­mes que ha tin­gut el nos­tre movi­ment a vega­des és la difi­cul­tat a l’hora de ges­ti­o­nar les expec­ta­ti­ves. Al final jo porto sis mesos a l’exili, hi ha gent que hi porta set anys i el país es mereix això també.

No l’estem pre­pa­rant i per salut men­tal no me la puc ima­gi­nar, tot i que algun dia, ine­vi­ta­ble­ment, en alguna con­versa infor­mal, t’ima­gi­nes no tant com serà, sinó què faràs els pri­mers dies que tor­nis a ser al teu país. Quan et par­lava que ha de tenir un sen­tit polític, vull dir que no és poca cosa que torni la Marta Rovira, el pre­si­dent Puig­de­mont o con­se­llers com el Lluís Puig després de sis anys, i en segon terme l’última onada d’exi­li­ats. Per tant no estem par­lant per coor­di­nar cap tor­nada con­creta, però sí per veure com res­po­nem a par­tir d’ara.

No, no. Ens inten­ta­rem coor­di­nar de la millor manera pos­si­ble, però no puc avançar res sobre el retorn. Seria avançar-me 25 pan­ta­lles d’on som avui. Segu­ra­ment aquesta set­mana començarem a tenir notícies d’una sèrie de decla­ra­ci­ons que estan pen­dents a l’Audi­en­cia Naci­o­nal, veu­rem què passa amb la que tenim el pre­si­dent Puig­de­mont i jo, si sus­pe­nen o no, i això ens gene­rarà un mapa. I a mesura que l’anem tenint podrem començar a tenir cer­te­ses amb què començar a tre­ba­llar com a front amb aquesta etapa de la tor­nada.

És que a nosal­tres ja se’ns imputa ter­ro­risme amb una única volun­tat: que que­dem exclo­sos de la llei d’amnis­tia. Quan es coneix la volun­tat dels grups par­la­men­ta­ris del Congrés de fer una llei d’amnis­tia és quan es torna a des­per­tar la causa després de qua­tre anys ador­mida sota secret de sumari, i a mesura que van conei­xent el text i les seves exclu­si­ons, van gene­rant un seguit d’impu­ta­ci­ons i bus­cant noves fórmu­les ima­gi­na­ti­ves perquè en que­dem exclo­sos. Quan també veuen que en l’exclusió hi ha la temp­ta­tiva con­creta d’anar con­tra els drets humans, bus­quen fins i tot dos poli­cies que van ser lesi­o­nats, quan ni tan sols era una con­vo­catòria de Tsu­nami, perquè puguin acre­di­tar aquesta supo­sada temp­ta­tiva. Com que la nos­tra impu­tació ja neix d’una volun­tat de reben­tar la llei d’amnis­tia, ens sor­pren­dria que ara se’ns apli­qui des del minut u. La volun­tat de García-Cas­tellón com a mínim era aquesta; ja ho veu­rem en el cas de la ins­truc­tora del Suprem, que ens ha permès una cosa que durant tots aquests anys ni el jutge Lla­rena com a ins­truc­tor de la causa del procés ni el mateix García-Cas­tellón no havien permès, que és la decla­ració telemàtica. Si més no estètica­ment, sem­bla que les coses ja les està fent una mica dife­rents, tot i que també té una sala d’apel·laci­ons a qui res­pon­dre. És molt pre­ma­tur avançar cap on ani­ran les coses, ningú creu que seran fàcils, s’haurà de llui­tar. De moment només tenim pro­nun­ci­a­ment d’uns fis­cals con­crets, però al final la volun­tat del legis­la­dor queda molt clara, per tant, també tenim con­fiança. De la mateixa manera que sabem que no serà imme­diat, sabem que a través d’aquesta llei podrem ser amnis­ti­ats tard o d’hora, seguríssim.

Com que tot això és una victòria enorme del movi­ment inde­pen­den­tista, és evi­dent que vol­dran o neces­si­ta­ran con­tra­res­tar-ho, perquè un jutge no voldrà reconèixer que ell ha repri­mit, el que vol dir és que ha fet justícia i aquesta llei jus­ta­ment cons­tata que no han fet justícia, sinó que han impar­tit injustícia. Per tant, és evi­dent que inten­ta­ran tro­bar tots els meca­nis­mes per inten­tar fre­nar-la. Així ens hi estem pre­pa­rant, però alhora estem con­vençudíssims que això té un límit. I no sé si serà tard o aviat, però té un horitzó caduc. Aquesta amnis­tia s’aca­barà apli­cant abso­lu­ta­ment per a tot­hom.

Pot ser que el TJUE digui que la llei és ple­na­ment cons­ti­tu­ci­o­nal, després que també el TC rati­fi­qui les qüesti­ons d’incons­ti­tu­ci­o­na­li­tat i que a més a més diguin que la causa de ter­ro­risme està bas­tant lluny de ser una causa per ter­ro­risme, perquè de mobi­lit­za­ci­ons a Europa n’hi ha hagut moltíssi­mes, i fins i tot molt més con­tun­dents que les de la tar­dor del 2019. Hem par­lat amb molta gent, i és tan absurd i tan clar que s’està fent un ús polític de l’acu­sació de ter­ro­risme...! Que ens faran patir un temps més? Pot­ser sí, però l’apro­fi­ta­rem per seguir. És con­tra­pro­du­ent per a ells, perquè la imatge que s’està degra­dant és la seva, no la nos­tra. Tot el con­trari. Jo mai havia tin­gut l’opor­tu­ni­tat de par­lar amb pre­mis Nobel de la pau, i ara no només la tinc, sinó que fir­men tex­tos de suport a la meva per­sona. Per tant, jo no estic patint una degra­dació d’imatge, per molt que ho inten­tin; qui l’està patint són ells.

Veu­rem què fan, és pos­si­ble que la causa no l’arxi­vin perquè no hi hagi una apli­cació efec­tiva de la llei d’amnis­tia, però sí que pot ser que amb una mica de seny la judi­ca­tura deci­deixi no impo­sar mesu­res cau­te­lars a les per­so­nes que han de ser amnis­ti­a­des, perquè pot anar con­tra els seus drets fona­men­tals. Ima­gina’t ara que ens posen unes mesu­res cau­te­lars com la presó pre­ven­tiva a per­so­nes de qui s’està valo­rant si són sus­cep­ti­bles d’entrar en la llei d’amnis­tia. Ja ho diu el sen­tit comú jurídic: sem­pre s’han d’imple­men­tar les mesu­res més bene­fi­ci­o­ses per a les per­so­nes inves­ti­ga­des, i per tant podem anar a un esce­nari on l’amnis­tia s’apli­qui de manera efec­tiva i con­so­li­dada d’aquí a un temps però podent evi­tar mesu­res cau­te­lars que hau­rien estat ine­vi­ta­bles fa un temps.

És clar, perquè a la presó no hi fem res i en canvi mira a Suïssa tota la feina que podem fer. Posem-nos en l’esce­nari pit­jor, que la llei d’amnis­tia no s’aplica. El que neces­si­tem és estar lliu­res per denun­ciar-ho, a la presó no podem. I afe­geixo una qüestió que va més enllà de l’inde­pen­den­tisme i també és impor­tant: que la causa del Tsu­nami no arribi a judici i per tant no generi juris­prudència, perquè el que s’està fent és deci­dir quins són els límits de la pro­testa. I poden venir sen­ten­ci­ats si hi ha juris­prudència a par­tir d’aquesta causa, això pot inter­pel·lar després qual­se­vol per­sona que es mobi­litzi pel que sigui. Evi­tant que la causa arribi a judici, per tant, estem fent una con­tri­bució impor­tantíssima al dret a pro­testa, i és bo que ho sàpiga tot­hom que l’exer­ceix. Això és el que dona sen­tit al nos­tre exili i a la llei d’amnis­tia, molt més enllà de la pro­tecció per­so­nal.

Sí, jo marxo en un moment en què hi ha una pressió ambi­en­tal impor­tantíssima, sobre­tot a par­tir de les fil­tra­ci­ons interes­sa­des que hi ha a través del propi jutge o de la Guàrdia Civil, sem­pre als matei­xos mit­jans d’una línia con­creta. Això genera una tensió ambi­en­tal impor­tant. A més, con­si­de­rem o sen­tim que la nos­tra causa és la que es vol uti­lit­zar per atu­rar l’amnis­tia, i això ens genera una inde­fensió bru­tal perquè s’està poli­tit­zant. Mol­tes per­so­nes comen­cen a notar fins i tot segui­ments, i tota aquesta pressió ambi­en­tal té unes con­seqüències per­so­nals que molts notem, i mar­xar ens allu­nya d’aquesta pressió i ens ajuda a veure les coses amb una mica més de distància i sere­nor. Però és que a més a més pen­sem que ens tro­bem davant d’un procés de defensa molt com­plex i que el farem millor des de l’exte­rior.

Sí, hem tin­gut l’opor­tu­ni­tat d’esta­blir rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals pri­vi­le­giadíssi­mes amb orga­nit­za­ci­ons de pri­mer nivell que acos­tu­men a ser molt dis­cre­tes, i algu­nes tan impor­tants com Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal o l’Orga­nit­zació Mun­dial con­tra la Tor­tura han fet pro­nun­ci­a­ments públics res­pecte a nosal­tres. A més a més, en el meu cas con­cret, per la feina que desen­vo­lu­pava, hem tin­gut el pro­nun­ci­a­ment de tres pre­mis Nobel de la pau, de molts acadèmics, al vol­tant de la pau i de la gestió i de la reso­lució de con­flic­tes, asso­ci­a­ci­ons de vícti­mes del ter­ro­risme... Una cin­quan­tena de pro­nun­ci­a­ments que són impor­tantíssims i que han vin­gut donats gràcies a la feina que hem pogut fer estant aquí a fora. Per tant, estem con­tents de la feina feta aquests sis o set mesos que por­tem a l’exili. L’Estat espa­nyol ara té una imatge a fora pos­si­ble­ment menys agraïda que abans dels nos­tres exi­lis, i s’hau­ria de pre­gun­tar força coses al res­pecte.

Sí, és que la defensa jurídica no l’hem pre­pa­rat perquè sabem que no és una causa jurídica. És una causa política i el que hem fet és pre­pa­rar una defensa política, posant-nos en con­tacte amb tots aquests esta­ments. Jo ho he fet des d’aquesta òptica, però per exem­ple el Jesús Rodríguez, que és peri­o­dista, ho ha fet tot des de la de la lli­ber­tat d’expressió i lli­ber­tat de peri­o­disme. Cadascú amb el que ja tre­ba­llava ha pogut recórrer una sèrie de camins que són com­par­tits. Al final hi estem molt satis­fets i molt con­tents. En aquest sen­tit estem molt con­tents, perquè tei­xim unes rela­ci­ons huma­nes excep­ci­o­nals entre gent que fins i tot no ens coneixíem prèvia­ment. Pas­sem mol­tes hores junts, ens hem cui­dat molt, hem com­par­tit molts moments molt íntims, per­so­nals, però és un regal, no sé si dir-ne premi de con­so­lació, un regal que que­darà per a tota la vida que hem com­par­tit. Pot­ser jo amb el Jesús no hau­ria com­par­tit mai res per­so­nal­ment, i ara ens veiem cada dia.

Vam tei­xir una estratègia col·lec­tiva tenint en compte la situ­ació indi­vi­dual de cadascú, i quan vam saber que es fil­tra­ria que jo era aquí vam deci­dir, per a segu­re­tat també col·lec­tiva, encara no uti­lit­zar el terme exili. Però és evi­dent que el que hi ha aquí és un exili. De fet, m’he dedi­cat molt a l’estudi i l’acom­pa­nya­ment dels exi­lis, n’hi ha que són imme­di­ats, com el de la Marta Rovira, i en el nos­tre cas són exi­lis per per­se­cució política, que sem­bla més abs­tracte i no tenen clara una línia tem­po­ral. Per tant et vas con­ver­tint a poc a poc en exi­liat, que és segu­ra­ment el que ens ha pas­sat a la resta d’impu­tats del Tsu­nami.

Soc dipu­tat, sí, però no vull posar cap data sobre la taula, pri­mer per una qüestió per­so­nal i després per una qüestió política. De fet segueixo amb una baixa mèdica que em per­met una dele­gació de vot sense gaire història. Ja tenim dues legis­la­tu­res segui­des amb el Lluís Puig, el Toni Comín o el pre­si­dent Puig­de­mont en què s’ha pogut fer dele­gació de vot, i espe­rem que així segueixi sent a par­tir d’ara.

Plan­tejo un res­pecte abso­lut per la gent que ho està nego­ci­ant, tant d’ERC com dels altres par­tits. Tenim un equip lide­rat per la Marta Rovira, amb per­so­nes que tenen una llarga tra­jectòria al Par­la­ment, com el Josep Maria Jové o la Marta Vilalta. No estic al dia de com estan les nego­ci­a­ci­ons, però con­fiança abso­luta, i sobre­tot dis­creció perquè puguin anar bé.

Em remeto a la res­posta ante­rior. No vull dir res que pugui con­tri­buir a gene­rar soroll, i tots sabem que quan par­les de noms és la millor manera. L’impor­tant és que es trobi una entesa el més àmplia pos­si­ble per a la millor mesa que repre­senti aquesta pròxima etapa.

Pri­mer, res­pecte abso­lut per la gent que ho està nego­ci­ant, és també molt pre­ma­tur perquè estem enmig d’unes elec­ci­ons euro­pees. No ens ha de fer por cap dels esce­na­ris, i tot el que passi ha de ser per donar sen­tit i veu als cen­te­nars de milers de per­so­nes que van votar ERC.

Si a la pre­gunta ante­rior ja volia ser res­pectuós però ente­nia que m’havia de mullar una mica perquè soc mem­bre d’una llista par­la­mentària, aquí encara vull ser més res­pectuós perquè jo no faig part de les estruc­tu­res inter­nes del par­tit i, per tant, tot el res­pecte del món. Cal enten­dre també que la repressió ha estat molt dura aquests anys i que ha con­tribuït a aquesta erosió con­junta i col·lec­tiva del movi­ment inde­pen­den­tista, i que ara sí que és veri­tat que neces­si­tem entrar en un període de reflexió interna, no només d’ERC sinó de qual­se­vol espai, també com a con­junt de movi­ment. Qual­se­vol reflexió interna per con­tri­buir a obrir una nova etapa serà posi­tiva.