“Queda constituït el Parlament de Catalunya”
El 10 d’abril del 1980, la institució parlamentària va reprendre la seva activitat després de la dictadura
D’aleshores ençà, la cambra s’ha constituït tretze vegades, la darrera de les quals serà aquest dilluns
Dilluns vinent s’estrenarà oficialment una nova legislatura al Parlament, la quinzena. Fins fa poc, hauria estat la catorzena; però el 2 de juny del 2021, a proposta de la presidenta Laura Borràs, es va decidir comptabilitzar-les a partir del període republicà. Un bon homenatge als diputats (en aquell període no hi havia cap diputada) que van estrenar l’hemicicle el 6 de desembre del 1932. Les fotografies i les cròniques que es conserven d’aquell moment, amb el discurs inaugural de Francesc Macià, són colpidores, amb un munt de gent aplegada al parc de la Ciutadella i un hemicicle distribuït a l’anglesa. I ens traslladen a un escenari ben diferent de l’actual. També ho són les del 1977, quan l’Assemblea de Parlamentaris va poder desempolsar una cambra segellada i silenciada pel franquisme.
Després de la mort del dictador, però, la primera estrena parlamentària va ser el 10 d’abril del 1980. Pocs dies abans, el president a l’exili, Francesc Farreras, va enviar una carta des de Mèxic en què anunciava la seva renúncia al càrrec i reconeixia la institució restituïda. A partir d’aleshores, aquesta missiva ha passat de president a president o presidenta com a símbol del nexe de legitimitat amb la Generalitat republicana. La sessió constitutiva va anar precedida d’un acte inaugural a càrrec de Josep Tarradellas, qui va desitjar als diputats electes que “l’encert en la vostra tasca us acompanyi pel bé de Catalunya i d’Espanya”, i va acabar amb un “Visca Catalunya!” que va donar pas a “llargs aplaudiments”, tal com es pot llegir a l’acta.
Pocs minuts després, amb la presidència d’edat a càrrec de Josep Maria Poblet, d’ERC, se celebrava la sessió constitutiva, amb una frase que, a partir d’aleshores, es repetiria un munt de vegades: “Queda constituït el Parlament de Catalunya.” Poblet, que en aquell moment tenia 82 anys, va fer un discurs carregat d’història i profundament reivindicatiu. Només de començar, es va adreçar als “diputats que vàreu ser elegits el mes d’agost de 1932” i els “que vàreu ser elegits el dia 20 de març d’aquest any”. En el primer grup només hi havia Josep Andreu, qui havia estat diputat per Tarragona el 1932. Poblet també va tenir un record especial per alguns personatges il·lustres del període republicà, des de Francesc Macià fins a Lluís Companys, i es va referir a l’Estatut de Sau, que havia estat promulgat poques setmanes abans. Poblet va utilitzar unes reflexions que s’han convertit en un clàssic de cada procés estatutari: “No és aquest l’Estatut que havia plebiscitat el nostre poble, sinó l’elaborat amb excessives retallades; uns cops de tisores, no ho oblidem, que majoritàriament havíem convingut que no havien de ser admesos.”
En qualsevol cas, a partir d’aquell 10 d’abril del 1980 i fins a aquesta setmana entrant, el Parlament haurà viscut tretze estrenes parlamentàries com aquelles, algunes de les quals han marcat un canvi de cicle o de majoria parlamentària. En aquella primera ocasió la presidència de la cambra va ocupar-la Heribert Barrera, d’ERC, una designació que es va convertir en un preàmbul de la primera investidura de Jordi Pujol. A partir del 1984 i fins al 1995, la presidència van ocupar-la històrics d’Unió Democràtica de Catalunya, primerament Miquel Coll i Alentorn, després Joaquim Xicoy i també Joan Rigol. Entremig d’aquests dos darrers va haver-hi el primer president del PSC, Joan Reventós. Després va venir el republicà Ernest Benach, que va simbolitzar un canvi de cicle polític. Benach també es va convertir en un dels principals artífexs de la modernització de la cambra, que va continuar una altra representant d’UDC, Núria de Gispert, la primera dona que presidia la principal institució del país. Des del 2015, la mesa del Parlament ha estat un reflex de la convulsió del país, amb quatre presidentes i un president en poc més de 9 anys.
Un reflex del país
El Parlament ha estat, en aquests darrers 44 anys, un testimoni d’excepció dels canvis que ha experimentat el país, tant en l’aspecte polític com en el social. També dels costums. Es fa difícil imaginar, per exemple, que en aquella primera sessió constitutiva la sala de plens estigués literalment envaïda per la boirina del fum de les cigarretes o dels havans, que es fumaven de manera habitual. O que l’hemicicle, que es va haver d’habilitar per a 135 diputats (el de la República només en tenia 85), estigués ple de barreres arquitectòniques. No va ser fins molts anys després, amb l’entrada de David Bonheví, que es van adaptar el faristol i l’hemicicle.
Si ens cenyim al perfil dels diputats, la cambra ha estat un reflex prou fidel dels canvis socials que hi ha hagut al nostre país. Un dels aspectes en què el canvi ha estat més significatiu és en la paritat. El Parlament del 1980 només tenia 7 dones. En el que es constituirà dilluns, de dones n’hi haurà 65 i d’homes, 70. El canvi ha estat progressiu, però s’ha accelerat en les darreres tres legislatures. De resultes d’això també han canviat algunes regles. El periodista Lluís Falgàs, que fa anys que segueix el dia a dia del Parlament, recorda la legislatura en què van coincidir quatre diputades embarassades: “Es va habilitar una sala d’alletament i, amb el temps, també es va acabar canviant la possibilitat de delegar el vot, que fins aleshores no estava prevista en el reglament de la cambra.”
En canvi, el Parlament d’avui ha perdut en representativitat de la gent gran. La primera legislatura va començar amb 10 diputats que superaven els 65 anys. Durant la segona, el pes fins i tot va créixer i va passar a ser de 13 representants i suposar un 9,6% de la cambra. Però, a partir del 1988, aquesta presència va anar baixant de manera progressiva fins a arribar al 2003, ja que a partir d’aleshores no hi ha hagut més de dos diputats o diputades majors de 65 anys. En la legislatura que estem a punt d’estrenar, els diputats de més edat són Agustí Colomines, de Junts +, que té 67 anys, i Ramón Abad, d’Aliança Catalana, que en té un menys.
Un altre dels temes que han canviat ha estat la llengua. El català ha estat, durant aquests 44 anys, la d’ús habitual. Curiosament, però, deixant de banda el discurs del president de la mesa d’edat, la primera intervenció d’un diputat en el ple va ser en castellà. La va fer José Acosta Sánchez, del Partit Socialista d’Andalusia (PSA), qui es va queixar perquè el seu grup no havia estat consultat per acordar les normes per escollir la mesa de la cambra, tot i fer constar que no tenia cap desig “de empañar la solemnidad y el brillo de esta fecha histórica y la alegría de este día que comparte también nuestro pueblo andaluz”. L’ús del castellà va ser excepcional durant anys; però a partir de la irrupció de Ciutadans, el 2006, es va començar a sentir amb una certa freqüència. La formació taronja va arrossegar el Partit Popular i, més endavant, va venir Vox, que han acabat convertint el castellà en la seva llengua d’ús habitual. En el Parlament també s’ha parlat en aranès. El primer que va fer-ho va ser Àlex Moga, de CDA, en la presentació de la llei de l’Aran que es va aprovar el 2015.
Un altre dels aspectes que han canviat en aquests 44 anys ha estat la vestimenta dels parlamentaris i, de retruc, també la dels periodistes que els segueixen. El 10 d’abril del 1980, tots els diputats anaven amb americana i corbata (els homes). Avui són més aviat l’excepció. Josep Maria Martí, que durant anys es va convertir en la veu de TV3 al Parlament, creu que aquest canvi reflecteix el que s’ha produït en la societat: “Ara vas al Liceu i, a diferència del que passava anys enrere, ara la gent vesteix com vol.” Martí recorda que el primer diputat que es va presentar a l’hemicicle amb una camiseta va ser Rafael López Rueda, del Partit Popular. Però el canvi general es va començar a veure amb el moviment del 15-M i l’entrada de la CUP. Les camisetes de David Fernàndez es van convertir en un tema de comentari habitual i en van acabar incorporant altres grups, des d’ICV fins a ERC, i van fer oblidar del tot el debat provocat per les corbates que no portava el conseller Josep Bargalló.
Els canvis polítics
A banda d’aquests aspectes, lògicament l’hemicicle ha estat un escenari d’excepció dels canvis polítics, primerament del sistema de partits. El ple que es va celebrar el 10 d’abril del 1980 va començar a dibuixar un bipartidisme que es va mantenir durant anys. Tot això es va començar a esquerdar a partir del 2003. Pel que fa a sigles, el Parlament ha vist passar grups de manera fugissera, com el Partit Socialista d’Andalusia o la UCD, que només s’hi van mantenir la primera legislatura; el CDS, que va fer acte de presència durant la segona, o Solidaritat Catalana, que va irrompre durant la novena, el 2010. D’altres, com Ciutadans, tot i haver tingut una estada més perllongada, fins a set legislatures, també han acabat desapareixent de l’escenari.
L’hemicicle també ha estat l’aparador d’algunes mutacions remarcables. L’espai de l’esquerra alternativa s’ha convertit en una veritable sopa de lletres. Del PSUC es va passar a Iniciativa per Catalunya (IC), després a Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), més endavant a ICV-EUiA, posteriorment a Catalunya Sí que es Pot, poc després a En Comú-Podem i, de moment, a Comuns Sumar. Hi ha grups, en canvi, que s’han mantingut inalterables, com a mínim pel que fa a la denominació, com ara ERC i el PSC. De fet, no ha canviat el contingent però sí el contingut. Només cal reproduir el discurs que va fer Heribert Barrera el 1980 i el que va fer Àngel Colom alguns anys després per comprovar el canvi dels republicans. De fet, tant ERC com el PSC són els dos únics grups que s’han mantingut a l’hemicicle de manera inalterable, si bé els republicans es van integrar a Junts pel Sí el 2015.
Si passem dels partits a les persones, el Parlament ha tingut diputats o diputades incombustibles, tot i que cada vegada menys. La política, avui, és molt més volàtil i hi ha pocs diputats que acumulin més de tres legislatures. Ramon Espadaler és una de les excepcions. Es va estrenar com a diputat el 1992 –quan només tenia 28 anys–, s’hi va mantenir fins al 2013 i el 2017 va tornar-hi. En total, trenta-dos anys, si bé repartits en dues etapes i dos partits, primerament a Convergència i Unió i ara al Grup Socialista. Un altre que acumula veterania és David Pérez, que va entrar com a diputat el 1999, s’hi va mantenir fins al 2010 i va tornar-hi el 2015. En total, vint anys, sempre al PSC. Un altre dels diputats veterans és Josep Rull, que va ser-ho del 1997 al 2019, vint-i-dos anys. A ERC, la mitjana és molt inferior, però cal comptar amb el cas de Carles Campuzano, que va estar 23 anys al Congrés i que prèviament n’hi havia estat tres al Parlament, on ara estrenarà una nova etapa. Els exemples anteriors poden arribar a superar la Dolors Montserrat, del PP, que es va mantenir 24 anys seguits com a diputada; però difícilment arribaran a fer-ho amb Higini Clotas, del PSC, que va estar-n’hi 32. En aquesta legislatura hi ha un munt de diputats nous, però també altres que tornen a l’escenari després d’anys d’absència. N’hi ha alguns exemples al PP. El descens dels darrers anys va provocar la sortida d’alguns diputats com ara Manuel Reyes, Santi Rodríguez i Eva Garcia, però ara han tornat a reaparèixer.