Un paisatge polític francès en erupció

Quan el president francès, Emmanuel Macron, va decidir, per a sorpresa general, la mateixa nit de les passades eleccions europees convocar eleccions legislatives anticipades, no es pensava que el paisatge polític francès saltaria pels aires com ha ocorregut en una setmana. Creia activar una voladura controlada i, en canvi, s’ha trobat amb una explosió que també se’l pot emportar a ell. Perquè, entremig, no només la dreta tradicional s’ha partit per la meitat, i això potser sí que ho tenia previst, sinó que l’esquerra s’ha aliat amb una rapidesa que no s’esperava. I, ara, el seu pol centrista apareix com a minoritari davant una ultradreta que avança sobre les brases en ordre de càrrega per assolir el govern.

De moment, per a la primera volta del 30 de juny aquest paisatge polític en recomposició ja dona una bona imatge del sisme d’una campanya exprés que va començar ahir. D’entrada, va ser un cop d’efecte que l’endemà mateix de les eleccions, al vespre, els quatre principals partits d’esquerres anunciessin un Nou Front Popular que salvava una coalició d’esquerres de les legislatives de fa dos anys moribunda, que havia caigut en l’enfrontament total entre el líder insubmís Jean-Luc Mélenchon i els socialistes durant les europees. S’havien d’afanyar perquè, entre els càlculs de Macron, hi havia que no tinguessin temps de presentar les candidatures comunes abans del termini límit de diumenge a la tarda.

Però qui va dinamitar el tauler de forma inaudita va ser el president d’Els Republicans (LR), la dreta tradicional, Éric Ciotti, en anunciar a la televisió dimarts al migdia que desitjava un pacte amb el Reagrupament Nacional (RN) de Marine Le Pen. De fet, ja hi havia parlat i havia fet miques un cordó sanitari amb l’extrema dreta a França que, tret de casos locals, sempre s’havia mantingut en l’àmbit estatal. I ho feia sense haver avisat abans la resta de la direcció ni les seves bases. Des d’aquest moment, la situació al partit s’ha convertit en un sainet en què un comitè polític dels pesos pesants l’ha fet fora, però la justícia l’ha restituït provisionalment mentre debat sobre el fons amb un veredicte que es pot allargar un o dos anys. El resultat és que hi ha una duplicitat de candidats sota l’epígraf LR en una seixantena de circumscripcions (amb el sistema uninominal francès per escollir els diputats): uns amb el bàndol de Ciotti agermanat amb Le Pen que no li presenta contrincants; i uns altres amb el que ja s’anomena LR, canal clàssic, que en una cinquantena de casos també fan una aliança indirecta amb la majoria presidencial macronista en abstenir-se de presentar candidats mutus. Un exemple il·lustratiu és el del primer ministre, Gabriel Attal, que a la seva circumscripció al nord-oest de París no té rival del canal clàssic.

Motiu de satisfacció per a Macron, que en una roda de premsa dimecres amb un to més crispat del que li havíem vist mai va acusar Ciotti d’“haver pactat amb el diable”. Alhora, semblava assaborir aquest esclat de la dreta tradicional que ell mateix ha forçat des de fa temps integrant ministres –fins a sis en l’actual govern– procedents d’aquesta família. El problema és que això arriba quan la ultradreta és més forta que mai amb el duet Marine Le Pen - Jordan Bardella –aquest últim reelegit com a eurodiputat però anunciat com a possible primer ministre–, que presagia una cohabitació amb el president si l’RN té una victòria suficient.

“No vull donar les claus del poder a l’extrema dreta el 2027”, assegurava Macron en aquesta roda de premsa en una declaració que li quedarà com una espasa de Dàmocles de cara a les presidencials d’aquí a tres anys, en què ell no es pot tornar a presentar. “Assumeixo totalment haver desencadenat un moviment de clarificació, sobretot perquè els francesos ens ho van demanar diumenge”, justificava d’uns resultats en què Bardella es va situar en un 31,5% i la seva candidata a les europees en un 14,5%.

A l’esquerra, la presentació del seu programa conjunt per als primers cent dies entre el Partit Socialista, Europa Ecologia - Els Verds, el Partit Comunista i La França Insubmisa, a part de la formació de Raphaël Glucksmann que encapçalava la llista socialista a les europees i que va quedar al davant, va deixar descol·locat Macron. En la roda de premsa, encara acusava aquest Nou Front Popular de congregar “una esquerra republicana (socialistes, verds, comunistes) amb l’extrema esquerra (insubmisos) que, durant la campanya de les europees, es va fer seu l’antisemitisme, el comunitarisme i l’antiparlamentarisme”, en relació amb les posicions enfrontades que hi ha a França sobre la guerra de Gaza i la posició d’Israel. I assenyalant directament Mélenchon com a enemic, amb l’error que aquesta vegada s’ha quedat en un segon pla, ja que els seus mateixos el consideren més com un problema que com una solució. I malgrat que, en el repartiment de candidatures, s’han produït purgues entre els insubmisos. Però signe de l’amplitud d’aquest front és que el mateix expresident socialista François Hollande, enfrontat amb Mélenchon, també s’hi presenta.

El fet que el capità de la selecció francesa de futbol, Kylian Mbappé, acabi sent el centre del debat electoral quan declara des de l’Eurocopa d’Alemanya que espera que encara estiguin orgullosos de “portar aquesta samarreta el 7 de juliol” (data de la segona volta), indica el daltabaix que es viu al país. Si França guanya, quin ministre d’esports acompanyarà Macron per rebre la copa?