Bondy, perifèria parisenca mestissa

Una colla de nens de vuit i nou anys vestits amb la samarreta verda de l’Associació Esportiva de Bondy surten del terreny de joc després d’haver disputat un partit d’entrenament en aquest municipi de la perifèria est de París. La majoria d’ells són mestissos, fruit d’una població majoritàriament d’origen immigrant africana. Una cosa gens estranya en aquest municipi de 50.000 habitants, que forma part de la continuïtat urbana suburbial del bulliciós departament del Sena Saint-Denis. Amb la particularitat que d’aquí va sorgir el fenomen futbolístic Kylian Mbappé, nou capità de la selecció francesa que, fa alguns dies, des de l’Eurocopa de futbol va fer una crida a anar votar “contra els extrems” en les pròximes eleccions legislatives. Entre línies: contra la ultradreta de Marine Le Pen. De cop i volta, Bondy és més que un símbol.

“Penso que va parlar en tant que persona molt influent entre els joves a França i, sobretot, aquí al Sena Saint-Denis”, ens reconeix el director esportiu de futbol de l’entitat, Satly Mourad, exjugador professional nascut a Algèria i que va arribar a Bondy quan tenia vuit anys. “Ell es va dir que era el seu deure de parlar i dir als joves que anessin a votar perquè, després, serà massa tard! Aquí, al Sena Saint-Denis ens agrada queixar-nos quan ja és massa tard. Una butlleta, dues butlletes, tres butlletes... tot pot comptar! Ens toca a nosaltres de mobilitzar-nos i donar la nostra opinió. Kylian l’ha donada i ho comparteixo completament!”

Mourad, que ha fet un carrera de rodamón com a defensa central entre Bèlgica, Romania, Algèria i Qatar, a 34 anys fa una temporada que exerceix com a director esportiu. Explica que disposad d’un miler de joves des dels cinc anys amb llicència futbolística, inclosa la secció femenina, i que malauradament ara Mbappé, ni fins i tot la seva família, no poden treure el cap al club perquè es muntaria un garbuix. Als tretze anys, el futur jugador del Reial Madrid se’n va anar al centre de formació de la federació a Clairefontaine, al sud-oest de París, després va ser reclutat pel Mònaco i, als divuit anys, el va fitxar el PSG parisenc ja com un jugador estel·lar. A Bondy, era el seu pare camerunès l’entrenador de les categories inferiors, alhora que la seva mare, d’origen cabilenc algerià, jugava a handbol al mateix club. Mourad manté el contacte amb tots ells.

“Kylian és hàbil amb les paraules, sap entrar al cap de la gent per explicar-li com ell veu les coses i com interpretar-les”, reflexiona Mourad d’aquestes declaracions. “I és prou intel·ligent i bastant conscient perquè es pugui entendre el que volia dir. I, com us deia, jo aquestes idees les comparteixo.” Una altra cosa és que, al mateix club, es prengui partit. I el director esportiu recorda que, fa quatre anys, quan l’alcaldia va passar per primera vegada de l’esquerra a la dreta, d’una socialista a un conservador, el suport a la primera els va portar un perjudici que encara arrosseguen.

La consigna de l’entitat, per tant, és “incitar els pares a anar votar”, sense donar cap consigna partidista, però de la manera com ho va deixar entendre Mbappé, precisa Mourad. I que no vol dir tampoc d’anar a votar necessàriament la majoria presidencial centrista d’Emmanuel Macron ni tampoc en contra del Nou Front Popular d’esquerres, perquè algú pugui interpretar com a extremistes els insubmisos de Jean-Luc Mélenchon. Al Sena Saint-Denis, a les recents eleccions europees, els insubmisos van obtenir el 37%, el lepenistes, el 17%, els socialistes, el 13%, i els macronistes del president, només el 8%. I, a Bondy, els insubmisos el 48% i els lepenistes el 12%.

Al nostre costat, després del partit d’entrenament, en què Mourad ha fet d’àrbitre, ens troben els germans Bradley i Rock Adjovi, d’origen de Benín, 21 i 19 anys, que surten d’aquestes categories inferiors i el segon és ara preparador de la canalla. El primer és del Reial Madrid, el segon del Barça, per fer-ho més complementari. Menys tímid que el seu germà gran, Rock comenta les paraules de Mbappé: “Va intentar fer passar el missatge discretament, però crec que tots ho vam entendre. Sabem per qui hem de votar. I, sobretot, sabem per qui no hem de votar.” Bradley ho diu a la seva manera: “S’ha d’anar a votar, és important. És molt important per al nostre país i per als altres països, mai se sap.”

Ara bé, quan els demanen si van anar a votar a les europees, ens confessen que no ho van fer. I hi ha una certa confusió sobre això de les dues voltes a les legislatives. El Rock ens acaba reconeixent la seva estratègia. “Honestament, no aniré a votar a la primera volta”, ens diu d’entrada. “Perquè ja sé el que passa, és la política. Diguin el que diguin, faran el contrari. Per tant, no aniré a votar a la primera volta. Però penso que sí que ho faré a la segona. Sé que ens diran una cosa i en faran una altra, però no passa res i aniré a votar.” El Bradley, per la seva part, assegura que anirà a votar, però encara no sap per qui.

Aquest esperit de desconfiança en la política també afecta el Mourad. Fins al punt que tampoc creu que un pròxim govern d’extrema dreta els pugui afectar tant. “Sí, tinc por del Jordan Bardella com a possible primer ministre! Perquè el que diu i com ho diu, fa por. Però serà capaç de canviar les coses com ell vol? No ho crec pas.”