Retorn a Salvat-Papasseit

Veïns de Nou Barris volen recuperar el nom original de l’actual plaça de Virrei Amat: Joan Salvat-Papasseit. El 1870, l’actual barri de Vilapicina i la Torre Llobeta pertanyia al municipi de Sant Andreu de Palomar. En aquell temps, es va pensar una planificació urbanística amb un nou eixample amb una rambla i quinze travesseres a comptar des del carrer Gran de Sant Andreu. Es volia unir el passeig de Fabra i Puig, que en aquella època era la rambla de Santa Eulàlia, i l’antic manicomi, actualment la seu del districte. Va ser llavors que es van inventar el passeig del Manicomi, que ara es diu carrer del doctor Pi i Molist. La plaça en qüestió inicialment s’havia de situar al costat de l’església, però el 1929 van decidir fer-la a l’altre costat de Fabra i Puig, i no va ser fins al 1933 que la van batejar com a plaça de Joan Salvat-Papasseit.

Per què? L’historiador i veí del barri Jordi Sànchez, gran estudiós del Nou Barris del segle XIX, recorda que feia relativament pocs anys que el poeta havia mort, el 1924: “Aleshores, ja no érem Sant Andreu, sinó ciutat de Barcelona, i els noms dels carrers ja no es decidien des de la plaça d’Orfila, sinó des de la de Sant Jaume.” Salvat-Papasseit havia viscut uns mesos en una torre del carrer de Can Pujolet, 51, al barri de la Font d’en Fargues, avui dia al districte d’Horta, però llavors depenent de la parròquia de Santa Eulàlia. “Si llegeixes escriptures de propietat de cases antigues a la Font d’en Fargues, a totes posa terme municipal de Sant Andreu de Palomar, barri Santa Eulàlia de Vilapicina”, observa Sànchez.

El poeta independentista d’extracció humil i arrels gitanes s’hi va instal·lar l’any 1922 per reposar, respirar aires més purs i guarir-se de la tuberculosi que se’l va acabar enduent. Fa temps que l’immoble, d’estil noucentista, és a la venda. “És una llàstima, perquè si no es vigila, serà un patrimoni que es perdrà”, adverteix Francesc Quintana, membre de la campanya Restituïm per recuperar el nom de la plaça.

Passada la guerra, les autoritats franquistes van decidir canviar el nom de la plaça el juliol de l1942, que és quan es va passar a dir del Virrei Amat. “Un cop arriba la transició, als anys vuitanta, es van modificar tots els noms en castellà per passar-los al català i se’n van canviar molts per recuperar l’original. Tots aquells noms de militars o persones relacionades amb el règim s’eliminen, però la depuració es va quedar curta: què passava amb tots aquells noms imposats pel franquisme que no eren de militars?”, qüestiona Sànchez, que recorda l’exemple del carrer de Garcilaso, a Sant Andreu, que encara no ha recuperat el nom que tenia abans del 1942, Serafín Estébanez.

“Jo contra el virrei Amat no hi tinc res, però el nom és absolutament impostat”, rebla Sànchez. En aquest sentit, Restituïm insisteix que, certament, la família del virrei del Perú va ser durant un temps propietària de Can Sitjà, una masia d’estiueig avui desapareguda situada a la mateixa plaça (avui en lloc seu s’erigeix un edifici de dinou plantes). “Els propietaris havien estat sempre els marquesos de Castellvell i el virrei Amat formava part d’aquesta família, tot i que no va ser mai propietari de Can Sitjà; era un parent, un familiar”, explica l’historiador. “És un nom que no té una vinculació directa amb la història del barri”, subratlla Quintana, que recorda que va ser una imposició franquista, a diferència de Salvat-Papasseit, que el va escollir un consistori democràtic. A més, Restituïm creu que la trajectòria política catalanista, a favor de les classes populars, simpatitzant de l’anarquisme i el socialisme del poeta s’identifica molt més amb el tarannà del barri.

Abans de les eleccions municipals, van plantejar al districte la seva reivindicació a la Taula de Memòria Històrica, però en aquest mandat encara no s’ha tornat a reunir. El govern va fer les consultes pertinents a la comissió del nomenclàtor de Barcelona, que va respondre el que Restituïm ja preveia: “Que ja hi ha un espai a Barcelona que es diu Salvat-Papasseit, un passeig a la Barceloneta, i que cal evitar les duplicacions. Però, és clar, la nostra idea no és crear un espai nou, sinó recuperar el que ja hi havia, recuperar allò que la dictadura ens va prendre.” A més, Quintana puntualitza que hi ha molts noms duplicats a la ciutat.

Per tot plegat i coincidint amb el centenari de la mort del poeta, Restituïm recull signatures i prepara un recital de poesia per difondre la seva causa i acumular suports.

I què passa amb la parada de metro Virrei Amat de la línia blava (L5)? Restituïm ho desvincula completament i no ho considera cap dificultat afegida. “Nosaltres volem canviar el nom a la plaça. Entenem que, el dia això passi, potser sí que es generarà una confusió, però això és cosa de les autoritats competents. No és la nostra guerra”, defensen. És més: molt a prop d’allà, el 2016, es va canviar el nom de la plaça de Llucmajor pel de plaça de la República i la parada de metro de la línia groga (L4) encara es diu Llucmajor. “D’allò ja fa vuit anys i no ha passat res perquè és un nom consolidat. Personalment —continua Sànchez—, fins i tot preferia mantenir Virrei Amat al metro perquè és el nom original de l’estació. Si hem de ser coherents, potser val la pena mantenir-lo per poder explicar que la plaça, durant uns anys, per una dictadura, es va dir Virrei Amat.”