Guillem López Casasnovas va publicar el seu primer estudi sobre el model de finançament autonòmic estatal fa 44 anys. Eminència en aquest àmbit i en d’altres com són les balances fiscals i el sector sanitari, durant dècades ha analitzat i ha compartit tots els seus càlculs perquè creu que, com a catedràtic d’hisenda pública, estudiar i divulgar l’estat de les finances del seu país és la seva “responsabilitat”. Lamenta, però, que malgrat que les anàlisis, els estudis i els informes han estat cada vegada més nombrosos i irrefutables, al llarg dels anys persisteixi a Madrid la resistència a afrontar el debat sobre el finançament amb criteris tècnics.
Com definiria el model de finançament autonòmic actual?
Caducat i d’una altra època. Està basat en l’estimació de necessitats: l’Estat ho recapta tot, preveu les necessitats de les comunitats i fa una transferència. Intenta objectivar-ho perquè no hi hagi moltes queixes amb paràmetres, fons i subfons, però, en realitat, genera una singularitat absoluta per a cada comunitat, i la més singular de totes és que ningú hi ha de perdre. Aquest model és del 2001, quan es van generalitzar les transferències a totes les comunitats, i tenia una certa lògica, però no ara, perquè des de llavors hi ha comunitats que estan satisfetes amb la descentralització aconseguida i d’altres que reivindiquen més autonomia tributària.
Una de les grans crítiques és l’opacitat del sistema.
Per adonar-nos de la perversió només cal posar com a exemple el fons de convergència, que fa aportacions addicionals per afavorir l’equilibri econòmic entre territoris. Hi ha una sèrie de requisits per poder-hi participar, però l’Estat els ha establert per fer compensacions entre comunitats. A més, estableix quants diners posa al fons; no és un percentatge fix del que recapta. I es distribueix segons la població en funció de les comunitats que en cada moment hi participen. Per no parlar de la discrecionalitat de les bestretes. El ministre Cristóbal Montoro les va fer passar magres al conseller Andreu Mas-Colell i, quan es va demostrar que el pagament avançat havia estat massa petit, qui va rebre la diferència va ser Oriol Junqueras, llavors vicepresident econòmic. Això no té ni cap ni peus. Per aquest motiu, en la comissió de reforma de les comunitats autònomes del 2017 vaig proposar obrir un sistema de capacitat fiscal. Es va debatre però finalment va quedar en un vot particular.
En què consisteix?
La idea és que els recursos, en la seva totalitat o en part, es quedin allà on neixen i es pacti un nivell de redistribució. A Catalunya es podria fer ja amb el 50% actual de l’IRPF o es podria pactar fer-ho amb el 100% i també afegir altres impostos. El que és important és que jo proposava que les comunitats poguessin triar si es quedaven amb el model actual o passaven a aquest. Així no hi podria haver retrets i ningú podria dir que Catalunya té privilegis, perquè seria una via oberta a tothom... Però a veure qui ho voldria, perquè té riscos. El primer model, l’actual, és molt còmode per a les comunitats que no volen assumir més responsabilitat fiscal perquè amb el fons de suficiència tenen garantit el finançament i, en tot cas, si no en tenen prou ploren a l’Estat perquè els faci a futur un fons addicional o els perdoni algun deute o bestreta. Quan funciones d’acord amb la teva capacitat fiscal, com en el model que proposo, si cau la recaptació no pots anar a plorar a l’Estat, no surt gratis.
Entenc que un gran debat seria fixar què va cap a l’Estat.
He pensat molt en la quota de solidaritat. Algú podria dir que no n’hi hauria d’haver perquè els bascos, amb el concert, no la paguen, però una altra opció és que algun dia es pogués reconduir la seva situació, com proposava Ciutadans, i que el País Basc, dins d’aquest sistema amb dues opcions que proposo, la pagués també. Això és en tot cas una decisió política. Personalment, penso que n’hi hauria d’haver. L’argument estatal és que els territoris no paguen impostos sinó que els paguen els ciutadans, i en la mesura que ets una comunitat rica, la teva aportació hauria de ser més gran. És un principi que a mi em sembla raonable.
I llavors com ho articularia?
El dèficit fiscal de Catalunya és actualment d’uns 22.000 milions anuals. Un nou model de finançament milloraria molt les xifres però no l’eixugaria del tot, perquè se li hauria de restar el que s’hauria de pagar a l’Estat pels serveis prestats i si hi ha quota de solidaritat. Jo proposo que el criteri per definir-la sigui el pes de la recaptació normativa dels impostos directes que s’assignin a la capacitat tributària pròpia respecte al pes relatiu de la renda catalana dins de l’Estat, és a dir, la progressivitat fiscal que acceptem a nivell conjunt. El més important és que el criteri és diàfan, no pot ser manipulat.
Quines altres virtuts té aquest criteri?
Que implica una quota dinàmica; si una comunitat perd renda perquè s’empobreix, la seva aportació es redueix. També si la dreta abaixa la progressivitat fiscal personal. Ara tenim un sistema completament opac perquè l’Estat pot fer el que vulgui amb els anivellaments, els subfons, els fons de suficiència i tota la pesca i, a més, quan et forcen a un anivellament quedes amb els dits enganxats. Estem ara entre la posició 10 o 14 en termes de recursos per capita. Només sobre l’IRPF, segons el criteri que proposo, la quota de solidaritat en el cas de Catalunya aniria de 780 a 1.500 milions. Pel que fa als recursos nets, aquests augmenten amb la capacitat fiscal de tots els impostos com més ens allunyem del pes poblacional per aproximar-nos al pes de la renda tot i renunciar a la progressivitat fiscal, cosa que significa que en el cas de Catalunya recaptaria entre 470 i 10.000 milions més. Seria de nou una decisió política fixar el llindar.
Hi ha molts prejudicis a l’hora d’afrontar aquest debat?
En primer lloc, s’ha instal·lat al sistema una idea viciada, que és que si ets ric no has de tenir el finançament d’acord amb la teva població sinó fins i tot menys perquè no necessites tants serveis públics, ja que et pots pagar la sanitat i l’educació privada i no et calen tants serveis socials. Aquí hi ha una gran confusió, perquè estem parlant de serveis universals que han de ser garantits independentment de la renda. I un altre error és que no hi hagi cap control i es permeti que hi hagi comunitats que reivindiquen un finançament molt solidari perquè diuen que són pobres i fan servir aquests recursos per crear ocupació pública, com fa Extremadura, o per abaixar impostos, com ara Andalusia. És un disbarat com una catedral, això no soluciona el desequilibri intern i evidentment crea una casta d’adeptes a l’statu quo autonòmic.
ERC ha presentat una proposta de finançament singular per a Catalunya que passa per gestionar i recaptar el 100% dels impostos que inclou l’aportació a un fons de reequilibri territorial. La proposta és similar a la seva, tot i que la planteja exclusivament per a Catalunya. Com la valora?
Serà molt difícil aconseguir les claus de la caixa, per tant hauria de tenir un pla B i contemplar altres escenaris, tot i que és normal que hagi sortit amb una posició radical. El que em sembla sorprenent és que no hi hagi a hores d’ara cap proposta ni del PSC ni de Junts. M’agradaria que ERC i Junts fessin front comú per l’ara o mai amb l’objectiu mínim de sortir del règim comú.
Creu que efectivament és l’ara o mai de la reforma del finançament català, sigui quin sigui el resultat?
Sí, crec que sí, és ara o mai.
Junts ha criticat que el PSC vinculi la reforma del finançament a la investidura de Salvador Illa i ERC entri al joc.
És clar que és una moneda de canvi, com ho ha estat la llei d’amnistia, però a veure qui té la força per aconseguir-ho sense condicionants.