Any i panys del català al Congrés
El plurilingüisme s’obria pas fa un any i el gest inicialment iconoclasta de posar-se l’auricular ja és quotidià
Feijóo ha passat de ridiculitzar-ho com a “karaoke” a llegir els subtítols de les pantalles per evitar l’auricular
El basc Jon Iñarritu (Bildu) és l’únic dels 350 que no necessita auricular mai i s’ha atrevit amb el català en el ple
Quan el general Joan Prim i Prats va pronunciar el seu famós discurs de tres dies al Senat el desembre del 1862, el seu accent català va ser criticat a la villa y corte per una comtessa madrilenya. “Senyora, el disgust seria meu si quan parlo en públic a Reus em notessin accent castellà”, va etzibar Prim, segons recull Lluís Carandell en el seu anecdotari parlamentari. Cent trenta-un anys després i ja al ple del Congrés amb Félix Pons com a president de la cambra, Pilar Rahola va acabar la seva intervenció en la investidura de Felipe González amb una cita en català del poeta mallorquí Josep Maria Llompart (Palma, 1925-1993): “Un cant per a una pàtria / amb veu nova ho proclamo, ho anuncio, / us ho dic amb les lletres ben rentades, / esmolades de fresc –no fora cosa / que us agafés desprevinguts–: un cant per a una pàtria.” “Senyora Rahola, aquest president hauria de tornar a néixer per impedir a Sa Senyoria citar el poeta Josep Maria Llompart. Però li agrairé que faciliti als serveis de la cambra una transcripció correcta de la cita perquè consti en el diari de sessions”, va demanar el també mallorquí Pons per preservar la cita del poeta al diari de sessions del ple del 9 de juliol del 1993. Trenta anys després i amb Francina Armengol presidenta del Congrés, que també és mallorquina i que té Félix Pons com a referent, el català, el basc i el gallec compleixen el seu primer curs d’oficialitat plena a l’hemicicle de la Carrera de San Jerónimo pel pacte del PSOE amb ERC i Junts. La imatge de l’uixer Miguel Herraiz –actualment jubilat– recollint els auriculars que els diputats de Vox havien rebutjat ostensiblement deixant-los sobre l’escó de Pedro Sánchez en la seva fugida del ple quan el diputat socialista gallec per Lugo José Ramón Besteiro va inaugurar el plurilingüisme parlant la llengua de Rosalía de Castro i de Castelao a la tribuna d’oradors ha deixat pas a una normalització que desafia el passat de reticències i que es viu diàriament amb una quotidianitat sense escarafalls.
Gràcies a la proposició de llei de reforma del reglament del Congrés aprovada el 19 de setembre del 2023 amb 179 vots a favor (PSOE, Sumar, ERC, Junts, EH Bildu, PNV, BNG i Coalició Canària) i 171 en contra, la cambra va adoptar l’ús del català que ja havia incorporat amb naturalitat Armengol des del seu primer dia com a presidenta. L’honor de l’estrena, però, no va ser per a Gabriel Rufián i el català, sinó per al gallec Besteiro, que s’emocionava pel fet de ser pioner: “É unha honra dobre, xa que me permite estrear o sistema de tradución simultánea na que é a miña lingua materna, o galego, lingua que tan ben simboliza a riqueza e a diversidade cultural do noso país.” Amb Besteiro s’inaugurava el gest, aleshores iconoclasta i ara ja quotidià, de posar-se l’auricular a l’orella per part dels diputats, dels ministres i del president espanyol. “Dicía Castelao que a lingua é a gran obra de arte dun pobo”, va evocar Besteiro.
L’estrena de Rufián i Nogueras
La segona llengua escoltada sí que va ser la de Caterina Albert i Espriu. “Jo avui aquí parlaré en català. Primer perquè puc gràcies a l’escola catalana. Segon, perquè és la llengua del meu país. Tercer, perquè és una llengua que estimo tant que és la llengua que vaig escollir per parlar amb la persona que més estimo d’aquest món, que és el meu fill. Quart, perquè molts de vostès que han provocat una intransigència i des d’un cinisme històric han convertit parlar en altres llengües com el català, l’aranès, el basc o el gallec en un acte revolucionari. I, cinquè, perquè hem arribat a un acord històric perquè això sigui possible. I és un honor per al meu grup, per al meu partit i per a mi mateix, orgullós fill i net d’andalusos, ser els primers a fer un discurs íntegrament en català en aquest faristol”, es va estrenar el republicà Gabriel Rufián. I després va ser el torn de Míriam Nogueras (Junts): “Durant anys, l’obsessió a liquidar la identitat catalana s’ha reflectit en prohibicions, lleis i sentències, al costat de la trista catalanofòbia de gran part dels mitjans de Madrid. Generacions i generacions de catalans han persistit i han mantingut la llengua viva; ara en recollim el testimoni. Avui som aquí protagonitzant un minúscul contrapunt a la destrucció de la nostra llengua, perquè hi ha una generació que ha dit prou.”
Un any d’observació dels plens des de la tribuna de premsa del Congrés permet constatar la circumstància que els diputats bilingües són els més diligents a l’hora de posar-se l’auricular quan es parla una llengua cooficial que no és la seva. “Jo estic encantada de posar-me l’auricular per escoltar Aitor Esteban (PNB) i Mertxe Aizpurua (EH Bildu) parlant basc, és una de les experiències més boniques que m’enduré de ser diputada”, constata Nogueras. L’excepció més visible és el bilingüe president del PP Alberto Núñez Feijóo, que en aquest any ha passat de ridiculitzar-ho com a “karaoke” a recórrer a les pantalles de l’hemicicle i llegir-hi els subtítols de les intervencions en català i basc –especialment les de Míriam Nogueras i Aitor Esteban– per evitar així una fotografia seva amb l’auricular a l’orella. La rara avis és el basc Jon Iñarritu (Bildu), l’únic dels 350 diputats que no necessita mai auricular. Iñarritu, a més, es va atrevir amb el català en el ple de la llei d’amnistia i el va parlar impecablement durant un minut i mig rematat amb una cita de Lluís Companys.
La llengua de Bizenta Mogel
L’honor d’estrenar la llengua de Bizenta Mogel (primera escriptora en basc i autora d’Ipui onak, primer llibre de literatura infantil) o de Lauaxeta (Esteban Urkiaga) no va ser d’Aitor Esteban sinó del company de grup i també biscaí Joseba Agirretxea. “Egun on. Euskal Herrian euskaraz bizi nahi dugu. Hau izan da eta jarraitzen du izaten euskaldunon helburua” (“Bon dia. Volem viure en basc al País Basc. Aquest ha estat i continua sent l’objectiu dels bascos”). “Gaur hemen, Madrilen, Kongresuan, Eukeran adieraz gaitezke. Urrats sinbolikoa da, baina garrantzitsua” (“Avui aquí, a Madrid, al Congrés, podem expressar-nos en basc. És un pas simbòlic, però important”, es va estrenar Aizpurua (EH Bildu) en el seu torn.
El repte de les taquígrafes
Quan el sistema es va estrenar, la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, patia per les taquígrafes: “En el moment en què un parla en basc i l’altre el tradueix en gallec perquè ho entengui un català deixem d’escoltar-nos entre nosaltres. Ens deixarem de prestar atenció. No importaran els matisos. Per tant, es trenca convivència. Quan un redacta una llei i l’esmena i es transacciona entre partits, què faran les taquígrafes? Una escolta com un fa en basc una llei? I aleshores «l’article 4 l’esmeno jo en català perquè com que jo vinc d’un altre partit...»? És una barbaritat!” La realitat dels últims 365 dies al Congrés, però, és que les taquígrafes, liderades per la veterana Ana Rivero fins a la seva jubilació al febrer, s’han adaptat al plurilingüisme i continuen treballant com sempre: entrant a l’hemicicle en torns de deu minuts que després representen una hora de feina de despatx per l’afany que el que acaben de dir les diputades i els diputats s’entengui al cap de 25 o 50 anys, a vegades fins i tot amb la llicència de trucar a la senyoria en qüestió per precisar un nom o una expressió o captar el sentit real del que es volia dir. L’única conseqüència del plurilingüisme és que el diari de sessions és publicat ara amb més retard que abans. Transcorregut aquest primer any en què la revolució s’ha vestit de quotidianitat assumida, el temps dirà si el lament de l’escriptor asturià (i en llengua asturiana) Xaime Martínez –“Els que parlem en llengües minoritzades hem de parlar dues vegades”– deixa de ser veritat a poc a poc.
