El Sudan, un conflicte devastador

Des de fa 16 mesos, el Sudan està immers en una de les pitjors crisis humanitàries en dècades a causa de la guerra civil que enfronta l’exèrcit regular, comandat pel general Abdel Fattah al-Burhan, amb els paramilitars de les Forces de Suport Ràpid (FSR), liderades per l’antiga mà dreta d’al-Burhan, el també general Mohammed Hamdane Daglo.

Tot i que concentrats inicialment a la capital, Khartum, els combats han impactat en altres regions del país, com ara Darfur, on les matances i els desplaçaments massius de població han portat a denúncies de neteja ètnica.

El gairebé any i mig de conflicte armat ha provocat desenes de milers de morts, més de 10,7 milions de desplaçats interns i més de 2 milions de refugiats, principalment al Txad (629.524) i a Egipte, però també al Sudan del Sud, Líbia, Uganda i Etiòpia, segons dades de l’ONU. A aquest quadre devastador s’hi afegeix t la fam –afecta més de 25 milions de persones, la meitat de la població–, les inundacions i un brot de còlera a l’estiu, que donen forma així a “una de les pitjors crisis humanitàries al món”.

Per si això no fos prou, a finals d’agost, les pluges torrencials van fer cedir la presa de Jor Arbaat, a l’est del país. L’embassament –amb una capacitat de 25 milions de metres cúbics d’aigua– es va buidar i l’aigua va arrasar desenes de poblacions properes. La presa està situada a uns 40 quilòmetres al nord-oest de Port Sudan, on el govern sudanès ha instal·lat la seva capital provisional a causa dels combats a Khartum. Aquesta localitat costanera, a més, s’ha convertit en un dels principals refugis per als centenars de milers de desplaçats.

Un problema que complica encara més la crisi humanitària sudanesa són les dificultats d’accés a l’ajuda. “Continua sent limitada i, si el conflicte persisteix, aquestes condicions només poden empitjorar”, alertava a principis d’agost l’administrador del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, Achim Steiner.

De la mateixa manera, el pràctic col·lapse del sistema sanitari sudanès, entre altres serveis essencials, amenaça la vida de la població actual i les generacions futures. Els nens i nenes, d’altra banda, ja són víctimes de la falta d’un altre servei crític: l’educació. Dinou milions de menors residents a les àrees més afectades pel conflicte armat s’han quedat sense escola, amb el perill que això suposa en termes d’abusos i explotacions, denuncia l’ International Rescue Committee.

La població sudanesa pateix les conseqüències de la guerra sense cap indici de resolució política a l’horitzó. A grans trets, el Sudan està dividit en dues àrees: l’oest, la zona de Darfur i la frontera amb el Txad són el principal bastió de les FAR, mentre que a l’est, la zona costanera, l’exèrcit es manté fort.

Les últimes converses de pau, celebrades aquest agost a Ginebra, no han donat fruit, entre altres coses per la incompareixença de la delegació governamental sudanesa. L’objectiu dels mediadors internacionals – capitanejats pels EUA, i amb presència també d’Egipte, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units–era acordar un alto el foc i aconseguir l’accés a l’ajuda humanitària arreu del territori. Arribar a una entesa política quedava fora de tota expectativa. “És poc probable que puguem resoldre tots els problemes aquesta setmana”, admetia l’enviat de Washington, Tom Perriello, en vigílies de les converses.

Després del fracàs de Suïssa, el líder paramilitar, Mohamed Hamdan Daglo àlies Hemedti, denunciava l’absència de l’exèrcit en la taula de negociació i l’acusava de “prolongar la guerra i exacerbar el sofriment del poble sudanès”. Per la seva banda, el líder de l’exèrcit, Abdelfatah al Burhan, justificava la incompareixença assegurant que amb les negociacions es volia “blanquejar” els paramilitars de les FAR i explicava que no havien enviat una delegació a Ginebra perquè no van acceptar la petició dels EUA d’enviar només una representació de l’exèrcit i no una de governamental.

La guerra ha compromès el fràgil procés d’obertura política iniciat després de la revolució que va deposar el dictador Omar al-Baixir el 2019, després de tres dècades al poder. El 2009 i el 2010, el Tribunal Penal Internacional va dictar ordres de detenció en contra seu per crims de guerra, crims contra la humanitat i genocidi amb relació al conflicte de Darfur. Però mai va ser entregat al tribunal de la Haia per ser jutjat. Per contra, ha afrontat judicis al Sudan per altres càrrecs, com ara el de corrupció o pel cop que el va dur al poder el 1989.

La caiguda d’Al-Baixir, ara fa cinc anys, va desfermar inicialment una onada d’esperança, però dos anys després un cop militar va dissoldre el govern civil de transició, va instaurar el caos i va tornar a encendre els conflictes ètnics.

“Durant el període de transició que es va obrir després de la caiguda d’Al-Baixir, no es va arribar a un consens i es va produir una polarització molt gran entre islamistes i laics i, després, entre els mateixos laics. La situació econòmica també es va deteriorar i va créixer la desconfiança entre les forces civils revolucionàries i les militars”, explica l’acadèmic sudanès Abdelwahab El-Affendi. “Els civils van donar a l’RSF més diners, més influència, més poder perquè els protegís de l’exèrcit. La milícia havia de ser una branca de l’exèrcit, però al final es va convertir en un rival independent i més poderós.”