La llavor del Ciemen

A les seves memòries, Aureli Argemí i Roca, un dels principals activistes de l’independentisme i fundador del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (d’ara endavant, el Ciemen), explica amb detall el procés de gestació de l’entitat, que enguany celebra el mig segle d’existència. La fundació es va produir el 1974, a les acaballes del franquisme; i lluny del nostre país, concretament a Milà. Feia anys que l’Aureli es trobava a l’exili, on exercia de secretari d’Aureli M. Escarré, abat de Montserrat. Escarré era una figura incòmoda per al règim; sobretot quan el 14 de novembre del 1963 va concedir una entrevista al diari francès Le Monde en la qual acusava la dictadura de ser “un estat que no obeeix els principis bàsics del cristianisme”. També reclamava que es permetés al poble escollir el seu govern i expressava la necessitat de defensar la llengua catalana, no pas com “un deure, sinó ben bé una necessitat; quan es perd la llengua, la religió també tendeix a perdre’s”. El 1965, el govern franquista va obligar Escarré a abandonar territori espanyol i establir-se al monestir de Viboldone (Llombardia). I l’Aureli Argemí i Roca va acompanyar-lo.

Després d’uns anys de gestació, l’entitat va néixer a Milà, a molts pocs quilòmetres del lloc on l’abat Aureli M. Escarré havia passat els darrers anys del seu exili. En un primer moment, l’entitat va aconseguir la complicitat de l’alcalde socialista, Aldo Aniasi, que va oferir la primera seu, al Centre Cultural de Amicis dels socialistes milanesos. Va fer-ho després de proclamar: “Estic amb vostè, perquè treballar per les minories nacionals és treballar per la democràcia.” L’alcalde també va incidir, sense voler-ho, en el nom de l’entitat. En una conversa amb Aureli Argemí confessava que no entenia per què parlaven de “nacions sense estat” i no de “minories nacionals”; una denominació que, segons ell, era molt més aclaridora. Al capdavall, l’entitat va prendre un nom tan complicat de recordar com definitori dels seus objectius: “Centre” significava espai de trobada, de reflexió; “Internacional” volia emfasitzar la seva dimensió, oberta a totes les nacions; “Escarré” era un homenatge a un personatge que havia esdevingut una referència en la lluita pels drets dels pobles; i “minories ètniques i nacionals” resultava més comprensible per als assessors milanesos.

La posada en escena de l’entitat va consistir en l’edició d’una revista anomenada Minoranze, destinada a informar i a fer prendre consciència sobre l’existència dels pobles silenciats i perseguits. La publicació tenia un subtítol ben expressiu: “Diversi e uguali”. D’entre les primeres accions de l’entitat també va haver-hi l’elaboració d’un escrit sobre els objectius, que es va fer arribar a l’assagista florentí Sergio Salvi, qui s’havia fet famós amb la publicació de la seva obra Le Nazioni proibite. en què defensava que Europa només podria retrobar-se plenament, en pau i justícia, si admetia com a normals tantes nacions que en aquells moments eren marginades. Salvi es va oferir per col·laborar en els primers passos, sobretot per establir complicitats amb les nacions sense estat d’Itàlia. Ben aviat, el Ciemen va aconseguir establir una sucursal a la vall d’Aosta, una zona estratègica situada entre França, Itàlia i Suïssa.

La primera llavor, doncs, es va sembrar a Milà, però ben aviat es va estendre a Catalunya; i, més concretament, a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà. Es tractava d’un espai emblemàtic, un antic monestir bastit al bell mig de la Catalunya del Nord, a tocar de la frontera imposada pels estats espanyol i francès. El 1965 aquest espai havia estat recuperat per un grup de monjos de Montserrat, deixebles d’Aureli M. Escarré; i, com ell, exiliats del franquisme. Els monjos van assumir la iniciativa del Ciemen com una expressió de l’encíclica Pau a la Terra, que pocs anys abans havia difós Joan XXIII i que feia incís en la necessitat de llegir els signes dels temps, entre els quals hi havia les reivindicacions a favor dels drets dels pobles. Durant aquests primers anys es van promoure algunes iniciatives per intentar atreure activistes de les nacions sense estat. Una de les més rellevants van ser les Jornades internacionals del Ciemen, en les quals es debatia sobre tots aquells aspectes que afectaven les nacions sense estat, des de les llengües i les cultures discriminades fins a manera de preparar l’estructuració de l’economia i les institucions que havien de tenir les nacions una vegada emancipades. Algunes d’aquestes conferències es van aplegar en una col·lecció de llibres titulada Nationalia.