Àustria, triomf ultra o cordó sanitari?

Diu­menge al ves­pre, a les cinc i mig minut de la tarda, la tele­visió pública austríaca anun­ci­ava un “ter­ratrèmol polític”. Aca­ba­ven de tan­car els col·legis elec­to­rals i, en rea­li­tat, el que es va veure a con­ti­nu­ació no era cap sor­presa: l’ultra­dretà, xenòfob i euro­escèptic Par­tit de la Lli­ber­tat (FPÖ) esca­lava a la pri­mera posició fins a vore­jar el 29%, tal com havien pro­nos­ti­cat els son­de­jos unes set­ma­nes enrere. No s’havia produït la “recu­pe­ració” que algu­nes enques­tes havien apun­tat en la recta final de la cam­pa­nya a favor del con­ser­va­dor ÖVP, el Par­tit Popu­lar del can­ce­ller Karl Neham­mer. La dreta mode­rada que­dava en un 26,3%. La sor­presa, de fet, hau­ria estat que Neham­mer, que governa en coa­lició amb els Verds, hagués defen­sat el pri­mer lloc.

Quin era, doncs, el ter­ratrèmol? D’una banda, que el més històric entre els par­tits ultres euro­peus i el més arre­lat en el nazisme esde­vingués, per pri­mer cop, la força més votada en unes elec­ci­ons al Par­la­ment naci­o­nal. De l’altra, que superés el rècord de qui en va ser la figura més repre­sen­ta­tiva, Jörg Hai­der, l’ideòleg que el va nor­ma­lit­zar fins a adqui­rir la cate­go­ria de soci de govern, ni que fos com a “germà petit”. El rècord en suports de Hai­der va que­dar en el 26%, el 1999. L’FPÖ té acu­mu­la­des tres experiències com a soci en exe­cu­tius naci­o­nals, l’última de les quals va ser en la coa­lició del con­ser­va­dor Sebas­tian Kurz, que es enfon­sar el 2019.

El ter­ratrèmol ve de la pos­si­bi­li­tat que aquest par­tit que ha fet cam­pa­nya al país natal d’Adolf Hit­ler amb con­cep­tes adop­tats del nazisme, com ara la “remi­gració” o expulsió dels ciu­ta­dans d’ori­gen estran­ger, i que exhi­beix teo­ries cons­pi­ra­noi­ques, com ara que l’arri­bada de més refu­gi­ats aca­barà amb la majo­ria “blanca”, pugui arri­bar al poder. És a dir, que el seu líder actual, el radi­ca­lit­zat Her­bert Kickl, acon­se­gueixi ser el “can­ce­ller del poble”, un altre terme adop­tat del nazisme, perquè així s’ano­me­nava Hit­ler. La seva victòria, que amb els resul­tats finals va ser d’un 28,8 %, li dona 56 escons al Par­la­ment austríac. Per a una majo­ria par­la­mentària en neces­sita 92. I cap altre par­tit no està dis­po­sat a aliar-se amb un “can­ce­ller del poble” ano­me­nat Kickl.

“Nosal­tres som al poder per resol­dre els pro­ble­mes, no per sos­te­nir-los”, és el mis­satge de Neham­mer. La ultra­dreta xenòfoba, com tots els popu­lis­mes de dre­tes o esquer­res, recull elec­to­rat amb solu­ci­ons apa­rent­ment fàcils a pro­ble­mes com­ple­xos. Expul­sar població estran­gera, tan­car les por­tes a l’asil o esde­ve­nir un nou aliat del rus Vladímir Putin dins la Unió Euro­pea no resol­dria els pro­ble­mes de l’Àustria actual, segons el bloc de les for­ces democràtiques. Ni el par­tit del can­ce­ller, ni els soci­al­demòcra­tes, els Verds o els libe­rals de Neos, les altres for­ma­ci­ons que es repar­ti­ran els escons par­la­men­ta­ris, volen un Kickl al poder.

Neham­mer té les claus de la majo­ria amb una nova aliança amb els soci­al­demòcra­tes, tot i que tin­dria només un escó per damunt dels 92. O pot recórrer a un tri­par­tit amb els eco­lo­gis­tes o els libe­rals. L’encàrrec per for­mar un nou govern ha de pro­ce­dir del pre­si­dent del país, Ale­xan­der van der Bellen, un pro­gres­sista de 80 anys, ori­gi­nari dels Verds, ara inde­pen­dent. La mateixa nit elec­to­ral ja va recor­dar que no encar­re­garà la for­mació de govern a cap par­tit que no sigui capaç de reu­nir una majo­ria. També hi va afe­gir que el futur cap del govern ha de res­pec­tar regles democràtiques com la sepa­ració de poders o els drets de les mino­ries i els fona­ments de la UE. Unes decla­ra­ci­ons que es podien inter­pre­tar com un rebuig de facto de Kickl o com una invi­tació als altres a bus­car una coa­lició que eviti entre­gar la can­ce­lle­ria a l’FPÖ.

Her­bert Kickl no només té el terme esco­llit per a ell, com a “can­ce­ller del poble”, també ha triat el que dedi­carà a una coa­lició que l’exclo­gui: la d’aliança dels per­de­dors. El seu par­tit ha pujat dotze punts res­pecte a les elec­ci­ons naci­o­nals del 2019. Els con­ser­va­dors de Neham­mer n’han per­dut onze.

De moment, i al marge de les deno­mi­na­ci­ons que triï Kickl per des­qua­li­fi­car els rivals, tot apunta a un altre cordó sani­tari. Més o menys el mateix que passa a Ale­ma­nya. Tres elec­ci­ons en aquest mes de setem­bre a l’est han donat molta empenta a la ultra­dre­tana Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD). A Turíngia va ser la força més votada, per pri­mer cop en unes elec­ci­ons a un par­la­ment regi­o­nal. A Saxònia i Bran­den­burg va que­dar segona. La res­posta de la resta dels par­tits, sigui la con­ser­va­dora Unió Cris­ti­a­no­demòcrata (CDU) o els soci­al­demòcra­tes d’Olaf Scholz, és nego­ciar coa­li­ci­ons inex­plo­ra­des, però capa­ces d’esqui­var l’AfD, un par­tit tan neo­nazi que ni la resta dels ultres euro­peus el volen com a “ager­ma­nat”. La CDU, el par­tit que va diri­gir Angela Merkel i que ara lidera el dretà Fri­e­drich Merz, es plan­teja tren­car esque­mes i nego­ciar amb l’esquerra popu­lista de Sahra Wagenk­necht. És un par­tit qua­li­fi­cat d’“aliat” de Putin, a més de repre­sen­tar l’esquerra radi­cal. Per a la CDU, però, una mena de pec­cata minuta, si es com­para amb la toxi­ci­tat de l’AfD.