Set anys en una cruïlla

Set anys després, l’1-O continua sent una data amb una profunda càrrega simbòlica per al sobiranisme. La transcendència de la jornada, però especialment la gran força icònica de les imatges que condensen aquell dia i els immediatament anteriors i posteriors, han deixat una remor que encara és perceptible en el dia d’avui, malgrat que l’independentisme possiblement viu el seu moment més baix des d’aquell 2017 políticament tan visceral, amb la sensació més que latent que tots els problemes i contradiccions que va comportar la gestió de la mateixa celebració i el resultat d’aquell referèndum no només no s’han resolt, sinó que fins i tot s’han aguditzat. En l’àmbit institucional és on més patent es fa aquesta disfunció. La mateixa vigència del mandat d’aquell 1-O és un dels molts arguments –ni de bon tros l’únic i possiblement tampoc el més determinant– que han provocat que les relacions entre partits, i molt especialment entre Junts i ERC, s’hagin deteriorat fins a extrems impensables tot just fa set anys, una circumstància que fa del tot irreal imaginar ara mateix que es pugui reconstruir no ja una unitat estratègica per girar full de l’autonomisme per la força dels fets, sinó fins i tot compartir uns objectius de mínims fins que, almenys, aquests dos partits hagin passat i digerit els períodes congressuals en què estan embrancats. De fet, la de l’independentisme no és ara mateix únicament una crisi de relat o relacions mútues, sinó també de capacitat de mobilització, que justament havia estat una de les seves grans fortaleses durant el cicle del procés. I precisament ha estat aquest 2024 que aquesta pèrdua sostinguda de suport, essencialment electoral, s’ha precipitat fins al punt que el moviment s’ha quedat sense la presidència de la Generalitat i la seva majoria al Parlament, un fet d’una transcendència política amb un impacte que encara s’ha de calibrar.

Atrapat, doncs, en una cruïlla des de fa almenys set anys, l’independentisme tampoc està per celebracions ostentoses i, per tant, aquest aniversari de l’1-O es viurà de manera més aviat mesurada. Ningú està per grans exhibicions de múscul com les del 2018 o 2019, tot i que arreu del territori s’han organitzat actes de record com els que s’han fet aquest cap de setmana a Arenys de Mar o el que aquest vespre tindrà lloc a la plaça Sant Jaume de Barcelona, entre altres.

A banda d’això, de rememorar què representa aquella data des del punt de vista col·lectiu i reflexionar sobre quin ha estat el seu llegat, totes aquestes commemoracions també serveixen per recordar una obvietat, com és que la repressió judicial derivada de la celebració del referèndum continua ben viva. I, sobre això, tampoc cal fer grans esforços per buscar exemples sota les pedres, n’hi ha prou mirant el context més immediat per copsar les dificultats titàniques que hi ha ara mateix per aplicar una llei d’amnistia que, justament, pretenia corregir els abusos dels tribunals a l’hora de perseguir l’1-O. I ahir mateix, sense anar més lluny, el mateix Tribunal Suprem va voler donar-ne viva mostra subratllant que, si d’ells depèn, no hi haurà perdó possible per als antics membres d’un govern que per un cop, ara fa set anys, van fer el que van dir que farien.