5 anys de sentència preescrita

Pablo Llarena i Manuel Marchena són els noms d’un lustre capicua que neix amb ells –com a instructor i pluriredactor d’euroordres i com a jutge condemnador a la sala segona del Suprem, respectivament– i que acaba amb ells com a resistents contumaços a l’hora d’aplicar la llei d’amnistia publicada en el BOE amb la firma del rei Felip VI. Enmig, però, es viuria un traumàtic moment estel·lar del procés que l’advocat Jordi Pina relata en el llibre El judici de la meva vida (Editorial Columna). “Mentre un militar espanyol roman penjat d’un fanal a Madrid, parlo amb la Susanna [Barreda, parella de Jordi Sànchez] i amb la Blanca [Bragulat, dona de Jordi Turull]: les trobo fortes i serenes. Els dic que, quan parlin amb Jordi Turull i Jordi Sànchez, no els donin gaires esperances, que les penes aniran entre vuit i dotze anys de presó. Faig un comunicat de premsa en què expresso la indignació per les filtracions, però no puc fer res més que resignar-me davant del que serà una injustícia”, recull en l’entrada del dietari corresponent al 12 d’octubre del 2019. “És 14 d’octubre del 2019 i al voltant de les nou del matí arribo acompanyat de la Míriam Company i el Quico Homs a Lledoners, on ens esperen un munt de periodistes i mig centenar de ciutadans, que saludo amb emoció. A dos quarts tocats de deu del matí, mentre som al pàrquing de la presó, rebem la comunicació del nostre procurador de la sentència [...]: dotze anys per a Turull, deu anys i mig per a Rull i nou anys per a Sànchez. Galleda d’aigua freda! Entrem a la presó i el primer amb qui parlem és Sànchez. M’abraça i em consola ell a mi! Diu: «No passa res, Jordi, era d’esperar.» Quedo fos. Començo a llegir la còpia de la sentència que minuts abans li ha notificat el Paco (el famós agent judicial del Tribunal Suprem que posava les imatges en pantalla). Llegeixo i llegeixo, però no em puc concentrar. Arriben Turull, Josep Rull i Joaquim Forn. Ens abracem. Un somriure als llavis per part seva, un gest trist per part meva, com volent-me disculpar amb ells per no haver pogut guanyar”, conclou Pina sobre el moment zero de la recepció de la sentència condemnatòria. Cinc anys després del sotrac de la sentència del Suprem, que palesava la injustícia –des de la impossibilitat dels acusats de poder defensar-se en la seva llengua materna fins a la negativa al jutge predeterminat o la desaparició de la segona instància per l’omnipotència del Suprem–, només la política i el poder independentista al Congrés gràcies a dues eleccions estatals (del 10 de novembre del 2019 i del 23 de juliol del 2023) han servit per pal·liar la ferida amb els indults i amb la llei d’amnistia.

La sentència va ser encaixada amb una profunda decepció pels advocats, molts d’ells –com Jordi Pina i Xavier Melero– amics estrets dels seus defensats, per la sensació generalitzada d’estar davant d’una sentència preescrita. “Em costa molt entendre-ho, finalment alguna consideració política ha format part de la decisió”, concloïa Melero, el més creient en el sistema de tot l’elenc d’advocats. “Aquesta sentència no aguantaria un recurs d’apel·lació”, li va dir amb sornegueria resignada Àlex Solà, advocat defensor de Jordi Cuixart, al seu col·lega Jordi Pina, que fins i tot es va plantejar deixar l’ofici arran del disgust.

Si bé la política ja va fer el primer gir copernicà al voltant de la justícia amb la moció de censura de l’1 de juny del 2018 –setze mesos abans de la sentència del procés–, no és fins a les eleccions estatals del novembre del 2019 –que situen ERC com a força decisiva– que es forja la primera cura dels indults. Per raons mai explicades en públic, el relat independentista va preferir presentar els indults com un gest motu proprio de Pedro Sánchez –el mateix president que va tancar un debat electoral el 2019 prometent portar Carles Puigdemont a Madrid–, un enfoc que reduiria tota la magnanimitat de l’inquilí de La Moncloa. Però el cert és que el president espanyol va ser forçat per ERC a la concessió de la gràcia com a clau de l’agenda del retrobament, amb personalitats de la societat civil –que encara avui s’aferren a l’anonimat perquè no s’alimenten de vanitat– actuant, entre bastidors; fins que es va fer l’acte al Liceu el 21 de juny del 2021 com a espòiler de l’aprovació dels indults l’endemà en el Consell de Ministres. Curiosament, ERC presumiria dels indults –que van beneficiar des d’Oriol Junqueras fins a Jordi Turull– més en diferit que en temps real.

Les eleccions estatals –altre cop seria l’aritmètica del Congrés i no la del Parlament la que permetria a l’independentisme imposar la seva agenda de desjudicialització– del juliol del 2023 obren una nova inflexió amb la incorporació de Junts –a més d’ERC– a l’equació de la governabilitat a Madrid i l’adveniment de la llei d’amnistia com a clau de volta de la tercera investidura de Pedro Sánchez i de l’actual quinzena legislatura al Congrés. Una cosa són les majories polítiques i una altra, l’enquistament conservador de la judicatura, perquè l’amnistia no només té el vet actiu de les mans conservadores de Marchena –en el cas dels condemnats– i Llarena –en el cas de Puigdemont–, sinó que en el si del Tribunal Constitucional també ha caigut en les mans més conservadores, les de José María Macías. Tot i haver auxiliat el PP de la majoria absoluta al Senat durant el tràmit de filibusterisme dilatori a la cambra alta i haver pregonat que es tracta d’una llei inconstitucional fins i tot des d’abans d’haver estat redactada, Macías és qui es disposa a redactar la sentència corresponent al recurs del PP contra l’amnistia. D’acord amb l’article 219.3 de la llei orgànica del poder judicial, és causa d’abstenció o recusació “ser o haver estat defensor o integrant dels organismes tutelars de qualsevol de les parts, o haver estat sota la cura o tutela d’alguna d’aquestes”. L’ombra conservadora de les togues és allargada encara cinc anys després d’una sentència que només la política va esmenar.