Un surfista dels extrems

Donald John Trump (Nova York, 1946) va començar la seva car­rera pro­fes­si­o­nal en el món dels nego­cis després d’haver estu­diat la secundària a la New York Mili­tary Aca­demy i haver-se gra­duat en finan­ces i comerç per la Uni­ver­si­tat de Pennsyl­va­nia. El 1971 hereta l’empresa immo­biliària del seu pare, que expan­dirà amb pro­jec­tes d’edi­fi­cis resi­den­ci­als, hotels, com­ple­xos comer­ci­als, casi­nos i camps de golf, tant als EUA com a l’estran­ger.

De la cons­trucció va pas­sar al camp de l’entre­te­ni­ment, adqui­rint la pro­pi­e­tat del Miss Uni­verse, entre altres con­cur­sos dits de bellesa. Però el que li va pro­por­ci­o­nar més pro­jecció pública va ser, el 2004, el pro­grama tele­vi­siu The Appren­tice, en què, durant catorze tem­po­ra­des, els con­cur­sants com­pe­tien per obte­nir un con­tracte de direcció en el seu imperi empre­sa­rial. La frase “You’re fired!” (estàs aco­mi­a­dat!) adreçada al per­de­dor de cada con­tesa es va con­ver­tir en un lema asso­ciat a la seva figura.

Uns anys més tard, pro­ta­go­nitza amb èxit el salt a la política. El 2016, després de der­ro­tar una desena de rivals i alçar-se amb la nomi­nació pre­si­den­cial repu­bli­cana, s’imposa a Hillary Clin­ton. La cam­pa­nya li va ser­vir de carta de pre­sen­tació: l’ús de Twit­ter per comu­ni­car-se amb els votants, la dis­se­mi­nació de fal­se­dats –com ara la teo­ria que Obama no va néixer als EUA– i mis­sat­ges racis­tes, inclo­ent-hi acu­sa­ci­ons a Mèxic d’enviar dro­gues i vio­la­dors als EUA i la pro­mesa de fer-los pagar el mur de sepa­ració. Ja ins­tal·lat a la Casa Blanca, el gener del 2017, abaixa impos­tos a empre­ses i par­ti­cu­lars i redu­eix diver­ses regu­la­ci­ons fede­rals. Aplica una política comer­cial pro­tec­ci­o­nista, aug­menta la des­pesa mili­tar i els con­trols fron­te­rers i intenta, amb un èxit limi­tat, con­te­nir els preus dels medi­ca­ments. Una inter­venció deci­siva va ser el nome­na­ment de jut­ges afins al Tri­bu­nal Suprem per tal de garan­tir-hi una majo­ria ultra­con­ser­va­dora amb què blin­dar el seu lle­gat. En política exte­rior, retira els EUA d’acords clau en comerç i con­tra el canvi climàtic, llança una guerra aran­zelària con­tra la Xina i tensa el vin­cle amb els ali­ats euro­peus. Tras­llada l’ambai­xada dels EUA de Tel Aviv a Jeru­sa­lem i impulsa acords de nor­ma­lit­zació de rela­ci­ons entre Israel i diver­sos països àrabs. L’últim any del seu man­dat va estar mar­cat per la covid. Els comen­ta­ris ini­ci­als de caire nega­ci­o­nista van cau­sar polèmica, com també la seva gestió de la pandèmia, en què els EUA van lide­rar el recompte mun­dial de morts (400.000). Però, sens dubte, la seva tra­jectòria pre­si­den­cial va que­dar desa­cre­di­tada per la nega­tiva a reconèixer la der­rota en les elec­ci­ons del 2020 i haver inci­tat a l’assalt el Capi­toli per impe­dir que el Congrés cer­ti­fiqués la victòria de Biden. Cinc per­so­nes van morir en aque­lla violència.

El seu man­dat va ser alta­ment con­tro­ver­tit. Trump és l’únic pre­si­dent dels EUA a qui la Cam­bra de Repre­sen­tants ha obert dos pro­ces­sos de des­ti­tució (impe­ach­ment) i a qui el Senat (en mans repu­bli­ca­nes) ha absolt. Pri­mer, per pres­si­ons a un govern estran­ger (Ucraïna) perquè inves­tigués un cas amb què per­ju­di­car un rival polític (Biden), i més tard, per inci­tació a la insurgència en l’assalt al Capi­toli. Té encara cau­ses pen­dents amb la justícia, però con­ti­nua sur­fe­jant els extrems amb la mirada posada a la Casa Blanca, de la qual, insis­teix, va ser il·legal­ment des­no­nat.