Política

Política

‘Prestige’, Iak, 11-M i ara la dana

L’erràtica gestió de Mazón i negligències com ara desoir els experts i descobrir sobre la marxa el sistema d’alertes evoquen el vell manual del PP per afrontar catàstrofes i crisis

El menysteniment al general i cap de l’UME Javier Marcos recorda el calvari del cap dels Tedax Sánchez Manzano amb Aznar i la desídia de Trillo amb els morts a Turquia

El senador del PP Agustín Conde relata a Bono que Trillo va vetar a l’avió l’equip d’identificació de cadàvers

La postal no té pre­ce­dents: Javier Mar­cos, gene­ral i cap de la Uni­tat Mili­tar d’Emergències (UME), com­pa­reix amb l’uni­forme negre a La Mon­cloa i es veu forçat a recor­dar a un pre­si­dent autonòmic en actiu qui té el timó de la gestió a l’hora de dema­nar efec­tius mili­tars i a remar­car que la uni­tat mili­tar no actua pel seu compte ni entra a les comu­ni­tats motu pro­prio. “En un nivell 2 d’alerta, qui diri­geix l’emergència és la comu­ni­tat autònoma, qui deci­deix on anem, o no, és la comu­ni­tat. És el direc­tor d’emergències qui ens diu on actuem, i això hem fet amb dis­ci­plina. Jo puc des­ple­gar i mobi­lit­zar els meus homes, però no puc entrar enlloc fins que el direc­tor d’emergències de la Gene­ra­li­tat m’auto­ritza per fer-ho”, va haver d’expli­car Mar­cos en públic, com si la peda­go­gia de l’estat de les auto­no­mies li cor­res­pongués a ell. El menys­te­ni­ment del pre­si­dent Car­los Mazón a l’UME –“com pot ser que hagi de depen­dre del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat que un dia en demani 500 [efec­tius] i un altre, 1.000?”, va gosar dir el man­da­tari el dilluns 4 a la COPE tot can­vi­ant la versió del dijous ante­rior, segons la qual “a mesura que es dema­nen, van venint”– no és l’únic fac­tor que recorda el cal­vari d’altres ser­vi­dors públics com ara el cap dels Tedax l’11-M del 2004, Juan Jesús Sánchez Man­zano, i dels fami­li­ars dels mili­tars morts en l’acci­dent del Iak-42 a Tur­quia el 2003. És l’actual gestió glo­bal que Mazón està fent de la dana, amb els ingre­di­ents ja vis­tos de l’absència pri­mera, la res­posta tar­dana i el canvi de ver­si­ons, el que evoca el vell manual del PP per abor­dar cri­sis com ara els atemp­tats d’Atocha, la pit­jor tragèdia de les for­ces arma­des espa­nyo­les i la catàstrofe del vai­xell Pres­tige a la costa de Galícia.

Cas­cos, de caça en la crisi del ‘Pres­tige’

Quan el 13 de novem­bre del 2002 un vai­xell car­re­gat amb 77.000 tones de petroli va dema­nar ajuda per ràdio al cen­tre de sal­va­ment de Fis­terra per una escletxa en un tanc, la pri­mera decisió del govern del PP va ser allu­nyar el vai­xell, pres­cin­dint de tot cri­teri tècnic. “La decisió d’allu­nyar el vai­xell es pren dues hores després de l’acci­dent. Es pren sense cap tipus de con­sulta tècnica; va ser l’ocurrència d’una per­sona”, expo­sava Xosé Manuel Pereiro en el lli­bre col·lec­tiu Cha­pa­pote (Libros del KO). La con­seqüència d’igno­rar els experts és cone­guda: el vai­xell es va tren­car sis dies després, el 19 de novem­bre, i va abo­car 63.000 tones de petroli al mar, un dels pit­jors ves­sa­ments de la història (supe­rior a les 41.000 tones de l’Exxon Val­dez el 1989 a Alaska). El cap de set­mana del ves­sa­ment del Pres­tige, el minis­tre de Foment, Fran­cisco Álva­rez-Cas­cos, estava par­ti­ci­pant en una cacera a la reserva de la Cer­da­nya-Alt Urgell, men­tre que el pre­si­dent gallec, Manuel Fraga, també estava caçant a Aran­juez (Madrid).

Vint-i-dos anys després d’aquells “petits filets de plas­ti­lina” expli­cats per l’ales­ho­res por­ta­veu Mari­ano Rajoy, el 29 d’octu­bre del 2024 Mazón té a València un forat negre en l’agenda des de les 14 hores fins a les 19 hores en què no va mirar mai el mòbil (segons ha rela­tat, per un dinar amb la peri­o­dista Mari­bel Vila­plana per ofe­rir-li la direcció d’À Punt). I la con­se­llera de Justícia i Inte­rior, Salomé Pra­das, no només no va valo­rar les aler­tes de l’Aemet de pri­mera hora aquell dimarts de la dana mor­tal, sinó que ha con­fes­sat que no es va assa­ben­tar que exis­tia el sis­tema ES-Alert –l’envi­a­ment per part de les auto­ri­tats de mis­sat­ges direc­tes mas­sius als telèfons mòbils dels habi­tants d’una zona de risc– fins que va par­lar telefònica­ment amb el secre­tari d’estat de Tran­sició Ecològica, Hugo Morán, i un tècnic li va expli­car que exis­teix “un meca­nisme que s’ano­mena ES-Alert”. El resul­tat de la incom­pa­rei­xença és que l’alerta als mòbils era envi­ada a les 20.11 hores, quan les riua­des ja arra­sa­ven els pri­mers pobles. “Per des­comp­tat que conei­xia l’existència del sis­tema d’envi­a­ment mas­siu d’aler­tes”, ha dit Pra­das més tard. El dimarts de l’aiguat, però, Mazón tenia encara vacant el càrrec de direc­tor gene­ral d’Inte­rior –el ges­tor directe de les emergències–, quan ja es com­plien tres mesos de l’adeu de Vox del govern, i va nome­nar ipso facto l’exal­calde del PP de Bar­xeta Vicente Huet, lloat pel seu “conei­xe­ment dels fes­te­jos tau­rins”.

Menys­preu als experts

Si hi ha un fil argu­men­tal que uneix més de vint anys de tragèdies de natu­ra­lesa tan dis­par com la dana (2024), l’11-M (març del 2004), el Iak-42 (26 de maig del 2003) i el Pres­tige (novem­bre del 2002), és la negligència de menys­prear els experts i els ser­vi­dors públics al peu del canó. Qui al seu dia va patir l’entes­ta­ment del PP perquè la rea­li­tat no cap­girés el relat és Juan Jesús Sánchez Man­zano, comis­sari i cap dels Tedax en els atemp­tats giha­dis­tes d’Atocha i El Pozo l’11 de març del 2004, que van cau­sar 193 morts i prop de 2.000 ferits. A pri­mera hora del matí, els Tedax ja havien des­co­bert les bos­ses bomba a Atocha i El Pozo i havien com­pro­vat que les res­tes del mate­rial explo­siu eren de color blanc i no del ver­mell de la dina­mita Tita­dine que s’asso­ci­ava a ETA, i a les tres de la tarda rati­fi­quen la hipòtesi giha­dista en requi­sar goma-2 ECO de la fur­go­neta Kan­goo i la cinta amb càntics de l’Alcorà. A les 17.35, però, el govern de José María Aznar envi­ava a les ambai­xa­des un tele­grama fir­mat per la minis­tra Ana Pala­cio en què adju­dica l’auto­ria a ETA. Sánchez Man­zano i el seu col·lega Jesús de la Morena van comu­ni­car la cer­tesa del giha­disme al supe­rior imme­diat, el comis­sari gene­ral de segu­re­tat ciu­ta­dana, San­ti­ago Cua­dro, però en la cadena de jerar­quies que va fins al secre­tari d’estat, Igna­cio Astar­loa, i el minis­tre de l’Inte­rior, Ángel Ace­bes, tot es des­vir­tua. El cal­vari va per­se­guir Sánchez Man­zano fins i tot en vigílies de com­parèixer a la comissió d’inves­ti­gació del Congrés: a instàncies d’Aznar, se li va exi­gir que assumís que els Tedax havien uti­lit­zat la paraula Tita­dine en algun moment. Ell es va negar a “tacar el pres­tigi dels Tedax” argu­men­tant que “no podia que­dar per a la història que els Tedax havien confós el govern”.

El menys­preu de l’Estat als seus ser­vi­dors va esca­lar amb Fede­rico Tri­llo i la gestió del Iak-42, esta­ve­llat a Tur­quia pro­ce­dent de Kabul amb 75 morts (62 dels quals, mili­tars). La pressa del PP per tan­car el cas va por­tar a assig­nar una iden­ti­tat equi­vo­cada a 30 morts i a bar­re­jar res­tes de dife­rents cos­sos en un mateix taüt. Qui més va fer per res­ca­ba­lar les feri­des als fami­li­ars és José Bono, minis­tre de Defensa del 2004 al 2006. Sent ja pre­si­dent del Congrés, el 6 d’octu­bre del 2008 Bono va ofe­rir a la cam­bra baixa un dinar amb el minis­tre de l’Inte­rior, Alfredo Pérez Rubal­caba, i el grup d’iden­ti­fi­cació de cadàvers de la Guàrdia Civil, que ales­ho­res estava a les ordres del capità Nico­me­des Expósito. “Els guàrdies civils ens expli­quen que el pro­blema de la des­as­trosa iden­ti­fi­cació dels cadàvers del Iàkov­lev 42 va ser con­seqüència que «no ho fes­sin pro­fes­si­o­nals; a nosal­tres no ens van per­me­tre anar-hi». El govern d’Aznar va impe­dir una ade­quada actu­ació de l’equip més efi­ci­ent d’Espa­nya en iden­ti­fi­cació de cadàvers jun­ta­ment amb el del cos de poli­cia”, recull Bono en el die­tari Se levanta la sesión. Set mesos més tard, el 20 de maig del 2009, el sena­dor del PP per Toledo Agustín Conde va reve­lar a Bono que l’equip d’iden­ti­fi­cació de cadàvers de la guàrdia civil es va pre­sen­tar a l’aero­port de Tor­rejón per anar amb Tri­llo a Tur­quia i que el minis­tre els va vetar a l’avió –“què hi fan, aquests, aquí?”, va etzi­bar– i els va orde­nar que mar­xes­sin.

Del Pres­tige a la dana, pas­sant per l’11-M i el Iak, cada catàstrofe té la seva geo­gra­fia i els seus noms pro­pis. Però pas­sen els anys i un mateix fil argu­men­tal de menys­preu al conei­xe­ment i als ser­vi­dors públics les uneix tràgica­ment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.