La fi del model

El 1945 els EUA guanyen la guerra contra el feixisme a Europa –Alemanya i Itàlia– i contra l’autoritarisme a Àsia –Japó–. La primera força militar i econòmica del món són ells. El PIB dels EUA era el 45% del PIB mundial; el 2023, el 15%. En tecnologia continuen sent líders en una era en què aquesta condiciona (digitalització, intel·ligència artificial, etc.) de manera definitiva l’economia. Tret de 4, les 40 empreses més grans del món són totes dels EUA. El model és la democràcia i l’equilibri de poder –executiu, judicial i legislatiu– com a sistema polític i el mercat com a sistema econòmic. Aquesta situació s’ha mantingut des de fa 80 anys.

La victòria de Trump comporta un canvi  del sistema. El control del Senat i l’alta probabilitat de triomf al Congrés, l’aclaparadora victòria en vot popular i en compromissaris als estats i el control del Tribunal Suprem condueixen a fer que els tres poders estiguin en mans d’una sola persona. El món ha perdut la referència dels EUA com a poder polític en equilibri –checks and balances– per la desconfiança en la naturalesa humana dels cinc fundadors de l’Estat i redactors de la Constitució (Washington, Adams, Hamilton, Jefferson i Madison). Les diferències estructurals amb el sistema xinès de convergència de poder en un únic organisme –el Comitè Central del Partit Comunista– i persona –el secretari general– sense contrapartides, s’ha perdut. La imatge i el model són importants per als pobles. De fet, un model social dotat de transcendència és la religió, i sense transcendència és el marxisme… i la seva deriva actual, l’autoritarisme d’estat. La pèrdua del model polític dels EUA que Trump representa té conseqüències transcendents. S’ha perdut la supremacia moral i política que el sistema implicava. Trump ha guanyat per segona vegada i de manera aclaparadora i això no es pot considerar un accident sense transcendència. El corrent d’opinió mundial va en aquesta direcció, com ho demostra la creixent influència dels moviments autoritaris que van a l’alça. Que això hagi tingut lloc amb un candidat defraudador, assetjador, mentider, narcisista i superb, demostra la força del canvi polític. Ha dit textualment: “Hordes d’estrangers alliberats de presons i manicomis del tercer món estan envaint les nostres ciutats, violen les nostres dones, es mengen les nostres mascotes i enverinen la sang de la nostra pàtria, on l’enemic intern està destrossant les nostres llibertats, avortant nens després d’haver nascut i canviant-los el sexe per la força quan van a l’escola.”

Cap d’aquestes paraules és una exageració, les ha dit en públic i les han aplaudit amb fervor els partidaris de portar al poder un candidat d’aquesta naturalesa. S’ha dit que el partit demòcrata ha oblidat la classe treballadora americana i no ha plantejat amb fermesa l’antimodel de Trump. Tot això és cert, però el canvi de model és tan fort que els electors amb rendes mitjanes i baixes han votat un grup de milionaris que els ha venut fermesa, decisió i “coratge”… En patiran les conseqüències.

El pla de Mario Draghi, expresident del Banc Central Europeu i salvador de l’euro en la crisi del 2012, planteja una crua realitat. La UE perd competitivitat respecte als EUA i, en conseqüència, ha perdut un 13% de PIB per habitant en els darrers 20 anys. Si Europa vol competir en el mercat mundial ha d’invertir 800.000 milions d’euros anuals en els propers anys, en tres àrees: medi ambient (Europa no té energia fòssil), digitalització i seguretat i defensa. Per aconseguir aquests fons i fer-ho possible hi ha dos camins, no excloents: o bé que la UE s’endeuti i aconsegueixi préstecs per aquest import, o bé canviar el mercat de capitals europeu de manera que l’interès dels inversors creixi i inverteixin en aquests projectes. El seu palanquejament –proporció de capital a deute– de l’ordre de tres fa que el capital necessari sigui de 250.000 milions d’euros anuals... No és impossible.

La diferència de competitivitat entre els EUA i la UE es deu a dos factors: la tecnologia, en un 70%, i el treball, en un 30%. Els europeus treballem menys que els americans. El fet que a Europa hi hagi sanitat i ensenyament gratuïts i que tinguem  pensions públiques fa que la duresa del mercat quedi amortida si es compara amb els EUA, on tot es paga i, per tant, és més eficient però també més dur. No és probable que a la UE arribem a la competitivitat de l’economia americana, malgrat posar en marxa  plans de recuperació. Haurem de fer la nostra economia més igualitària, que la diferència entre pobres i rics sigui menor. Si s’és més pobre s’ha de ser més generós. És l’europeu un model diferent de l’americà i la diferència creixerà en el futur.