L’eina per “fer país”
Convergència Democràtica, el principal partit del catalanisme durant més de dues dècades, va néixer fa cinquanta anys
La primera llavor es va sembrar el 17 de novembre del 1974, en una trobada al monestir benedictí de Montserrat
-
La roda de premsa en la que es va donar a conèixer públicament el nou partit ARXIU AVUI. -
El 25 de novembre del 1976, Jordi Pujol va pronunciar una conferència al Col·legi d’Avocats que va deixar “la sala plena de gom a gom, també les escales d’accés i el vestíbul de l’edifici”, tal com es podia llegir l’endemà a la premsa. ARXIU AVUI. -
Un míting multitudinari de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC) celebrat al Palau d’Esports el 14 d’abril de 1977 ARXIU AVUI.
El 17 de novembre del 1974, milers de simpatitzants del Barça es desplacen fins al monestir de Montserrat per celebrar els setanta-cinc anys de l’entitat i, al mateix temps, per oferir a la patrona de Catalunya la consecució del campionat de la lliga. L’endemà, les cròniques a la premsa deixen constància que “la immensa multitud que s’hi va aplegar va expressar el seu amor a la Moreneta i la seva passió i fervor pels colors blaugrana”. El que no expliquen, perquè no transcendeix fins al cap d’alguns dies, és que entre la munió de gent n’hi havia poc menys d’un centenar que no hi havien anat moguts estrictament pel seu fervor esportiu, sinó per participar en una reunió política clandestina. De fet, alguns d’ells, com el metge Jordi Pujol, per arribar-hi, havien aprofitat un autobús d’una penya barcelonista; altres, com Miquel Sellarès, Joan Granados i un parent d’aquest, s’hi havien desplaçat en cotxe particular i havien aconseguit superar un breu interrogatori d’un control de la Guàrdia Civil. Per fer-ho, havien utilitzat una consigna extraordinàriament útil: “Somos del Barça”, els van dir exhibint l’escut del club a la solapa. De fet, no es tractava de cap mentida. En aquell moment, Joan Granados era secretari general del club i la trobada es feia amb el vistiplau del president, Agustí Montal. Es feia difícil, doncs, distingir els participants d’aquella trobada política entre els apassionats culers, i la policia, preocupada per evitar que la celebració no prengués una deriva política, ni tan sols en va tenir coneixement.
La reunió es va celebrar en una sala cedida per la comunitat benedictina, l’accés de la qual estava controlada per Elisabet Puig. Miquel Esquirol i Miquel Sellarès, que s’havien desplaçat al recinte el dia abans, s’ocupaven de donar la benvinguda als convidats, que anaven arribant amb comptagotes. Sellarès, una de les ànimes de l’Assemblea de Catalunya, amb el pas dels anys es va acabar convertint en director general de Seguretat Ciutadana. La reunió va estar presidida per Simeó Miquel, antic militant d’Unió Democràtica, franquejat per Jordi Pujol i Anton Cañellas. La major part dels assistents eren persones vinculades a Pujol, com el mateix Sellarès, Jaume Casajoana, Miquel Esquirol i Carles Llussà, alguns dels quals havien compartit espai a Cristianisme i Catalunya (CC). També hi havia persones vinculades a Unió Democràtica de Catalunya, com ara Anton Cañellas i Josep Miró Ardèvol, i d’altres que es definien com a socialdemòcrates, com per exemple Fèlix Martí i Joaquim Ferrer.
Es fa difícil imaginar que d’aquella reunió en sortís un projecte polític consistent, i encara més tenint en compte que, a diferència del que succeïa amb altres partits que configuraven la “sopa de lletres” catalana, en aquell cas no hi havia un llegat polític ni uns referents anteriors. Un dels assistents, Josep Espar Ticó, explica a les seves memòries que a Montserrat “no érem gaires i no prou avinguts”. I hi afegeix un símil ben il·lustratiu: “Malgrat els esforços que fèiem tots plegats, ja es veia que hi havia bastants galls per a un galliner tan poc poblat. Alguns galls amb els esperons ja fets. I uns altres galls amb perspectiva d’esperó.” De fet, si resseguim la trajectòria posterior dels assistents, comprovem que bona part d’ells van seguir camins diversos, a voltes divergents i a voltes convergents. Segons el testimoni de Miquel Sellarès, els representants d’Unió Democràtica tenien molt clar quin era l’objectiu d’aquella trobada: “Defensar que no calia inventar-se res nou perquè ja hi havia unes sigles històriques, les d’UDC, i que el més lògic era sumar-nos-hi perquè, al cap i a la fi, Pujol ja era democratacristià.” I sentencia: “Montserrat va ser un fracàs per Unió, va ser un intent fallit d’absorbir-nos.” Amb el pas del temps es comprovarà “la inutilitat dels esforços per mantenir un lligam orgànic amb Unió Democràtica de Catalunya”, en paraules d’Espar i Ticó. Amb el pas dels anys, les relacions entre el nou partit i la formació sorgida durant la República, Unió Democràtica de Catalunya, es van convertir en un dels temes fonamentals de la política catalana.
El naixement del partit
A les seves memòries, Jordi Pujol defensa que en aquella sala que donava a l’atri monacal de Montserrat “naixia Convergència Democràtica de Catalunya, CDC, el partit nacionalista que tindria un paper determinant, en molts aspectes el més determinant, de Catalunya”. Un altre dels participants, Josep Espar i Ticó, especifica que allí va néixer “el nucli constitutiu del que, al cap d’uns quants mesos (abandonats els esforços per incorporar-hi els pallaquistes i vista la inutilitat de mantenir un lligam orgànic amb Unió Democràtica de Catalunya), seria el partit que marcaria els camins de Catalunya els anys vuitanta i els noranta”. Miquel Sellarès, en canvi, sentencia que “aquell dia a Montserrat no es va fundar res” i que “es va parlar molt però no es va concretar gens”.
En tot cas, d’aquella trobada, que va finalitzar poc després de les cinc de la tarda, en va sortir el compromís de crear “un moviment encaminat a promoure la mobilització i la coordinació d’amplis sectors del país, a partir d’una federació i articulació de tendències amb vista a la realització d’un programa polític en una línia de centreesquerra”, tal com es pot llegir en el comunicat que es va difondre dies després. També van manifestar “la voluntat d’estar activament presents en els organismes de treball unitari del nostre poble contra la Dictadura”. I es va crear un secretariat que, segons Sellarès, tenia l’encàrrec de “donar forma a aquell moviment que no tenia nom, i encara menys partit”. Els mesos següents, es van produir trobades que van donar com a resultat l’articulació d’un projecte polític anomenat Grup d’Acció al Servei de Catalunya (GASC), que aplegava tota la gent que havia treballat amb Pujol en la tasca de “fer país” i que es va convertir en “la guàrdia pretoriana de Pujol”, en paraules de Sellarès. La constitució formal d’aquest grup es va fer en una reunió celebrada a l’església del convent de Pompeia de la Diagonal i, posteriorment, en un laboratori propietat de la família Pujol al carrer de Biscaia de Barcelona. D’allà en va sortir la primera llista de militants de CDC, datada el 12 de maig del 1975. L’encapçalava Elisabet Puig, parella de Miquel Sellarès. Jordi Pujol hi apareixia amb el número 25.
El corpus teòric
Malgrat la concentració de “galls” de què parla Espar i Ticó, la persona que relligava aquella barreja de catalanistes era Jordi Pujol i Soley. No només pel seu bagatge, forjat en la lluita contra el franquisme, sinó per la seva capacitat de lideratge. Va ser ell, tal com explica a les seves memòries, qui va convocar el nucli fundacional de Convergència en una trobada que es va fer a la seva casa de Premià de Dalt al mes d’agost. En aquella reunió i en d’altres que es van anar convocant els mesos següents, parlava de la necessitat de “fer política”, una conseqüència ineludible després de la crida a “fer país”, el principal lema del pujolisme: “Parlava de crear un moviment o un partit que, per anar bé, per moure’s en el terreny central i ajudar a aixecar el pal de paller, havia d’aplegar un ventall de forces nacionalistes, socialdemòcrates, democratacristianes i persones a títol individual”, explica a les seves memòries.
També és Pujol, com a líder visible, el que va anar desgranant el corpus teòric del nou partit. El seu pensament va esdevenir indestriable del de Convergència Democràtica de Catalunya. Eren anys en què començava a esbossar-se el sistema de partits que va esdevenir característic dels primers anys de la democràcia, i les formacions, que s’havien de moure en la il·legalitat, aprofitaven qualsevol escletxa per donar-se a conèixer. Pujol ho va fer en una sèrie de conferències que va pronunciar entre el 21 de gener i el 13 de desembre del 1975 (amb Franco encara viu) i que va acabar aplegant al llibre Una política per Catalunya (Nova Terra, 1976). La primera la va fer a Esade el 21 de gener i hi va proposar una crida a tots aquells “sectors que són fondament demòcrates, orientats cap a canvis socials i polítics”. El 27 de maig va participar en el cicle de les Terceres Vies i es va confessar “representat pel programa que va exposar en Cañellas, i també a prop del que va dir en Pallach”. L’11 de març l’escenari va ser la Cambra de Comerç de Girona i hi va defensar un model similar al suec, tot i aclarir: “No defenso el socialisme, sinó un pluralisme econòmic, polític, cultural i empresarial.” També es va desplaçar fins a Irlanda per defensar que “només les regions amb una certa simbiosi entre el sentit d’identitat i una consciència dels seus propis problemes econòmics i socials seran capaces d’oferir una contribució positiva a la tasca, ben necessària, de regionalitzar Europa”. A banda d’aquestes conferències més formals, va recórrer el país de dalt a baix per explicar que “Convergència Democràtica, que és un partit nacionalista, entén que Catalunya no és patrimoni de cap grup, estament o classe social, i que per això està orientada cap a construir una Catalunya que sigui per a tothom”. Pujol, doncs, es va convertir en el principal apòstol del partit i aprofitava qualsevol altaveu per donar a conèixer el seu ideari i el del partit.
Tot i que la feina de propaganda no s’aturava, la presentació en públic de Convergència Democràtica de Catalunya no es va produir fins al 24 de desembre, en una roda de premsa en un restaurant de Barcelona. Tal com explicava l’endemà un redactor de Diario de Barcelona, a les “associacions polítiques amb el vistiplau del Consejo Nacional del Movimiento se les pot visitar a les seves seus socials [...]. Però, de moment, les altres formacions convoquen en restaurants i seus provisionals per explicar-se”. El periodista també remarcava que CDC havia estat “el primer partit a convocar els periodistes amb llum i taquígrafs per exposar la seva línia política, programa i sotmetre’s a les seves preguntes”. A la roda de premsa hi eren presents Jordi Pujol com a representant del Grup d’Acció al Servei de Catalunya (GASC), l’advocat Miquel Roca Junyent, Anton Cañellas en nom d’Unió Democràtica de Catalunya i Josep Castaño en representació del grup d’Acció Obrera. En la seva intervenció, Pujol va fixar com a objectiu del partit esdevenir “un pal de paller de les connotacions socials i polítiques diferencials de Catalunya, abastant sectors de classe mitjana i obrera”.
La constitució formal del partit no es va produir fins al 28 de març del 1976, amb la celebració de la tercera assemblea general, en la qual es van aprovar uns estatuts provisionals i un programa econòmic i social. CDC, passant de moviment a partit, prenia forma. En la seva intervenció, Jordi Pujol va definir, davant els 200 delegats assistents, què era CDC: “No només nacionalista, però un partit en el qual el nacionalisme és una característica molt clara. Un nacionalisme [...] que aspira a una Catalunya no patrimoni de cap grup o classe social, sinó vàlida per a tothom. Un nacionalisme que significa voluntat de fer funcionar el país, credibilitat i política d’obertura. Un nacionalisme que és instrument de lligada, que és punt d’unió entre diverses forces polítiques.” La vocació del nou partit va ser, des del primer moment, esdevenir “punt d’unió”, pal de paller d’un ampli espectre al votant del catalanisme. I, de fet, entre les primeres fites hi va haver la integració d’alguns partits o grups que reforçaven aquest paper, igual que l’aliança que va establir amb l’Esquerra Democràtica de Catalunya de Ramon Trias Fargas i el PSC-Reagrupament de Josep Verde i Aldea en les eleccions espanyoles del 15 de juny del 1977 o el que va fer amb Unió Democràtica de Catalunya el 19 de setembre del 1978. Van ser les primeres convocatòries electorals, sobretot les eleccions al Parlament del 1980, en què va aconseguir imposar-se clarament al PSC de Joan Raventós, les que van permetre a CDC adoptar aquest rol de “pal de paller” de sensibilitats ben diverses i esdevenir un bastió infranquejable, sobretot a la Generalitat. Partit i institució van esdevenir gairebé sinònims i, alhora, dues plataformes idònies per “fer país”.
