Morir matant (políticament)

El temps posa tot­hom en el seu lloc. O almenys això cre­iem. Putin i Zelenski n’hau­rien de ser dos exem­ples. Després d’haver conduït els seus res­pec­tius països a una guerra que dura ja 1.000 dies, la història els jut­jarà. A un més que l’altre. Perquè és obvi qui va ini­ciar aquesta guerra. Però, també, qui va aju­dar a fomen­tar-la amb deci­si­ons no pre­ci­sa­ment encer­ta­des. Morts i des­trucció amb majúscu­les a Ucraïna, i en minúscula a Rússia, són el lle­gat més evi­dent que ens han dei­xat aquests llargs dies de guerra.

També tenim un camp de bata­lla que sem­bla esperpèntic. Ucraïna incapaç de garan­tir les seves pròpies fron­te­res, però amb capa­ci­tat de pene­trar a les fron­te­res ene­mi­gues i, allò més relle­vant, man­te­nir-ne l’ocu­pació. Rússia, per la seva banda, amb un exèrcit molt menys fia­ble del que es podia espe­rar, però ocu­pant per­ma­nent­ment ter­ri­tori ene­mic i mos­trant eficiència per tei­xir noves ali­an­ces econòmiques i mili­tars que l’han situat com a avant­guarda del Sud Glo­bal.

Ara bé, després de 1.000 dies allò que crida més l’atenció és el tuf de ter­cera guerra mun­dial. A la pri­ma­vera de 2024 s’olo­rava. Però ara són parau­les majors. I ho hem d’agrair sobre­tot a Joe Biden. Una figura indo­ma­ble. I no ho sem­bla.

Joe es va reti­rar de la cursa per la Casa Blanca per les pres­si­ons rebu­des, no pas per volun­tat pròpia. Però deu estar-ne satis­fet, ja que si no hagués llançat als lle­ons Kamala Har­ris, de ben segur que la seva pata­cada encara hau­ria estat més estre­pi­tosa. I ara ha deci­dit posar la cire­reta al pastís. Perquè no només el recor­da­rem com el pre­si­dent dels EUA amb qui va començar la guerra d’Ucraïna –cosa que no és cap casu­a­li­tat–. També com el que va rea­lit­zar la pro­vo­cació més gran que hem vist a nivell mun­dial des de la crisi dels míssils de Cuba de 1962. Pro­vo­cació en clau inter­na­ci­o­nal. O pot­ser espera que Putin es quedi mirant i aplau­dint veient com míssils made in USA volen cap a ter­ri­tori rus? John F. Ken­nedy no ho va fer pas el 1962, i això que els soviètics només havien ins­tal·lat míssils que apun­ta­ven cap als EUA. Putin ha adver­tit que ho con­si­de­rarà un atac de l’OTAN. I això pot tenir com a resul­tat que Kíiv sigui recor­dada com la con­ti­nu­a­dora de Sara­jevo 1914 i Varsòvia 1939. Per cert, totes elles ciu­tats de l’est d’Europa..., quina altra casu­a­li­tat. Des de Was­hing­ton deuen pen­sar que si els rus­sos llan­cen arma­ment nuclear no ho faran sobre el con­ti­nent ame­ricà. I això per a ells ja és sufi­ci­ent. Com les ante­ri­ors dues guer­res mun­di­als, que es van jugar fona­men­tal­ment en ter­ri­tori euro­peu. Però si no és així... Hous­ton, tenim un pro­blema. I també una pro­vo­cació en clau interna. Perquè Joe ha deci­dit morir matant (política­ment). No que­den ni dos mesos perquè comenci el nou man­dat i deixa una bona patata calenta a Trump: qui que­darà ara com el tou davant Mos­cou? Perquè Biden ha donat a Zelenski la dar­rera bom­bona d’oxi­gen abans que Trump l’obli­gui a seure amb Putin i sig­nar la fi de la guerra, amb ampu­ta­ci­ons ter­ri­to­ri­als per a Ucraïna i un negre futur polític per a Zelenski. Donald no té cap dubte que així ho farà. La guerra d’Ucraïna està sor­tint massa cara a les arques de Was­hing­ton. I més quan on es juguen les gar­ro­fes els EUA és a la guerra de Gaza, clau per man­te­nir el fidel i impla­ca­ble aliat al Pròxim Ori­ent i també una àrea geo­es­tratègica clau pels recur­sos petrolífers. El pro­blema per a Donald és que pot­ser esta­rem ja, en ter­mi­no­lo­gia made in USA, amb la Ter­cera Guerra Mun­dial començada. I no pas perquè ell l’hagi ini­ciat.