Política

L’alternativa socialista

El 10 de novembre del 1974 es va celebrar la trobada fundacional de Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya

El nou partit, liderat per Josep Pallach, va disputar l’hegemonia de l’esquerra amb Convergència Socialista, de Joan Reventós

Josep Pallach es mostra partidari d’establir “llaços federatius amb altres pobles de la península”
La guerra freda entre els dos sectors socialistes esdevé batalla oberta des del 10 de maig del 1976

El 10 de novem­bre del 1974, unes cent per­so­nes s’aple­guen al mones­tir de Mont­ser­rat tot seguint una crida per a “la rea­gru­pació de tots els cor­rents soci­a­lis­tes i democràtics exis­tents avui dia a Cata­lu­nya”. Entre els assis­tents, hi ha qua­tre grups clara­ment dife­ren­ci­ats. D’una banda, la gent que ha seguit Josep Pallach després de la rup­tura del Movi­ment Soci­a­lista de Cata­lu­nya el 1966, amb noms com ara Joan Tàpia, Ama­deu Cuitó, Josep Bui­ria i Edmon Vallès. Un altre grup està for­mat pels Soci­a­lis­tes Demòcra­tes Cata­lans, d’ins­pi­ració cris­ti­ana, amb acti­vis­tes com Fèlix Martí, Joa­quim Fer­rer, Joan Majó i Josep Verde i Aldea. També hi tro­bem gent del Bloc Popu­lar de les Ter­res de Lleida, nas­cut d’una con­fluència de “sec­tors pro­vi­nents del sin­di­ca­lisme, del mar­xisme, del cris­ti­a­nisme i del naci­o­na­lisme català”. Final­ment, s’hi pre­sen­ten alguns repre­sen­tants del grup que dis­puta el con­trol a Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya, amb per­so­na­li­tats com Heri­bert Bar­rera, Víctor Hur­tado i Albert Alay, un grup poc nombrós però que té un nota­ble pes simbòlic, perquè per­met reforçar la idea de crear un par­tit d’esquer­res que abasti un ampli espec­tre ideològic, que rea­grupi “tots els cor­rents soci­a­lis­tes i democràtics exis­tents a Cata­lu­nya”.

Aque­lla reunió que se cele­bra a Mont­ser­rat coin­ci­deix, tem­po­ral­ment par­lant, amb altres movi­ments que aju­da­ran a defi­nir el nou sis­tema de par­tits. Cinc dies després, i en aquell mateix espai, poc més d’un cen­te­nar de per­so­nes sem­bra­ran la pri­mera lla­vor de Con­vergència Democràtica, i alguns mesos abans, s’ha donat a difon­dre una “crida per la uni­tat dels soci­a­lis­tes de Cata­lu­nya” a par­tir d’un altre sec­tor pro­vi­nent del Movi­ment Soci­a­lista de Cata­lu­nya, en aquest cas lide­rat per Joan Raventós. Fa anys que el règim viu una ago­nia sim­bo­lit­zada amb la del dic­ta­dor, i l’opo­sició apro­fita qual­se­vol escletxa per pren­dre posició i fer sen­tir la seva veu davant el nou esce­nari que s’albira. La tro­bada, com la resta, es fa de manera clan­des­tina, sense que apa­re­gui cap infor­mació a la premsa de l’època. De fet, només pot tro­bar-se una breu referència en una publi­cació clan­des­tina, i una notícia a Ràdio España Inde­pen­di­ente. Dies després, el líder del nou par­tit, Josep Pallach, es dis­cul­parà d’aquesta fil­tració en una carta adreçada a l’abat de Mont­ser­rat, en la qual li expres­sarà “la inqui­e­tud i la sor­presa” davant la pos­si­bi­li­tat que pugui com­pro­me­tre la comu­ni­tat bene­dic­tina.

El nou par­tit, que es bate­jarà amb el nom de Rea­gru­pa­ment Soci­a­lista i Democràtic de Cata­lu­nya, apa­rei­xerà públi­ca­ment amb comp­ta­go­tes. Un dels pri­mers docu­ments en què se l’esmenta és una enquesta envi­ada per la publi­cació Avui. Ser­vei d’Infor­mació Català a les tres for­ma­ci­ons que han nas­cut en pocs dies de diferència: Con­vergència Soci­a­lista, Rea­gru­pa­ment Soci­a­lista i Con­vergència Democràtica. Els tres par­tits hau­ran de viure un any en la clan­des­ti­ni­tat i un altre en la il·lega­li­tat; un esce­nari ben com­pli­cat per donar-se a conèixer i situar-se davant la més que pre­vi­si­ble cai­guda del règim.

L’ide­ari del nou par­tit que­darà fixat en un docu­ment fun­da­ci­o­nal en què es par­teix de tres con­cep­tes bàsics: lli­ber­tat, democràcia i soci­a­lisme. Els dos pri­mers es pre­sen­ten com a ele­ments fona­men­tals per a l’indi­vidu i la soci­e­tat; i, en con­seqüència, es rebutja qual­se­vol tipus de dic­ta­dura, inclosa la del pro­le­ta­riat. Les “imper­fec­ci­ons” de la democràcia han de resol­dre’s a par­tir d’una evo­lució cap a l’ano­me­nada “democràcia soci­a­lista” i la superació del capi­ta­lisme, tot eli­mi­nant els seus efec­tes nocius. Quant a l’orga­nit­zació econòmica, aquest model es tra­du­eix en la soci­a­lit­zació dels mono­po­lis i les fonts d’ener­gia i garan­tint la gestió pública dels ser­veis essen­ci­als, tot i man­te­nir “els estímuls com­pe­ti­tius per tenir més ren­di­ment col·lec­tiu i una més digna pro­moció de l’home”. En clau naci­o­nal, el nou par­tit es mos­tra par­ti­dari d’esta­blir “llaços fede­ra­tius amb altres pobles de la península si així era deci­dit democràtica­ment pel poble”.

La pre­sen­tació pública de Rea­gru­pa­ment Soci­a­lista i Democràtic (RSDC) es pro­du­eix en el cicle de con­ferències Les ter­ce­res vies a Europa, que orga­nitza l’Ins­ti­tut Catòlic d’Estu­dis Soci­als de Bar­ce­lona entre l’abril i el juny del 1975. La inter­venció de Josep Pallach, que té lloc el 22 d’abril al Col·legi d’Arqui­tec­tes de Bar­ce­lona, se cen­tra en “El soci­a­lisme democràtic a Europa”. Una bona part del dis­curs, títol inclòs, es con­ver­teix en una pugna directa amb el par­tit que com­pe­teix per lide­rar el mateix espai, la Con­vergència Soci­a­lista de Joan Reventós. De fet, els títols de les dues con­ferències són gai­rebé coin­ci­dents, tot i que Pallach defensa que “pen­sar que els par­tits soci­a­lis­tes han de ser exclu­si­va­ment mar­xis­tes en el ter­reny ideològic és un greu error [...] que ens faria “dife­rents en el pla ideològic del soci­a­lisme democràtic euro­peu”.

La bata­lla soci­a­lista

Les tiban­tors entre la Con­vergència Soci­a­lista que lidera Joan Raventós i el Rea­gru­pa­ment de Josep Pallach es remun­ten al 1966, amb el tren­ca­ment del Movi­ment Soci­a­lista de Cata­lu­nya. Però també tenen una base ideològica i estratègica. El cicle de les ter­ce­res vies per­met visu­a­lit­zar-les ober­ta­ment. Jaume Gui­lla­met, en un repor­tatge a la revista Presència, s’esforçarà per acla­rir les diferències entre la “soci­al­de­mocràcia de Pallach” i el ”soci­a­lisme de Reventós”. I quan un pre­gunta a aquest dar­rer quin és el prin­ci­pal escull per a un acord entre els dos par­tits, es mos­trarà ben con­tun­dent: “En el fet que dei­xin de ser soci­al­demòcra­tes i adop­tin una política d’autèntic soci­a­lisme.” El líder de Con­vergència Soci­a­lista també rebutja la política d’ali­an­ces de Rea­gru­pa­ment i, més con­cre­ta­ment, la crida als soci­a­lis­tes i libe­rals d’esquerra, amb l’argu­ment que “no seria més que posar de cos­tat gent que mai no ha estat junta”. Contrària­ment, pro­pugna una “con­vergència dinàmica i dialèctica” cap a l’autèntic soci­a­lisme, entès com a trans­for­mació radi­cal, i no pura reforma, del sis­tema capi­ta­lista a còpia de col·lec­ti­vit­zar els mit­jans de pro­ducció. Un soci­a­lisme al qual, segons defensa, calia afe­gir l’adjec­tiu democràtic, perquè “El soci­a­lisme o és democràtic o no és soci­a­lisme”. Dies després, en una entre­vista a la mateixa revista, Pallach repli­carà direc­ta­ment a Reventós i l’acu­sarà d’haver comès “un error amb aquest pri­mer car­re­ga­ment de l’ano­me­nada soci­al­de­mocràcia. Perquè, d’altra banda, aquí a Cata­lu­nya no n’hi ha hagut mai, de soci­al­de­mocràcia, i no hi ha hagut mai tam­poc par­tit soci­a­lista, i si aquí hi ha real­ment una tra­dició autèntica soci­a­lista, ales­ho­res no és mar­xista, sinó sin­di­ca­lista, baku­ni­nista o proud­hon­hista, com vul­guis”. I sen­ten­ciarà: “El soci­a­lisme català ha de néixer de les seves pròpies afir­ma­ci­ons. No hi ha ni una via lla­tina, ni una via soci­al­demòcra­tica cap al soci­a­lisme, ni una via mar­xista, perquè pot ser xinesa, soviètica o la d’en Marc­hais o d’en Ber­lin­guer. Hem de tro­bar la nos­tra i aquests plan­te­ja­ments divi­so­ris en funció de les últi­mes fina­li­tats són secun­da­ris.”

La guerra freda entre els dos sec­tors es con­ver­teix en bata­lla oberta a par­tir del 10 de maig del 1976, quan el Grup d’Inde­pen­dents pel Soci­a­lisme, d’acord amb Con­vergència Soci­a­lista, fa una crida per avançar cap a la cre­ació del Par­tit dels Soci­a­lis­tes de Cata­lu­nya. Rea­gru­pa­ment se sent exclosa i reac­ci­ona amb rapi­desa. Dos dies després, el secre­ta­riat per­ma­nent acorda “un timing per a l’anunci de sepa­ració amis­tosa de l’Heri­bert Bar­rera i Esquerra Repu­bli­cana com a grup fede­rat i per a l’anunci del Par­tit Soci­a­lista Català”. I jus­ti­fica aquesta mesura com “una qüestió de super­vivència, ja que volien arra­co­nar el Rea­gru­pa­ment”. La notícia es dona a conèixer el dia 20, a través d’una roda de premsa en què es difon un comu­ni­cat ofi­cial que resu­meix el procés que ha con­duit a la decisió: “En el congrés del Rea­gru­pa­ment cele­brat el mes de gener del 1976 es pro­posà per mol­tes sec­ci­ons que el Rea­gru­pa­ment, que des del pri­mer dia de la seva cons­ti­tució afirmà la volun­tat de for­jar un gran Par­tit Soci­a­lista, prengués defi­ni­ti­va­ment aquest nom i es digués Par­tit Soci­a­lista de Cata­lu­nya. La pro­posta fou apro­vada i s’auto­ritzà el Con­sell Polític, previ acord de totes les sec­ci­ons, que pro­cedís al canvi de deno­mi­nació en el moment en què ho con­si­derés oportú. Aquest moment ha arri­bat ja: el RSDC es dirà des d’ara Par­tit Soci­a­lista de Cata­lu­nya.” En la roda de premsa en què es dona a conèixer la notícia, Pallach s’afa­nya a acla­rir que han estat “els pri­mers” que van dir que volien “fer el Par­tit Soci­a­lista Català, quan altres grups podien par­ti­ci­par en aquesta empresa, però van pre­fe­rir ajor­nar-la fins a ulte­ri­ors acla­ri­ments que no aca­ba­ven d’arri­bar mai”.

La pressió de l’entorn per aquesta mani­o­bra serà con­si­de­ra­ble, fins al punt que en la següent reunió del secre­ta­riat, que se cele­bra dues set­ma­nes després, es dei­xarà constància de la “cam­pa­nya des­fer­mada” i la qua­li­fi­ca­ran de “des­mo­ra­lit­za­dora”. I s’hi afe­geix que “la gent ha resis­tit, però hi ha fallida d’alguns mili­tants i de diri­gents”. Els trets arri­ben de tots cos­tats. Josep Benet demana als diri­gents de Rea­gru­pa­ment que tin­guin “el coratge d’esme­nar l’error que han comès en la seva pre­ci­pi­tada i crec que poc medi­tada decisió que ells saben que pot tenir con­seqüències fatals per a la uni­tat de les for­ces polítiques cata­la­nes”. Joan Colo­mi­nes, en nom del Par­tit Popu­lar de Cata­lu­nya, es mos­tra sorprès per la notícia, i con­si­dera que “l’acti­tud del Rea­gru­pa­ment només pot ser fona­men­tada en una falta de força i de recur­sos per llui­tar en un congrés cons­ti­tu­ent. Com que no tenen línies soci­a­lis­tes per deba­tre, s’escu­den en un nom”. Final­ment, Joan Raventós, en nom de Con­vergència Soci­a­lista, recorre a la iro­nia i remarca “la sob­tada i sor­pre­nent mutació genètica que ha sofert el Rea­gru­pa­ment en el trans­curs d’una nit”. I, en un to més con­ci­li­a­dor, hi afe­geix: “Aquest PSC que s’ha tret de la but­xaca el Rea­gru­pa­ment no és ni pot ser el Par­tit Soci­a­lista de Cata­lu­nya que el poble català neces­sita i reclama. Ja ha pas­sat l’hora d’una política d’opor­tu­nis­mes i mani­o­bres. Només en la con­fron­tació, en el diàleg, en l’esforç quo­tidià i en la lluita, podrem avançar cap a un PSC que agrupi tots els soci­a­lis­tes cata­lans sobre unes posi­ci­ons clares i una política d’uni­tat democràtica i uni­tat de les for­ces obre­res i popu­lars”.

La decisió del Rea­gru­pa­ment també des­ferma una crisi en el Con­sell de For­ces Polítiques de Cata­lu­nya, que no es resoldrà fins que Josep Pallach es com­pro­met a renun­ciar al mono­poli del nom de “Par­tit Soci­a­lista de Cata­lu­nya”, la qual cosa dei­xarà el camí lliure per a la cons­ti­tució del PSC lide­rat per Joan Raventós, inte­grat pel Par­tit Popu­lar de Cata­lu­nya, un grup escin­dit d’ERC, el PSUC de Josep Marlés, el Grup d’Inde­pen­dents pel Soci­a­lisme, i, òbvi­a­ment, per Con­vergència Soci­a­lista de Cata­lu­nya. La ges­tació d’aquest PSC gene­rarà un embo­lic con­si­de­ra­ble i la premsa aca­barà tro­bant una forma ben pràctica per inten­tar acla­rir les coses, encara que sigui en clau nomi­nal. El par­tit lide­rat per Josep Pallach pas­sarà a ano­me­nar-se PSC Rea­gru­pa­ment (PSC-R), men­tre que el que orbita al vol­tant de Joan Raventós serà cone­gut com el PSC-Congrés (PSC-C). Els dos grups man­tin­dran una bata­lla sense treva durant mesos, però aca­ba­rien con­fluint alguns mesos després, en l’ano­me­nat “Congrés d’Uni­fi­cació”, cele­brat el 15 i 16 de juliol de 1978.

Socialisme i democràcia
A principis del 1976, Josep Pallach va publicar ‘La democràcia, per fer què?’, un llibre en què sintetitzava el seu pensament i el de Reagrupament. La presentació del llibre es va convertir en una oportunitat per donar a conèixer el partit. La presentació que es va fer a la Casa de Cultura de Girona es va convertir en la primera d’un partit després de la mort del dictador. El líder de Reagrupament va dir que aquell acte era una fita més “en aquest gran esforç per a la construcció d’un gran partit socialista i democràtic”.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia