L’alternativa socialista
El 10 de novembre del 1974 es va celebrar la trobada fundacional de Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya
El nou partit, liderat per Josep Pallach, va disputar l’hegemonia de l’esquerra amb Convergència Socialista, de Joan Reventós
El 10 de novembre del 1974, unes cent persones s’apleguen al monestir de Montserrat tot seguint una crida per a “la reagrupació de tots els corrents socialistes i democràtics existents avui dia a Catalunya”. Entre els assistents, hi ha quatre grups clarament diferenciats. D’una banda, la gent que ha seguit Josep Pallach després de la ruptura del Moviment Socialista de Catalunya el 1966, amb noms com ara Joan Tàpia, Amadeu Cuitó, Josep Buiria i Edmon Vallès. Un altre grup està format pels Socialistes Demòcrates Catalans, d’inspiració cristiana, amb activistes com Fèlix Martí, Joaquim Ferrer, Joan Majó i Josep Verde i Aldea. També hi trobem gent del Bloc Popular de les Terres de Lleida, nascut d’una confluència de “sectors provinents del sindicalisme, del marxisme, del cristianisme i del nacionalisme català”. Finalment, s’hi presenten alguns representants del grup que disputa el control a Esquerra Republicana de Catalunya, amb personalitats com Heribert Barrera, Víctor Hurtado i Albert Alay, un grup poc nombrós però que té un notable pes simbòlic, perquè permet reforçar la idea de crear un partit d’esquerres que abasti un ampli espectre ideològic, que reagrupi “tots els corrents socialistes i democràtics existents a Catalunya”.
Aquella reunió que se celebra a Montserrat coincideix, temporalment parlant, amb altres moviments que ajudaran a definir el nou sistema de partits. Cinc dies després, i en aquell mateix espai, poc més d’un centenar de persones sembraran la primera llavor de Convergència Democràtica, i alguns mesos abans, s’ha donat a difondre una “crida per la unitat dels socialistes de Catalunya” a partir d’un altre sector provinent del Moviment Socialista de Catalunya, en aquest cas liderat per Joan Raventós. Fa anys que el règim viu una agonia simbolitzada amb la del dictador, i l’oposició aprofita qualsevol escletxa per prendre posició i fer sentir la seva veu davant el nou escenari que s’albira. La trobada, com la resta, es fa de manera clandestina, sense que aparegui cap informació a la premsa de l’època. De fet, només pot trobar-se una breu referència en una publicació clandestina, i una notícia a Ràdio España Independiente. Dies després, el líder del nou partit, Josep Pallach, es disculparà d’aquesta filtració en una carta adreçada a l’abat de Montserrat, en la qual li expressarà “la inquietud i la sorpresa” davant la possibilitat que pugui comprometre la comunitat benedictina.
El nou partit, que es batejarà amb el nom de Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, apareixerà públicament amb comptagotes. Un dels primers documents en què se l’esmenta és una enquesta enviada per la publicació Avui. Servei d’Informació Català a les tres formacions que han nascut en pocs dies de diferència: Convergència Socialista, Reagrupament Socialista i Convergència Democràtica. Els tres partits hauran de viure un any en la clandestinitat i un altre en la il·legalitat; un escenari ben complicat per donar-se a conèixer i situar-se davant la més que previsible caiguda del règim.
L’ideari del nou partit quedarà fixat en un document fundacional en què es parteix de tres conceptes bàsics: llibertat, democràcia i socialisme. Els dos primers es presenten com a elements fonamentals per a l’individu i la societat; i, en conseqüència, es rebutja qualsevol tipus de dictadura, inclosa la del proletariat. Les “imperfeccions” de la democràcia han de resoldre’s a partir d’una evolució cap a l’anomenada “democràcia socialista” i la superació del capitalisme, tot eliminant els seus efectes nocius. Quant a l’organització econòmica, aquest model es tradueix en la socialització dels monopolis i les fonts d’energia i garantint la gestió pública dels serveis essencials, tot i mantenir “els estímuls competitius per tenir més rendiment col·lectiu i una més digna promoció de l’home”. En clau nacional, el nou partit es mostra partidari d’establir “llaços federatius amb altres pobles de la península si així era decidit democràticament pel poble”.
La presentació pública de Reagrupament Socialista i Democràtic (RSDC) es produeix en el cicle de conferències Les terceres vies a Europa, que organitza l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona entre l’abril i el juny del 1975. La intervenció de Josep Pallach, que té lloc el 22 d’abril al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, se centra en “El socialisme democràtic a Europa”. Una bona part del discurs, títol inclòs, es converteix en una pugna directa amb el partit que competeix per liderar el mateix espai, la Convergència Socialista de Joan Reventós. De fet, els títols de les dues conferències són gairebé coincidents, tot i que Pallach defensa que “pensar que els partits socialistes han de ser exclusivament marxistes en el terreny ideològic és un greu error [...] que ens faria “diferents en el pla ideològic del socialisme democràtic europeu”.
La batalla socialista
Les tibantors entre la Convergència Socialista que lidera Joan Raventós i el Reagrupament de Josep Pallach es remunten al 1966, amb el trencament del Moviment Socialista de Catalunya. Però també tenen una base ideològica i estratègica. El cicle de les terceres vies permet visualitzar-les obertament. Jaume Guillamet, en un reportatge a la revista Presència, s’esforçarà per aclarir les diferències entre la “socialdemocràcia de Pallach” i el ”socialisme de Reventós”. I quan un pregunta a aquest darrer quin és el principal escull per a un acord entre els dos partits, es mostrarà ben contundent: “En el fet que deixin de ser socialdemòcrates i adoptin una política d’autèntic socialisme.” El líder de Convergència Socialista també rebutja la política d’aliances de Reagrupament i, més concretament, la crida als socialistes i liberals d’esquerra, amb l’argument que “no seria més que posar de costat gent que mai no ha estat junta”. Contràriament, propugna una “convergència dinàmica i dialèctica” cap a l’autèntic socialisme, entès com a transformació radical, i no pura reforma, del sistema capitalista a còpia de col·lectivitzar els mitjans de producció. Un socialisme al qual, segons defensa, calia afegir l’adjectiu democràtic, perquè “El socialisme o és democràtic o no és socialisme”. Dies després, en una entrevista a la mateixa revista, Pallach replicarà directament a Reventós i l’acusarà d’haver comès “un error amb aquest primer carregament de l’anomenada socialdemocràcia. Perquè, d’altra banda, aquí a Catalunya no n’hi ha hagut mai, de socialdemocràcia, i no hi ha hagut mai tampoc partit socialista, i si aquí hi ha realment una tradició autèntica socialista, aleshores no és marxista, sinó sindicalista, bakuninista o proudhonhista, com vulguis”. I sentenciarà: “El socialisme català ha de néixer de les seves pròpies afirmacions. No hi ha ni una via llatina, ni una via socialdemòcratica cap al socialisme, ni una via marxista, perquè pot ser xinesa, soviètica o la d’en Marchais o d’en Berlinguer. Hem de trobar la nostra i aquests plantejaments divisoris en funció de les últimes finalitats són secundaris.”
La guerra freda entre els dos sectors es converteix en batalla oberta a partir del 10 de maig del 1976, quan el Grup d’Independents pel Socialisme, d’acord amb Convergència Socialista, fa una crida per avançar cap a la creació del Partit dels Socialistes de Catalunya. Reagrupament se sent exclosa i reacciona amb rapidesa. Dos dies després, el secretariat permanent acorda “un timing per a l’anunci de separació amistosa de l’Heribert Barrera i Esquerra Republicana com a grup federat i per a l’anunci del Partit Socialista Català”. I justifica aquesta mesura com “una qüestió de supervivència, ja que volien arraconar el Reagrupament”. La notícia es dona a conèixer el dia 20, a través d’una roda de premsa en què es difon un comunicat oficial que resumeix el procés que ha conduit a la decisió: “En el congrés del Reagrupament celebrat el mes de gener del 1976 es proposà per moltes seccions que el Reagrupament, que des del primer dia de la seva constitució afirmà la voluntat de forjar un gran Partit Socialista, prengués definitivament aquest nom i es digués Partit Socialista de Catalunya. La proposta fou aprovada i s’autoritzà el Consell Polític, previ acord de totes les seccions, que procedís al canvi de denominació en el moment en què ho considerés oportú. Aquest moment ha arribat ja: el RSDC es dirà des d’ara Partit Socialista de Catalunya.” En la roda de premsa en què es dona a conèixer la notícia, Pallach s’afanya a aclarir que han estat “els primers” que van dir que volien “fer el Partit Socialista Català, quan altres grups podien participar en aquesta empresa, però van preferir ajornar-la fins a ulteriors aclariments que no acabaven d’arribar mai”.
La pressió de l’entorn per aquesta maniobra serà considerable, fins al punt que en la següent reunió del secretariat, que se celebra dues setmanes després, es deixarà constància de la “campanya desfermada” i la qualificaran de “desmoralitzadora”. I s’hi afegeix que “la gent ha resistit, però hi ha fallida d’alguns militants i de dirigents”. Els trets arriben de tots costats. Josep Benet demana als dirigents de Reagrupament que tinguin “el coratge d’esmenar l’error que han comès en la seva precipitada i crec que poc meditada decisió que ells saben que pot tenir conseqüències fatals per a la unitat de les forces polítiques catalanes”. Joan Colomines, en nom del Partit Popular de Catalunya, es mostra sorprès per la notícia, i considera que “l’actitud del Reagrupament només pot ser fonamentada en una falta de força i de recursos per lluitar en un congrés constituent. Com que no tenen línies socialistes per debatre, s’escuden en un nom”. Finalment, Joan Raventós, en nom de Convergència Socialista, recorre a la ironia i remarca “la sobtada i sorprenent mutació genètica que ha sofert el Reagrupament en el transcurs d’una nit”. I, en un to més conciliador, hi afegeix: “Aquest PSC que s’ha tret de la butxaca el Reagrupament no és ni pot ser el Partit Socialista de Catalunya que el poble català necessita i reclama. Ja ha passat l’hora d’una política d’oportunismes i maniobres. Només en la confrontació, en el diàleg, en l’esforç quotidià i en la lluita, podrem avançar cap a un PSC que agrupi tots els socialistes catalans sobre unes posicions clares i una política d’unitat democràtica i unitat de les forces obreres i populars”.
La decisió del Reagrupament també desferma una crisi en el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que no es resoldrà fins que Josep Pallach es compromet a renunciar al monopoli del nom de “Partit Socialista de Catalunya”, la qual cosa deixarà el camí lliure per a la constitució del PSC liderat per Joan Raventós, integrat pel Partit Popular de Catalunya, un grup escindit d’ERC, el PSUC de Josep Marlés, el Grup d’Independents pel Socialisme, i, òbviament, per Convergència Socialista de Catalunya. La gestació d’aquest PSC generarà un embolic considerable i la premsa acabarà trobant una forma ben pràctica per intentar aclarir les coses, encara que sigui en clau nominal. El partit liderat per Josep Pallach passarà a anomenar-se PSC Reagrupament (PSC-R), mentre que el que orbita al voltant de Joan Raventós serà conegut com el PSC-Congrés (PSC-C). Els dos grups mantindran una batalla sense treva durant mesos, però acabarien confluint alguns mesos després, en l’anomenat “Congrés d’Unificació”, celebrat el 15 i 16 de juliol de 1978.
