Més memòria que crítica

Quan el 8 de desembre del 2021 va deixar la cancelleria alemanya, després de 5.860 dies com a cap de govern del país més poderós de la Unió Europea (UE), Angela Merkel ja havia deixat clar que no volia cap altre càrrec polític. La seva única aspiració era escriure les seves memòries, tant la part corresponent a la seva infància i joventut a l’Alemanya comunista com tot allò que va envoltar la seva carrera política. Recorre des de la seva vida a Templin, la ciutat de províncies on va viure, fins a Berlín, el centre del poder alemany, a més de totes les cimeres bilaterals i multilaterals que va compartir amb els líders, principalment masculins, d’arreu del món.

La llista dels bons i dels dolents era clara: Barack Obama era el gran preferit pel que fa al càsting de les figures positives; a Vladímir Putin i Donald Trump els corresponia l’altre cantó de la medalla. Per escriure el seu llibre, ha disposat no només de la seva memòria, sinó també de la persona que l’ha acompanyada des del 1992, quan va esdevenir per primer cop ministra del patriarca Helmut Kohl. Beate Baumann és aquesta persona de confiança, assessora i potser millor amiga de Merkel.

D’aquestes dues dones, totes dues amants de la discreció i de la precisió, no se’n podia esperar un llibre de memòries estrident a l’estil de l’ex premier britànic Boris Johnson, que assegura que volia “envair” els Països Baixos per segrestar vacunes anticovid. Tampoc que entrés a sac contra Putin ni contra el seguit d’enemics interns, com l’actual cap dels conservadors alemanys, Friedrich Merz, que van intentar aturar el seu ascens al poder.

Merkel, que va esdevenir cap de la CDU en ple escàndol pel finançament irregular en temps de Kohl, no explica res de nou d’aquest escàndol. “Tot el que hi ha, es pot llegir en una bona versió de la Viquipèdia”, es queixava Stephan Lamby, periodista i documentalista alemany, autor d’una sèrie de reportatges icònics sobre els rerefons del poder. De Putin, n’explica unes quantes anècdotes que ja eren conegudes, com ara la del gos que li va tirar al damunt en una visita al Kremlin, segurament conscient del pànic que li fan aquestes bèsties. No fa autocrítica ni es demana per què va deixar fer la seva a l’amo del Kremlin, o per què ni va intentar retallar la dependència alemanya del gas rus. Justifica la decisió seva de no donar suport a l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN en la cimera del 2008 al·ludint al fet que amb això es va poder guanyar temps i deixar que el país es dotés d’un exèrcit més ben preparat per defensar-se.

Defensa el seu llegat, amb alguns petits reconeixements de culpa o errors. Posa l’accent en la seva decisió de mantenir les fronteres obertes als refugiats el 2015, malgrat l’oposició del seu mateix partit. Admet que aquella decisió va nodrir el discurs xenòfob d’una ultradreta que aleshores encara tenia molt poca força i que dos anys després va obtenir per primer cop escons al Parlament.

Són 750 pàgines que literàriament tampoc no aporten gran cosa, perquè ni Baumann ni Merkel són escriptores. Potser en aquest punt algú es demana si no hauria estat millor encarregar-ne l’edició a professionals d’aquest gènere.

El cas és que el llibre, Freiheit (‘llibertat’), va arribar ahir a les llibreries alemanyes amb un fort rebombori mediàtic, després d’uns quants avançaments editorials en mitjans de referència alemanys i internacionals, a més d’entrevistes exclusives repartides pels vint països on ahir es posava a la venda. A l’Estat espanyol, ho fa a través de l’editorial RBA de Barcelona.

Quin sentit té llegir-se 750 pàgines d’unes memòries que no treuen a la llum ni escàndols ni secrets privats? Doncs precisament això: l’oportunitat de recórrer la història recent d’Alemanya i d’Europa, de la caiguda del Mur ençà, des de la perspectiva d’una dona que va dominar totes les esferes del poder. Una dona a qui no es coneixen mentides ni corrupció. També això la diferencia de la majoria dels líders masculins que l’acompanyaven en les fotos de família.

Fora d’Alemanya, aporta detalls biogràfics que segurament no coneix el gran públic. Al seu país, però, domina el qüestionament del seu relat, i no per la falta d’autocrítica respecte a Putin, la guerra a Ucraïna i l’austeritat que va imposar a Europa i dins la mateixa Alemanya. El que se li retreu ara és que els seus setze anys al govern van deixar una Alemanya estancada, amb unes infraestructures desfasades, un exèrcit incapaç de respondre als reptes actuals i amb una sanitat pública i un sistema educatiu antiquats.

El 8 de desembre del 2021 va deixar la cancelleria en mans del socialdemòcrata Olaf Scholz, al capdavant d’una coalició amb verds i liberals que s’ha enfonsat en tres anys. L’extrema dreta quedarà com a segona força en les eleccions generals anticipades del 23 de febrer. Probablement el seu bloc conservador recuperarà el poder. Però serà amb Merz com a canceller, l’enemic intern que Merkel va arraconar el 2002 per implantar una via centrista, pràcticament extingida a Alemanya en només tres anys.