Davant la nova cruïlla històrica

S’ha fet llarg, molt llarg, per a l’opinió pública i per als mateixos implicats. Però finalment ha arribat el dia D, el 30 de novembre, marcat en vermell en el calendari polític des de fa més de mig any, des que aquell ja llunyà 15 de maig, tres dies després que ERC perdés bous i esquelles en les eleccions catalanes i dilapidés l’opció de reeditar govern, es convoqués el congrés que havia de donar pas a una nova direcció. Els 8.030 militants d’Esquerra Republicana de Catalunya amb dret a vot estan cridats avui a les urnes virtuals per triar l’equip que ha de liderar el partit en els propers quatre anys, amb l’objectiu de treure’l del pou en què l’han situat, després del cicle més triomfant des de la II República, les quatre últimes patacades electorals en cadena, amanides després amb l’esclat de l’escàndol dels atacs de falsa bandera que van indignar la militància i van desfermar una guerra interna plena de retrets que els bàndols han fet poc esforç per dissimular en públic aquests mesos.

A diferència d’anteriors picabaralles històriques, això sí, l’eix que ha centrat la majoria de batalles no han estat visions estratègiques diferents sobre l’ideari o cap on ha d’anar el partit, que en part també hi són. El debat ha pivotat principalment sobre la figura d’Oriol Junqueras, i amb ella, sobre les maneres de fer i d’estructurar l’organització. A diferència de la secretària general, Marta Rovira, que va anunciar en convocar-se el congrés que avui plegava definitivament, l’expresident va abandonar formalment el càrrec el 10 de juny, l’endemà de les europees, però ho va fer per iniciar una gira per prendre el pols a les bases arreu del territori i poder aspirar de nou al càrrec.

L’aparició a mitjan juny, tanmateix, d’un manifest signat per més d’un miler de militants que reclamava la “renovació” de tota la cúpula obria la capsa dels trons i feia aflorar a la llum pública l’existència d’un gruix important que, amb el suport de molts càrrecs del sottogoverno, convidava Junqueras a retirar-se, donant-lo per amortitzat i reclamant lideratges més corals. Lluny de forçar-lo a fer-ho, però, tot plegat només va polaritzar més encara les posicions i va aguditzar unes desavinences internes que venien de lluny –gairebé ja des de l’1-O– però que fins llavors s’havien mantingut soterrades. Unes desavinences que acabarien d’eclosionar amb tota la mala bava quan, un parell de setmanes després, el diari Ara desvelava que els cartells apareguts abans de les municipals del 2023 fent escarni de l’Alzheimer dels germans Maragall eren una iniciativa que havia sortit de dins, i de passada descobria l’existència d’una estructura b que en els últims anys havia emprès campanyes de, com a mínim, molt dubtosa ètica.

Amb un to cada vegada més agre, junqueristes –avui reunits en la candidatura Militància Decidim, amb Elisenda Alamany com a número 2– i roviristes –aplegats dins de Nova Esquerra Nacional (NEN) i liderats pels fins fa res desconeguts Xavier Godàs i Alba Camps– intentaven espolsar-se o repartir responsabilitats, i entraven en una espiral infernal de filtracions i acusacions encreuades. Ni tan sols el nou debat i la forta polarització de posicions arran de l’acord amb el PSC i la consulta que va dividir les bases sobre la investidura de Salvador Illa ha aconseguit variar l’eix de l’agost ençà, tot i que va obrir la porta, això sí, a l’aparició d’una tercera candidatura en discòrdia, Foc Nou, impulsada per Helena Solà i Alfred Bosch, que mira de capitalitzar el malestar pel gir pragmàtic des de l’1-O i vol reactivar el perfil independentista, en un segon pla des de fa set anys.

La posada de llarg de la candidatura de Junqueras al setembre, quan es va mostrar dolgut perquè se l’hauria apartat de les grans decisions des que va entrar a la presó i va parlar de “netejar” ferides, va ser replicat per una duríssima conferència de comiat de Rovira, tornada de l’exili ja en plena guerra interna, que deixava definitivament clar, per si no ho estava prou, el divorci del tàndem que ha estat al timó des del 2011, ja que el va acusar d’inhibir-se en els dies posteriors a l’1-O i, després, de maniobrar al marge de l’executiva per tancar pactes amb el PSC a les diputacions o l’Ajuntament de Barcelona.

Després que el sector crític del Col·lectiu Primer d’Octubre no aconseguís les signatures necessàries per ser a la cursa –ara demana l’abstenció–, les tres esmentades són les candidatures que concorren avui a la votació, i totes tres s’etiqueten com a renovadores, municipalistes i amb ganes de “fer net” dels escàndols interns. Militància Decidim, que tindria més de 2.500 avals, es desmarca de la gestió dels últims anys i ven lideratge fort amb Junqueras, amb 25 dels 30 candidats a l’executiva que serien nous, entre els quals destaquen Diana Riba, Oriol López o Pau Morales, a més del suport d’Ester Capella, Joan Ignasi Elena o Gabriel Rufián... Tot i que Junqueras no ha fet públic què va votar en la consulta per Illa, n’és notòria la predisposició a pactar amb el PSC, i aposta a més per reprendre l’estratègia de la via ampla i d’acostar-se al màxim d’entitats i agents socioeconòmics. Pel seu cantó, NEN, que va rebre 1.500 signatures, es presenta amb més cares conegudes, com Teresa Jordà, Raquel Sans o Josep Maria Jové, a més del suport de Rovira, Pere Aragonès i gran part de l’anterior govern, i amb ganes d’implantar noves maneres de fer, de separar el partit dels càrrecs institucionals –en canvi Junqueras ahir no amagava a 3Cat que no li faria res tornar a aspirar a la Generalitat quan deixi d’estar inhabilitat– i d’aclarir la traçabilitat de les decisions. Aposta per reforçar l’espai amb la CUP i Comuns amb vista a les properes municipals però no es mulla sobre si ha de seguir la política de suport al PSC, ja que agrupa gent que va votar de tot a Illa. Foc Nou, on també destaca Gabriel Fernández com a 3 i que té les simpaties de Carme Forcadell –que també n’ha mostrat per NEN– es presenta com l’opció desacomplexadament independentista i contrària als pactes amb els socialistes. “Només a canvi d’un referèndum hem de tornar a fer ningú president a Madrid”, venia a dir Solà en el debat de presidenciables.

En el moment de màxima crispació, la dana al País Valencià va allunyar el focus mediàtic i va oferir unes setmanes de treva en què les aigües es van calmar. Amb el debat de secretaris generals diumenge passat, tanmateix, va semblar que renaixia l’agressivitat, si bé el de presidenciables, dimarts, va tornar a tenir un to conciliador, ja es veurà si de forma sincera o impostada. I és que aquell dia tots van coincidir en una altra cosa: tant o més important que el 30-N serà l’1-D, és a dir, la gestió dels resultats l’endemà. Junqueras parteix com a gran favorit avui, perquè és indiscutiblement el més conegut, va començar la campanya abans i ha obtingut més avals que els tres rivals de precampanya sumats. Ara bé, el quid és si arriba al 50% de vots. Si els supera, serà proclamat automàticament president. Si no, hi hauria una repetició el 14 de desembre en què concorrerien les dues opcions més votades, amb la possibilitat de nous acords previs, ja que es permetria renovar fins a la meitat de candidats a l’executiva, sense tocar el tàndem de dalt. I això obriria la porta a un pacte entre Foc Nou i NEN que posaria en perill el triomf de l’exlíder. Això sí, guanyi qui guanyi, com també recordava Aragonès en una carta oberta ahir, la primera feina de tots serà recosir el partit, i vist el grau de crispació assolit i els greus atacs personals que hi ha hagut, no serà gens senzill. La recomposició pot anar per llarg, i el rellançament, encara més, però avui s’hi posa la primera pedra.