Partit dividit, adeu diferit

Com sempre que els resultats són interpretables, i els del congrés d’ERC dissabte ho són més que mai, es pot veure el got mig ple o mig buit. La Militància Decidim d’Oriol Junqueras es va imposar amb un 48,32% dels vots, i va obtenir-ne més –exactament 25 més, tot just 25 més– que les altres dues candidatures sumades, Nova Esquerra Nacional i Foc Nou. Pot i ha de presumir, doncs, en públic d’haver guanyat, i haver-ho fet amb prou distància per reeditar el paper de clar favorit en segona volta, malgrat les aliances que es puguin establir a la contra ara. Però també és evident que Junqueras és el perdedor moral de la votació, perquè les seves expectatives indissimulades eren ja tancar el debat amb un triomf molt més folgat, que depassés, i de molt, el llindar del 50%. El 30-N du a concloure que hi ha partit, perquè l’alta participació vol dir que les bases estan vives. I que hi ha partit, perquè la segona volta s’ha de jugar, i ningú ho té guanyat. De fet tot indica que anirà justet.

El que també ja ha quedat clar és que l’exlíder d’ERC és això, un exlíder, perquè ha perdut el caràcter de figura hegemònica i aglutinadora, fins al punt d’erigir-se en discutida i fins i tot divisòria internament. I, encara que pot i segurament acabi guanyant, ho farà amb uns marges escassos, tant o més que els que van dur a la investidura de Salvador Illa, fet que, com advertia dissabte el principal rival, Xavier Godàs, l’hauria de convidar igualment a “reflexionar”. ERC, doncs, està dividida ben bé per la meitat, i en aquests dos grans eixos.Ho està d’entrada al voltant de Junqueras i les seves maneres de fer internes, és a dir, al voltant del model d’organització i de quin tipus de renovació li cal; i en aquest sentit sens dubte el 14-D serà inevitablement, ara sí, un plebiscit sobre la seva figura. Però convé no oblidar que el partit també està dividit al voltant de l’estratègia a seguir ara, el següent gran elefant a l’habitació que s’ha tractat tangencialment en aquesta llarguíssima campanya perquè tenia blancs i negres dins les dues grans candidatures, i que, superat el plebiscit amb el resultat que sigui, serà el gran cavall de batalla de l’executiva entrant, que tindrà els deures de redactar i aprovar en pocs mesos la nova ponència política. I fer-ho, a més, sense aguditzar encara més les desavinences, ans al contrari... Molts deures a fer, doncs, i a més en poc temps. I de la capacitat de fer-los bé dependrà si es tanca en fals, o no, la profunda crisi oberta.

En tot cas, ara s’allargarà el debat dues setmanes més –fet que també tindrà efectes col·laterals, com ara la demora en la negociació del pressupost català i estatal–, i és a les mans de les dues grans candidatures que serveixin per estomacar-se en públic i viciar encara més l’ambient –traient més draps bruts i dificultant la inevitable feina de recosir que vindrà ara– o bé que consolidin el to conciliador i pausat mostrat els últims dies, indispensable per no fracturar definitivament el partit. I aquí la responsabilitat serà dels dos bàndols.

Tot fa pensar que NEN hauria d’aglutinar ara els suports de Foc Nou, amb qui s’assemblen més els discursos de renovació. Però, si ho vol fer, Xavier Godàs haurà de parlar molt més clar, sobretot en termes de pactes amb el PSC, i haurà de fer concessions a què fins ara s’ha resistit perquè el seu sector està especialment dividit entre partidaris i detractors de fer president Illa. Més fins i tot que el junquerisme, que se sap més de quin peu calça per molt que ell es negui a dir què va votar. Foc Nou ja va dir ahir que no vol cadires –ara es pot presentar una nova llista a l’executiva en què els podrien oferir llocs perquè la seva veu s’hi escolti–, però sí que li interessa el model de partit –separant la direcció del govern– i especialment condicionar el debat estratègic que ve. I això últim potser obligarà els de Godàs a moure’s i prometre una consulta l’any vinent sobre la política de suports al Parlament, ja que ara aquest eix dificulta un acostament o fins i tot una integració dins de NEN, fet aquest últim complicat, després que Solà ja digués dissabte que tenen vocació de continuar, potser com a nou corrent crític. Igualment, encara que arribin a un acord amb NEN o demanin si més no el vot per ells, tal com va recordar ahir la lloctinent de Junqueras, Elisenda Alamany, al capdavall el que compta és la militància, i tampoc és clar que cadascun dels 824 vots de Foc Nou pugui adjudicar-se automàticament a NEN. Això, per no especular amb els 244 votants en blanc, que de fet van ser els decisius per anar a segona volta, i que ja veurem què fan en una votació dicotòmica en què s’haurien de mullar, perquè votar blanc serà, ara sí, irrellevant.

En tot cas, fins i tot si com és plausible acaba guanyant, Junqueras sortirà tocat del procés intern, amb un lideratge a la baixa que difícilment revifarà, i que podria tenir poc recorregut i trontollar a la primera oportunitat si arribés un nou mal resultat electoral. Té l’avantatge, això sí, que a priori no hi ha eleccions a la vista, i té temps per refer-se i posar en pràctica la seva estratègia de tornar a acostar-se als agents socioeconòmics. Una filosofia que, com la seva figura, manté molts adeptes, un junquerisme que ha demostrat que té planter amb moltes cares noves en la candidatura, i que possiblement el sobreviurà. En qualsevol dels casos, podríem estar assistint a un relleu gradual, tot un comiat en diferit.