anàlisi
Al-Assad, un malson per a Zelenski
L’efecte dòmino ha tornat a castigar Zelenski. Primer va ser l’entrada de soldats nord-coreans a la guerra d’Ucraïna. Després, la victòria electoral de Trump i la seva aposta per una reducció significativa, o fins i tot retirada, de recursos de l’Oncle Sam cap a Kíiv. I ara Baixar al-Assad. Tot sembla estar sortint malament darrerament per al còmic de professió i president per elecció d’una Ucraïna que veu com s’apropa un tercer, i cada vegada més desgastador, any de guerra. Bufen vents cada vegada més freds.
I més encara arran del duríssim cop que el Kremlin ha rebut a Síria. Moscou no només ha perdut un aliat al Pròxim Orient. Ha perdut el seu aliat amb majúscules. Ha mantingut a capa i espasa la segona generació de la família Al-Assad a canvi d’un ingent esforç militar i econòmic durant anys. De fet, el mateix que han estat fent a la regió els EUA amb Israel des del seu naixement unilateral, el 1948. Imagineu-vos si Washington perdés Israel. La tragèdia seria màxima. I ara ho és per a Moscou. Estem davant la primera gran derrota de Putin en la seva exitosa estratègia mundial per ressituar Rússia en el món globalitzat, primer, i en la nova globalització, després. El Sud Global veu com el seu líder ha perdut en aquest cas. Derrota moral i material.
Però no tot és tan negre. De moment. La joia de la corona es diu Tartús i Latakia. Per entendre’ns, són l’equivalent de l’anomenat “Lloc 512” dels EUA a Israel. I mentre el Kremlin pugui continuar mantenint les seves bases militars en territori sirià, la patacada és menor. Al cap i a la fi, són la seva sortida al mar Mediterrani per una banda i al Pròxim Orient per l’altra. I encara s’ha de veure quina serà la posició de les noves autoritats sirianes. Autoritats per dir-ne alguna cosa, perquè després dels anys de fragmentació, debilitament, i en algunes zones fins i tot descomposició, de l’Estat sirià, es fa molt difícil pensar que tinguin capacitat per centralitzar el control del territori i articular-hi un estat sòlid. Almenys a curt termini. I, mentrestant, els rubles que podrien venir de Moscou no els aniria gens malament per iniciar la seva gestió. Cert, són islamistes. I Moscou no és que tingui gaire motivació en aquest tema. Però no descarteu l’acord. I més tenint també present que la desenfrenada màquina bel·licista, expansionista i trituradora en què s’ha convertit l’Estat d’Israel és la seva veïna. La situació de libanesos, gazians i cisjordans no convida pas a l’optimisme. I més tenint present que ja els han annexionat territori. I en volen més. Cap novetat. El llop udola i olora la sang.
I mentrestant Zelenski preocupat. Molt. Moltíssim. El Kremlin concentrarà els recursos militars que tenia a Síria cap a Ucraïna. Infanteria poca, perquè tampoc en va sobrat. Però aviació i municions ja és una altra cosa. Venen dies complicats per a Zelenski. I més tenint present que Putin ha de demostrar que té lideratge mundial i capacitat de reacció. Compte, per tant, amb Odessa. Si Tartús i Latakia deixen d’estar en mans del Kremlin, la resposta podria ser buscar la seva substitució per una Odessa que fins ara ha escapat a l’ocupació militar russa. Garantiria encara més la sortida russa al mar Negre i, a partir d’aquí, cap a l’Egeu i el Mediterrani. El problema per a Moscou és que Odessa no permet accedir al Pròxim Orient. I això vol dir que caldria buscar un nou soci... si no hi ha entesa amb les noves autoritats. Perquè Putin no acceptarà ni perdre influència al Pròxim Orient ni, encara menys, no guanyar la guerra d’Ucraïna.