O caixa o faixa per a Junqueras

Avui sí, set mesos després que es convoqués el congrés, ERC tindrà una nova direcció sorgida de les votacions virtuals que al llarg del dia emetran els seus poc més de 8.000 militants. Oriol Junqueras, candidat de Militància Decidim, i Xavier Godàs, de Nova Esquerra Nacional, es disputen el lideratge en el que de fet serà un veritable plebiscit sobre l’esdevenidor de la figura de qui ja ha estat 13 anys president del partit, després d’una campanya llarguíssima –amb dues setmanes de propina, ja que ningú va assolir el 50% dels vots el 30 de novembre– i plena de fang, atacs i retrets entre els sectors, que ha deixat profundes ferides que costaran segurament de cicatritzar sigui quin sigui el resultat d’avui. El favorit per tornar al càrrec, després que quedés a tot just 110 vots de la majoria absoluta en primera volta, és el mateix Junqueras, però Godàs confia a aglutinar tots els corrents interns que no donen suport a la seva figura i cada cop la discuteixen més obertament, que és l’única manera que tindria d’arrabassar-li el triomf.

Li serà complicat, atenent per començar que Foc Nou, la tercera candidatura en discòrdia, no ha donat cap directriu de vot després d’haver negociat en els últims dies tant amb els uns com amb els altres. Els d’Helena Solà i Alfred Bosch des del minut zero ja van dir que no s’integrarien en cap candidatura, i per tant renunciarien a ser en la nova executiva per constituir-se probablement com a corrent crític. Junqueras els ha ofert la presidència del consell nacional, però ja han dit que no volen càrrecs, i no han amagat que mantenen més afinitats amb NEN, que s’aproxima més a les cinc condicions que van posar per pactar. Però no s’hi han acabat d’entendre, tot i que cares destacades com la de Jordi Orobitg sí que han pres posició per la candidatura rovirista. És clar que NEN hauria de convèncer els més de 800 votants de Foc Nou en primera volta i, com que ni així en tindria prou, també hauria de seduir alguns dels 1.500 militants que es van abstenir o els més de 200 que van votar en blanc. Recuperem ERC, la quarta precandidatura que va quedar fora de la cursa final, va demanar precisament votar en blanc en primera volta, i ara hi torna, la qual cosa encara dificulta més l’empresa als de Godàs i Alba Camps.

Malgrat l’intent d’adoptar un to més conciliador i les crides recíproques a treballar plegats i a recosir el partit després de la data d’avui, en els últims dies les filtracions i els retrets mutus han continuat volant i han agrit els debats. El mateix Bosch ha retret a Junqueras que intentés encobrir, demanant no activar els protocols establerts –cosa que ell ha negat–, l’episodi d’assetjament del seu cap de gabinet quan ell era conseller d’Exteriors, que precisament va acabar provocant la seva dimissió en el càrrec el març del 2020. I la llista de retrets de Godàs també ha anat en augment, des de la inhibició de Junqueras després de l’1-O fins a voler amagar estelades o no assumir responsabilitats sobre el que passava al partit. És clar que l’exlíder tampoc ha quedat curt, i ha acusat contínuament els roviristes de ser els responsables de les vergonyoses campanyes de l’estructura B i de marginar-lo en les decisions. Tot i que tots dos mantenen que els acords amb el PSC s’han d’escrutar i fer complir, els allunya la posició sobre quan cal fer-ho –Junqueras diu que no s’ha ni de negociar el pressupost i Godàs parla d’avaluar-ho a l’estiu– i si s’hi ha de pactar o no a Barcelona –Godàs diu que no, i Junqueras diu que ho ha de decidir la militància local–, mentre que tots dos aposten per un model de partit més municipalista, que escolti més la militància i amb més protagonisme dels òrgans col·lectius en les grans decisions. Això sí: l’un, amb un lideratge claríssim, i l’altre, molt més coral.

També els separen visions estratègiques gens menors. Militància aposta per un partit “gran” i transversal, que abraci totes les classes mitjanes per “assemblar-se al màxim” a la societat que vol representar. Aspira, així, a recuperar un dels valors clau del junquerisme de sempre, allò de la “via ampla”. En canvi, NEN constata que intentar agradar a tothom és un dels factors que expliquen les patacades electorals dels últims anys, ja que el partit ha acabat no convencent ningú i s’ha allunyat de l’essència, per la qual cosa aposta per tornar a créixer des de les arrels de l’esquerra nacional.

En tot cas, lluny d’apaivagar els ànims i enfortir el partit, el nou lideratge que sortirà de la votació d’avui previsiblement ja naixerà tocat, debilitat perquè guanyarà amb poc marge de vots respecte a l’altre bloc. Veurem com conflueixen els dos models proposats i, sobretot, com llimen unes asprors i uns rancors aguditzats en els últims mesos que no desapareixeran d’un dia per l’altre. De l’actitud dels uns en la victòria i dels altres en la derrota, i de la seva capacitat per posar-se d’acord en la manera de conviure i de pactar una estratègia comuna a partir d’ara, dependrà de debò el renaixement d’ERC. I, segons com, pot anar per llarg...