“És inquietant que la direcció actual d’ERC vulgui tenir un criteri polític hegemònic”

No, en absolut. Això equival a dir que la crítica política queda bandejada en el partit. La veritat és que em sembla inquietant que la direcció actual vulgui tenir un criteri polític hegemònic. Això no hauria de passar mai en un partit polític. Històricament, a més a més, Esquerra Republicana de Catalunya sempre ha estat un espai de debat.

Una relació franca amb ERC perquè som ERC. Considerem que hi ha un conjunt de temes pels quals val la pena continuar vetllant. Dos de molt emblemàtics per a Nova Esquerra Nacional van ser el model de partit i la delimitació del camp de joc a l’esquerra independentista com a idea confrontada amb la d’un partit que pretén agradar a tothom, que considerem que és inviable. Aquestes dues són qüestions, per exemple, per les quals pretenem anar vetllant amb tota la franquesa i amb tota la transparència. Tenim tot el dret a poder defensar aquestes posicions.

Sí, vam tenir una reunió juntament amb la candidata a secretària general, l’Alba Camps, en què se’ns va convidar a participar en les comissions que havien de redactar les ponències política i estatutària i altres. Però veient que aquestes comissions estaven molt muntades i que no hi havia una voluntat política clara i honesta de reconèixer aquest percentatge que representa Nova Esquerra Nacional, si la voluntat per part de la direcció és menor, considerem que la nostra participació s’ha de poder vehicular a través d’esmenes. Com deia abans, amb voluntat constructiva, però també amb la clara voluntat de defensar unes posicions polítiques diferents.

No, no n’hi ha hagut cap altra. Altres membres de Nova Esquerra Nacional han despatxat amb l’Oriol Junqueras perquè tenen responsabilitats orgàniques o institucionals en el partit, però no puc dir res més en aquest sentit. Amb mi, concretament, només hi ha hagut una trobada.

La nova direcció ha de prendre les seves decisions. El fet de mantenir determinades posicions institucionals em sembla que és una mesura intel·ligent. En cas que nosaltres haguéssim guanyat, hauríem mantingut tothom al seu lloc. Però també hi ha altres decisions que mereixen ser, com a mínim, reflexionades o discutides. El paper de la Marta Vilalta en aquest moment no és el que era. Hi ha quadres en el partit que han deixat de tenir les responsabilitats que tenien. El pes de Nova Esquerra Nacional ha estat prou important per prendre determinades decisions. La possibilitat de fer créixer el partit ha de partir de la idea d’incloure a tothom.

Que s’equivoca profundament, la companya Ester Capella. De fet, no s’acaba d’entendre la seva evolució personal. Com pot dir que volem fora l’Oriol Junqueras quan és el que ella demanava al principi? Curiós, no? No. Nosaltres no volem fora l’Oriol Junqueras ni volem fora l’Elisenda Alamany. No volem fora ningú. Si l’Ester Capella i altres segueixen amb la personalització del que és en realitat una qüestió política, el que fan és un flac servei a ERC. Nosaltres plantegem una discussió política i diem que un partit que té objectius d’alliberament nacional i de participació social mereix ser una agència política forta, autocentrada. I que això és més fàcil d’aconseguir si la màxima direcció del partit se centra en el partit, tal com s’ha fet tradicionalment al País Basc. Que l’Oriol Junqueras sigui candidat a la presidència de la Generalitat, com algun dia o altre voldrà ser, i és legítim que així ho vulgui i que ho aconsegueixi, no té a veure amb el fet que sigui president del partit. A més, hem de plantejar també el temps d’evolució del model de partit. Si en aquests quatre anys hi ha eleccions, si Oriol Junqueras és candidat a la presidència de la Generalitat i alhora president del nou partit, doncs endavant, a veure què passa. Aquest canvi de model es podria implementar a partir del següent congrés. El que plantegem és una qüestió política i el que ens sap molt greu és que gent amb manteniment polític com l’Ester Capella defugin la discussió política. Això no pot tornar a passar a Esquerra Republicana. Són les escorrialles de la campanya que s’ha fet. Tot centrat en una qüestió personal, en un lideratge impol·lut.

Doncs a mi em sembla que tornem a allò mateix, que s’ha d’afrontar amb una relació honesta i política a tot arreu. Nova Esquerra Nacional no neix ni es desenvolupa per tenir mania a ningú, sinó perquè hi ha una preocupació sincera sobre com ha anat el partit en els darrers anys i sobre com sortir de la crisi. I aquí hi ha un element d’identitat política que cal recuperar. ERC ha de tornar a ser aquella ERC fàcilment identificable. I més enllà d’abraçar tothom, ha de tenir objectius polítics fàcilment identificables i una estratègia política pròpia. Bàsicament, el que venim a dir és això. Per tant, per recosir –la paraula de moda durant tota la campanya–, el que convé és assumir que Esquerra Republicana no és monolítica, que hi ha accents, hi ha discrepàncies constructives en relació amb el projecte polític. Si fos president, jo el que faria seria intentar acordar tant com sigui possible amb aquestes veus crítiques un model de partit i un partit que, tenint-les en compte, les integri per avançar; que més enllà d’aquestes qüestions estrictament personals i de conjuntura actual, plantegi un futur en el qual tothom hi càpiga i no es vegi en l’altre una amenaça, sinó una oportunitat.

No ho crec. Jo crec que les ponències en algunes qüestions poden ser molt importants per discutir elements clau. Un d’aquests serà el de decidir si ERC continua sent un partit independentista. I no és una qüestió menor. Però, malauradament, tu pots acabar tenint ponències polítiques meravelloses sobre el paper, però una política pràctica de curta volada i excessivament vinculada al context. Una molt bona redacció d’una ponència política no significa, malauradament, res des del punt de vista pràctic. Per tant, aquí la qüestió clau sempre són els fets. Em sembla que seria molt important recuperar la idea que allò que s’escriu és el que ha de passar.

Amb aquesta obsessió que tenim de no parlar clar, a vegades costa respondre a aquesta pregunta. A mi em sembla que sí. Que hi ha membres de la direcció que estan d’acord amb el plantejament del company Tardà de fer que ERC no sigui només un partit independentista. Però la manifestació d’aquest suport és molt escassa. No volen entrar en un jardí, diria jo. S’ha dit moltes vegades que en Joan Tardà és l’ideòleg a l’ombra de Militància Decidim. Veurem quin suport té això. Nosaltres el que plantegem és una relació invertida. El problema fonamental de la davallada de suports de l’àmbit independentista rau en la incapacitat de reconstruir una política d’alliberament nacional una vegada el procés es col·lapsa. El 2017 acaba conjugant dues situacions. Una és virtuosa, en el sentit que és un procés de mobilització popular emblemàtic; l’altra és una ineficàcia i una impotència política fora de discussió. Una base social sobiranista de més de dos milions de persones hi és. Quan aquesta disminueix fins a 700.000 és que hem d’entendre que aquest moment de col·lapse desincentiva la mobilització i l’atracció a un objectiu de sobirania nacional. Per tant, el primer que hem de fer és recuperar el terreny perdut. I això es fa a partir de l’articulació de l’espai de l’esquerra nacional, que és propi d’Esquerra Republicana de Catalunya. Per tant, no hem de deixar de ser independentistes. Una altra cosa és què significa i com podem ser independentistes en les condicions geopolítiques de l’Europa occidental en el segle XXI. Tot això mereix una reflexió política interessantíssima, però sent independentistes. Allò que havia generat una gran expectativa popular resulta que ara no pot fer-ho? Anant saltant aquesta tanca, el que fem és diluir-nos com a projecte polític i reforçar el PSC, en comptes d’enfortir el nostre propi projecte. El nostre espai polític és aquest. No pot ser cap altre que aquest i hem de poder convèncer altra gent a partir de fer gran el nostre projecte polític en el nostre espai polític.

En molt temps. El canvi és inevitable. La meva hipòtesi és que si no es produeix el canvi en l’àmbit independentista en general i en particular en el de l’esquerra nacional, la crisi s’anirà aguditzant. És a dir, cada vegada serem més petits i més fràgils. A partir del 2017, el procés es va debilitant. No hi ha una estratègia política. No pots comparar el procés d’alliberament nacional català amb el basc en allò que fa referència a la politització. Per tant, es va fent més dèbil. Tot allò que havia de ser una gran il·lusió genera desengany. En aquests moments, tant l’actual direcció d’ERC com Junts mateix el que fan, malgrat la retòrica, és una política autonomista. És important tenir un finançament singular, és important tenir Rodalies, és important fer passos amb noves competències. La voluntat rupturista ha quedat desdibuixada, entre altres coses perquè no hi ha una estratègia de ruptura amb el marc jurídic i polític perquè no s’ha repensat. Ens hem de preguntar què és el que específicament pot oferir ERC que altres partits no poden oferir per poder tornar a generar una il·lusió i, per tant, una esperança en termes de sobirania i de justícia social. Òmnium ho encerta. De nou, l’objectiu és la construcció nacional en un país que ha canviat molt des del punt de vista sociodemogràfic en deu anys, amb reptes de cohesió social vinculada a la qüestió de la integració a la nació. Totes aquestes qüestions són molt importants per poder optar a l’alliberament. Si no ho fem prou bé, i no crec que qui ho ha fet fins ara ho faci millor en el futur, serem menys nació i més de dretes.