Política

La crònica

Clam a Auschwitz contra l’antisemitisme actual

Supervivents de l’Holocaust fan una crida a estar alerta contra l’odi 80 anys després de l’alliberament del camp d’extermini nazi
Tot i que els soldats soviètics van ser els primers d’entrar al recinte criminal, Rússia no estava convidada als actes commemoratius

El món viu un “tsu­nami d’anti­se­mi­tisme”, segons Marian Turski, pre­si­dent del Comitè Inter­na­ci­o­nal d’Auschwitz. Ningú no pot saber exac­ta­ment quants jueus van morir assas­si­nats a la “fàbrica de la mort” que va ser el camp d’exter­mini nazi, cons­truït a la Polònia ocu­pada, segons Janina Iwanska, una super­vi­vent de l’Holo­caust de 95 anys. I Israel, “l’única democràcia de la regió”, ha de con­ti­nuar llui­tant per la seva existència, segons Tova Fri­ed­man, de 87 anys. Aquests van ser els mis­sat­ges dei­xats per aquests tres antics pre­sos del camp, que van sobre­viure a les mar­xes de la mort orga­nit­za­des pels nazis fins al seu alli­be­ra­ment, quan l’exèrcit soviètic s’apro­pava a la ciu­tat d’Oswi­e­cim, el nom polonès d’Auschwitz.

Però pro­ba­ble­ment qui va tocar més la fibra de tot­hom, jueus o no, va ser Leon Wein­traub, un polonès de 99 anys. Va anar més enllà de la des­cripció de les con­di­ci­ons infra­hu­ma­nes que va patir al camp o del que va venir després, com a tre­ba­lla­dor esclau, fins que va ser eva­cuat cap a un altre camp en ter­ri­tori ale­many. Va adver­tir con­tra els “auto­pro­cla­mats naci­o­na­lis­tes” del seu país, que prac­ti­quen com els nazis el racisme, l’homofòbia i l’anti­se­mi­tisme. I també va adver­tir que els ene­mics de la democràcia imple­men­ten tot allò que han emprat com a con­sig­nes polítiques un cop arri­ben al poder. Una alerta glo­bal, que pot inter­pre­tar-se com a al·lusiva als Estats Units o a democràcies euro­pees. És a dir, models de democràcies moder­nes i avançades, on les ultra­dre­tes for­men part del govern o li donen suport, com passa a la coa­lició dre­tana de Suècia, el país on viu.

“M’adreço a la gent de bones inten­ci­ons, espe­ci­al­ment els joves. Tin­gueu cura de les expres­si­ons d’into­lerància cap a per­so­nes dife­rents, sigui pel color de la pell, religió o ori­en­tació sexual”, va dir Wein­traub, i va afe­gir que en el món digi­tal actual és difícil de vega­des dis­tin­gir entre inten­ci­ons genuïnes i popu­lis­mes.

El mis­satge d’aquests super­vi­vents va con­fe­gir, d’una banda, un retrat de la mons­tru­o­si­tat inclas­si­fi­ca­ble que va des­ple­gar el Ter­cer Reich. També va ser una advertència envers els qui fins fa poc cre­ien que el “mai més” amb què a Ale­ma­nya es vol donar per enter­rat l’Holo­caust implica real­ment una garan­tia que no es repe­tirà.

La impla­ca­ble ofen­siva isra­e­li­ana sobre Gaza ha des­fer­mat nous cor­rents d’anti­se­mi­tisme arreu d’Europa i a la resta del món. I democràcies dites avançades, com els Estats Units, han impul­sat al poder líders com Donald Trump, que en la seva pri­mera set­mana ins­tal·lat de nou a la Casa Blanca ha posat en marxa la maquinària de depor­ta­ci­ons mas­si­ves que havia promès en cam­pa­nya.

A Ale­ma­nya, una ultra­dreta molt més radi­ca­lit­zada que l’espa­nyola de Vox o la fran­cesa de Marine Le Pen rep el suport en cam­pa­nya del mul­ti­mi­li­o­nari aliat de Trump que és Elon Musk. I el talla­focs o cordó sani­tari ale­many, que fins ara feia que es des­cartés qual­se­vol coo­pe­ració política amb Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD), comença a esquer­dar-se per la deter­mi­nació de la dreta mode­rada de Fri­e­drich Merz d’impul­sar les expul­si­ons en calent de migrants irre­gu­lars.

Les ter­gi­ver­sa­ci­ons de la líder d’AfD, Alice Wei­del, segons la qual Adolf Hit­ler era comu­nista, no els han fet per­dre pes en els son­de­jos, que situen aquest par­tit en segona posició per a les elec­ci­ons gene­rals del pro­per 23 de febrer. El pro­per can­ce­ller serà pro­ba­ble­ment el dretà Merz.

El desen­vo­lu­pa­ment d’esde­ve­ni­ments polítics que, fins fa poc, sem­bla­ven impos­si­bles con­tras­tava amb la sobri­e­tat de l’acte d’Auschwitz. Només 56 super­vi­vents van aple­gar-se aquest any en una com­me­mo­ració que pot­ser serà per a molts d’ells l’última opor­tu­ni­tat de tras­lla­dar de viva veu el seu mis­satge a les gene­ra­ci­ons futu­res i als líders polítics actu­als. La volun­tat d’expli­car al món el que van viure con­ti­nua en tots ells. Però les for­ces s’esva­ei­xen, segons pale­sa­ven en les seves inter­ven­ci­ons per­so­nes com Marian Turski. A molts d’ells els acom­pa­nyava algun fami­liar o per­sona de con­fiança. Als seus dis­cur­sos va seguir una des­fi­lada fins al cen­tre de la carpa on se cele­brava la cerimònia, pre­si­dida per un vagó dels trens que por­ta­ven els depor­tats a Auschwitz. Cadascú por­tava una espelma a la mà, que van dipo­si­tar en per­fecte ordre, pri­mer els super­vi­vents i després els líders polítics i altres con­vi­dats.

La memòria d’Auschwitz no es pot ritu­a­lit­zar cada cop que toca un ani­ver­sari rodó ni degra­dar a una “visita turística”. El Museu d’Auschwitz-Birke­nau rep gai­rebé 1,9 mili­ons de visi­tants l’any i el perill de caure en ruti­nes és alt.

Les xifres del que va pas­sar dar­rere el car­tell Arbeit macht frei (“El tre­ball alli­bera”) no poden ser més esfereïdores: Auschwitz, el nom en ale­many de la ciu­tat polo­nesa d’Oswi­e­cim, va ser el més gran entre 1.500 camps de con­cen­tració nazis, dels quals sis van ser prin­ci­pal­ment d’exter­mini. Els pri­mers pre­sos van arri­bar a Auschwitz-Birke­nau el 1940 i eren bàsica­ment ciu­ta­dans polo­ne­sos. A par­tir del 1941 van començar a ser-hi empre­so­nats jueus o ene­mics del règim, com ara mili­tants comu­nis­tes. Un any més tard, un cop dis­se­nyada l’ano­me­nada “solució final” a la Con­ferència de Wann­see, prop de Berlín, van començar les depor­ta­ci­ons mas­si­ves de jueus de tot Europa. Unes 900.000 per­so­nes van anar a parar direc­ta­ment del tren sinis­tre que els por­tava a aquest lloc de la Polònia ocu­pada a les cam­bres de gas.

Mal­grat tot, el nega­ci­o­nisme s’ha encar­re­gat de ter­gi­ver­sar la història. His­to­ri­a­dors ultra­dre­tans, com el britànic David Irving, sos­te­nen des de fa dècades que no hi ha pro­ves de l’existència de les cam­bres de gas ni cre­ma­to­ris.

Les dis­tor­si­ons històriques són grans i el ritme de les xar­xes de desin­for­mació fa témer les dimen­si­ons que adop­tarà el nega­ci­o­nisme en un futur no gens llunyà. També va ser gran la para­doxa que es va donar en els actes del vui­tantè ani­ver­sari, fruit de les guer­res actu­als. El camp d’Auschwitz, on van morir assas­si­na­des més d’un milió de per­so­nes, majo­ritària­ment jue­ves, va ser alli­be­rat el 27 de gener del 1945 pels sol­dats soviètics, però a la cerimònia no hi havia con­vi­dada cap dele­gació de la Rússia actual. Sí que hi era el pre­si­dent ucraïnès, Volodímir Zelenski, així com reis i rei­nes euro­peus, des de Felip VI i Letícia fins a Car­les d’Angla­terra, els reis dels Països Bai­xos, així com el pre­si­dent francès, Emma­nuel Macron. Per part ale­ma­nya hi eren tant el can­ce­ller, Olaf Scholz, com el pre­si­dent, Frank-Wal­ter Stein­me­ier, tots dos soci­al­demòcra­tes. Tots dos han aler­tat aquests dies en dife­rents for­mats dels perills de la ultra­dreta actual.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia