“El paper ho aguanta tot, però sovint aplicar el que diu el paper és una altra història”

Representar la globalitat de la diversitat del territori és un repte. El meu lema per a la federació és sumar la proposta a la reivindicació. Llavors, quan tu fas una proposta a la resta d’administracions, et poses en aquest tu a tu amb el planificador superior. Si estàs reunit amb el director de l’Agència de Residus, no és el mateix com es planteja el debat de la gestió de residus en un municipi de 800 habitants que en un de l’àrea metropolitana. Molts problemes, dilemes i reptes són els mateixos a tot arreu. Molts alcaldes poden sentir la mateixa soledat o la mateixa necessitat d’ajuda. Però quan intentes dir no només “ajudeu-me”, sinó “ajudeu-me d’aquesta manera”, és tot un repte, perquè permet construir amb el planificador com es reformulen serveis.

Totalment. El paper de lobby és imprescindible. Tant pel paper reivindicatiu com, per exemple, per al tema del finançament o per a quan es faci una llei. Han de tenir en compte la mirada municipal perquè el paper ho aguanta tot, però sovint aplicar el que diu el paper és una altra història. Per això continuem forçant qui legisla i el poder executiu a incloure les demandes del món municipal. La mirada municipal és totalment imprescindible.

Evidentment. La federació es va crear com un grup de suport, com un grup de suport de bones pràctiques, a l’hora d’abordar grans transformacions. Per exemple, el disseny de la integració del sistema sanitari català. La majoria dels territoris tenien consorcis sanitaris, fundacions que venien de l’Església o patronats locals que tenien el seu hospital i on hi havia l’Ajuntament, l’alcalde... Tot això es va negociar i es va pactar, i d’aquí van sortir, primer, els hospitals que gestiona directament l’ICS i, després, molts consorcis. I ara cal plantejar nous reptes, com planificar l’àmbit sociosanitari o l’envelliment. La necessitat que els ajuntaments compartim com abordem aquest tema, existeix. Fa 43 anys hi havia tot el debat de com començar a fer la gestió dels residus i tot estava per fer. I això va canviar. Ara, amb la implementació de la intel·ligència artificial, la modernització... l’administració una altra vegada s’ha de reinventar. Per tant, aquest paper de generar coneixement i acompanyament al món municipal sobre els grans temes continua ben vigent. Per tant, jo crec que aquest és el paper de l’entitat municipalista: defensar la mirada municipal. Però també ser propositiva i ser capaç de generar coneixement a l’entorn d’aquestes necessitats

A hores d’ara, les dues entitats comparteixen la part de reivindicació, però han assumit papers diferents. L’ACM, a part de tot el que fa en qüestions d’acompanyament municipal, és molt activa en el tema de la central de compra. I la federació treballa molt tot el que té a veure amb el coneixement, amb les posicions tècniques al voltant de les lleis.

Potser sí, potser no. Però requeriria un acord polític de les principals forces que tenen representativitat al Parlament i avui, jo crec, seria difícil. Passa el mateix, per exemple, amb el debat de l’àrea metropolitana. L’àrea metropolitana és una llei. Hi ha el context parlamentari per abordar una llei de majoria dos terços? Crec que no. Doncs no hi ha una ampliació de l’àrea metropolitana avui. Amb l’ACM ens posem d’acord a l’hora de reivindicar, fem altres accions conjuntes i després contribuïm a donar servei als municipis.

Podria tenir moltes lectures, però no crec que aquesta sigui la bona. També es podria dir que l’una és més de ciutats grans i l’altra, més de municipis petits. L’FMC està governada per consens i està treballant d’una manera molt coral. L’últim mandat va estar presidida per una persona d’ERC.

De cada 100 euros, en el cas de Mataró, aproximadament 60 són fons propis, és a dir, els impostos municipals. L’altre 40%, la part majoritària, és la participació dels impostos de l’Estat i de projectes variables que venen de subvencions i contractes de la Generalitat. L’Estat fa que assumim el transport públic, que hàgim de tenir un museu, un centre d’acollida d’animals i altres serveis més coneguts com la neteja, el trànsit... El segon capítol, en el cas de la Generalitat, el finançament, està vinculat a competències que la llei diu que exercim compartidament o que la Generalitat ens ha delegat. És a dir, els programes d’atenció a la infància, algunes qüestions polítiques d’educació... Tot molt vinculat, principalment, a competències relatives a persones, serveis socials, infància, ensenyament... Llavors moltes vegades et deleguen els serveis, et diuen què has de fer però no et donen els recursos. El que cal és que si vostè em diu “faci això”, puguem dir “pagui-m’ho bé”. Per mi, els dos casos més paradigmàtics són el servei d’atenció domiciliària i l’educació, ara, amb la gratuïtat d’I2. Llavors, quan nosaltres parlem de finançament, hem de poder parlar del sistema d’impostos que rebem i determinar si aquesta és la millor distribució. Primer pensem què han de fer els ajuntaments i com ho hem de pagar.

Primer hi ha una qüestió que no és el barret polític, és el barret de la institució. Sempre és més fàcil disciplinar la resta que disciplinar el major. A mesura que un va fent rotació, mana més quin és el seu rol institucional que la figura política. Ara hi ha qui en fa una causa i et preguntes on era quan el senyor Rajoy va aprovar l’Arsal. Algunes vegades és molt més fàcil externalitzar les obligacions que no pas assumir-les com a pròpies. Crec que això és el que realment al final ha bloquejat molts canvis. També és veritat que penso que hi ha territoris que tenen una sensibilitat més alta cap a la cartera de serveis municipals. Però això ho poso entre cometes, perquè no ho tinc documentat. Crec que a Catalunya som molt voluntariosos amb la cartera de serveis. Realment, tenim moltes ganes de fer coses. I jo crec que fora de Catalunya i del País Basc, aquesta mentalitat no existeix tant. I això sí que genera diferències.

Crec que és més qüestió de desconeixement. Jo no hi posaria valoracions morals. Sí que crec que moltes vegades hi ha desconeixement sobre què és el que fem, com ho fem i què és el que trobem quan sortim al carrer. Perquè els ajuntaments som els més finalistes dels finalistes: som el primer que troba el ciutadà.

Amb el que deia abans: dues funcions, la reivindicativa i la propositiva. Des del punt de vista reivindicatiu, estic convençut que el millor combat contra l’extrema dreta és la llei de barris, a través de polítiques de qualitat de l’espai públic, de rehabilitació d’habitatges... tot el que té a veure amb la regeneració. Perquè al voltant d’aquests fenòmens hi ha molta desinformació, molta propaganda, molt de populisme. Però després hi ha la part propositiva: les coses s’han de fer. Nosaltres, com a món local, podem col·laborar amb qui prepara la llei perquè tingui en compte diferents aspectes perquè després la normativa pugui funcionar correctament. I estic convençut que la federació pot tenir un paper en aquest sentit. Hem de reivindicar i al mateix temps aportar valor i coneixement sobre la realitat que ens trobem en el dia a dia dels municipis.

N’és un exemple, sí. Hi ha un contracte programa que regula algunes de les qüestions que executem de manera conjunta amb la Generalitat i hi dona continuïtat i estabilitat. Per exemple, el servei d’atenció domiciliària. Fa temps que reivindiquem donar una volta al contracte programa i dotar-lo d’una estructura nova i que estigui finançat correctament. El departament està d’acord que s’ha de crear un grup de treball amb el món municipal per repensar l’estructura i el format del contracte programa.

També som en una comissió amb el departament i el que estem treballant molt és el funcionament de les policies locals i compartir com s’ordenen criteris. Ara molts ajuntaments estan pendents de renovar els convenis entre els Mossos d’Esquadra i les policies locals, que en alguns casos fa molt temps que estan caducats. El que anem comentant és quina visió té el món local de com s’ha de gestionar la pluralitat de les policies locals i com aquests cossos s’han de relacionar amb els Mossos. També hi ha una gran preocupació pel dèficit de places i com es cobreixen i per la regulació de la mobilitat entre policies.

Sí. Per exemple, en la revisió d’un pla general, la primera fase és de diagnosi: quants habitatges necessito amb l’evolució de població prevista? Els tinc? Si la resposta és que no, on els farem? Això no sempre s’ha fet i hi ha alguns elements en els quals hem arribat a solucions de bloqueig, com en l’àmbit de les infraestructures energètiques, en les de mobilitat i en les de gestió de residus i de l’aigua. Aquí hem bloquejat fer noves infraestructures, remodelacions, etc. Però no se’ns ha donat una alternativa. L’urbanisme ha estat un motor de transformació imprescindible per a les ciutats, fins al moment que es va generar una bombolla immobiliària. Però l’urbanisme és imprescindible, és l’esquelet de les ciutats i dels pobles i ha de poder avançar. Però ha d’avançar en una direcció que no estigui al servei de l’especulació sinó dels interessos comunitaris. Jo crec que cal tornar a parlar d’urbanisme i de la seva funció social, amb la voluntat que sigui un instrument amb capacitat de transformació. Cal posar-se davant del mirall i confrontar les necessitats amb les eines, i a partir d’aquí decidir.

Si no canvia el món, els processos de concentració de la població en els entorns urbans continuaran. Si aquesta tendència almenys sembla que es mantindrà les properes dècades, hi ha dues opcions. Ho podem fer d’una manera desendreçada com es va fer durant el franquisme –encara en paguem els plats trencats– o ho podem fer d’una manera planificada i coordinada. Jo crec que la regió metropolitana de Barcelona ha de triar el segon enfocament. Ha de pensar-se com serà d’aquí a 50 anys i ha de començar a decidir una distribució d’usos, una distribució d’infraestructures i un plantejament coordinat i compartit. La promoció econòmica ha de tenir una foto compartida. La problemàtica de l’habitatge ha de tenir una foto compartida. Les zones verdes, que és el gran tret diferencial de la nostra regió metropolitana, són un altre aspecte sobre el qual hauríem de tenir un plantejament compartit. Aquesta realitat, que ja representa més de cinc milions de persones del país a l’entorn de quatre o cinc temes, ha de començar a ser la de la regió metropolitana i evitar que cada municipi vagi per lliure.

La federació també pot contribuir en aquest tema, per exemple, en l’accés als serveis, repensant segons quins serveis, acompanyant tots aquests ajuntaments petits a afrontar tots els canvis, totes les transicions. Perquè si a sobre has de lluitar contra els signes dels temps i tampoc tens acompanyament a l’hora de preveure els serveis... Jo crec que aquesta mirada la tenim segur, i tenim també l’objectiu.